Imma Merino

Imma Merino

Ombres d’Estiu

Davant la mort

Nelly Dean, la criada a la qual Emily Brontë concedeix el poder de la narració a “Cims borrascosos”, va assistir perplexa, estremida i finalment commoguda a la última trobada de Heatchcliff i Catherine....

Ombres d’Estiu

Una exiliada del seu món

Després de dues “ombres” dedicades a pensar el fet que, amb una perspectiva feminista i potser també amb una certa superioritat “urbanita” amb la qual mira unes “escriptores del camp”, Virginia...

Ombres d’Estiu

El lament de Jane Eyre

No és que hagi abandonat la lectura de “Cims borrascosos”, però continuo pensant en allò que, a “Una cambra pròpia”, Virginia Woolf exposa a propòsit de les quatre grans novel·listes angleses...

Ombres d’Estiu

La literatura i les dones

Tinc pendent de llegir les memòries que Virginia Woolf va escriure cap el final de la seva vida i que, publicades per primer cop en l’original anglès l’any 1976, recentment ha dut al català Dolors...

Ombres d’Estiu

El “descobriment” de les presons

Després de la desaparició de Heatchcliff en sentir-li dir que seria degradant per ella casar-s’hi, Catherine cau malalta per unes febres que, un cop és traslladada a la Granja dels Tords perquè hi...

Ombres d’Estiu

L’alteritat, rebuig i temor

Es diu que l’estructura narrativa de “Cims borrascosos” és com una matrioixca. Unes quantes pàgines enrere d’aquella a la qual he arribat, pràcticament al terç de la novel·la, la cultivada...

Mirador

De la colònia de Louisiana a Ellis Island

Quan Liliana Cavani, aquella cineasta italiana que fa anys semblava voler escandalitzar amb cada pel·lícula que feia, va recuperar, el 2006, un muntatge seu de l’òpera de Puccini Manon Lescaut perquè...

Ombres de Primavera

A la memòria de Tharrats i Vicens

Aquesta última ombra de primavera vull dedicar-la, a la manera d’un petit tribut, a dos homes que han mort recentment: Joan Tharrats, que se’n va anar fa una setmana, i Francesc Vicens, que ho va...

Ombres de Primavera

Això de Badalona costa de creure

Des del primer cop que la vaig veure, Dolors Sabater em va inspirar simpatia: va ser immediata, fulgurant, com una revelació lluminosa sense cap mena d’ombra. No només en relació amb el seu posicionament...