CLARA PONSATÍ

CONSELLERA D’ENSENYAMENT

“Les amenaces són efectives només si són creïbles”

“El govern garantirà que tothom tingui un col·legi electoral a prop de casa”

“Per cada un que vol repòs, n’hi ha deu que s’hi volen posar”

“La comunitat internacional reconeixerà la independència”

Clara Ponsatí pilotarà Ensenyament en vigílies d’un referèndum en què el seu departament tindrà un paper clau i quan falta poc per a l’inici del curs escolar.

S’esperava que la cridessin per fer de consellera?
No m’ho esperava. Suposo que ha estat una conjunció astral que ha arribat en el moment oportú. Més d’una persona va pensar en mi i els va semblar una bona idea que fos consellera. Evidentment, la que no hi pensava era jo.
Ha hagut de deixar la feina.
Com que el curs ja s’havia acabat, jo era aquí a punt de començar les vacances. He renunciat al meu lloc de treball a la Universitat de Saint Andrews, que ha estat molt amable i deixa oberta la porta perquè hi torni.
Vostè és consellera de referèndum o d’Ensenyament?
Les dues coses. De referèndum, en som tots els consellers i d’Ensenyament, jo.
Quant preveu que durarà la seva etapa com a consellera d’Ensenyament?
Depèn del resultat del referèndum. Si el resultat és positiu, serà una mica més llarga. Si perdem el referèndum, convocarem eleccions.
Si es guanya el referèndum, serà ministra d’Ensenyament?
Això no ho sé, però entenc que el govern farà una certa etapa de transició.
No tem que la inhabilitin, que la posin a la presó, que vagin contra el seu patrimoni...?
Aquesta és l’amenaça, i les amenaces sempre fan respecte, especialment quan venen d’un estat que disposa de totes les eines repressives i coercitives, i que ha demostrat que no tindrà manies a fer-les servir si ho creu convenient, però això no ho podem acceptar. Jo no podria mirar-me a mi mateixa si això determinés la meva conducta.
Abans de ser consellera, vostè era membre de l’ANC. Hi ha qui diu que l’Assemblea està colonitzant el govern.
Jo ja fa molt temps que tinc una activitat cívica i tinc molta consciència política, però no soc la representant de l’Assemblea al govern. L’Assemblea és una cosa tan immensament diversa i transversal que ningú pot representar-la.
Vostè s’havia distingit per reclamar un referèndum en lloc de la declaració unilateral d’independència (DUI) per resoldre el conflicte. Per què?
Perquè el que farem és tan difícil que per convèncer el món cal un referèndum. És l’única manera de poder-nos comptar i un argument democràticament inapel·lable. El que importa, si hem de passar a discussions de legitimitats, és que la nostra posició sigui indiscutiblement democràtica.
La legitimitat haurà de tenir el suport de l’exterior.
La legitimitat ve del suport que el poble de Catalunya doni al referèndum i del resultat. Després, la transició anirà lligada, entre altres coses, al reconeixement internacional.
Vostè, que ha viscut a Escòcia, deu haver seguit el cas del referèndum escocès. En podem aprendre alguna cosa?
El que en podem aprendre és que mai hi ha res decidit fins que els ciutadans van a les urnes i voten, i això és aplicable al referèndum escocès, al del Quebec, al Brexit i a l’1 d’octubre.
Vostè és experta en teoria dels jocs. Què pot aportar la teoria dels jocs a la resolució del conflicte català?
La teoria dels jocs no ens pot resoldre el conflicte català. Ens ajuda, als que tenim tendència a fer abstraccions, a pensar-hi. I la principal reflexió que ens aporta és sobre les amenaces. Les amenaces són efectives només si són creïbles, i si ens mirem el combat per la independència –jo prefereixo parlar de combat per la independència (democràtic) més que de procés– com un joc estratègic dels que explico a classe, la discussió és fins a quin punt les amenaces del govern espanyol són creïbles o no.
Dedueixo que per a vostè no ho són.
Jo crec que no. No són innòcues, però no són creïbles, perquè per dur-les a terme haurien d’exercir una repressió molt important.
Poden actuar contra els funcionaris i els càrrecs electes, per exemple.
Hi podran actuar si el poble de Catalunya no se sent cridat a participar en el referèndum i el projecte polític del qual jo formo part és derrotat. És una possibilitat. Mai es pot descartar, però jo crec que no serà el cas.
El primer que s’equivoca perd?
Crec que el govern espanyol ja s’ha equivocat moltes vegades.
L’última enquesta del CEO deia que, si es fes un referèndum sobre la independència, guanyaria el sí, però, en canvi, quan es fa una pregunta genèrica sobre si s’és favorable a la independència, guanya el no. A què atribueix aquest decalatge?
Al fet que el no està dividit entre els que pensen que s’ha de votar i els que pensen que no s’hi ha d’anar. Això demostra la poca intel·ligència estratègica dels contraris a la independència. Això i potser un compromís democràtic deficient. Aquestes dades el que ens diuen és que, si estiguéssim davant d’un referèndum pactat, la situació estaria molt igualada i, probablement, el no sortiria amb avantatge de partida. Que s’ho facin mirar ells. No és el nostre problema. De tota manera, això només són enquestes.
Amb aquests resultats tan ajustats, la comunitat internacional difícilment reconeixerà una eventual independència.
Jo crec que la comunitat internacional reconeixerà la independència de Catalunya quan succeeixi i Catalunya sigui un estat.
Vostè ha tingut ocasió de parlar del conflicte amb gent de l’exterior. Com el veuen?
Ells preferirien no tenir aquest problema, però és que si em colla molt, jo també preferiria no tenir-lo. El que no podem fer, però, és renunciar a l’autogovern i a la nostra existència com a nació i ara mateix no ens donen altra alternativa.
Vostè ja va ser desposseïda de la seva càtedra a Georgetown per pressions del govern espanyol. Li va semblar que va tenir poc suport de la universitat?
Sí. La Universitat de Georgetown és una universitat molt lligada a l’establishment de Washington. Per què s’haurien de preocupar de tenir un problema amb Espanya? Això em va servir per descobrir el que d’altres han hagut de descobrir més tard: que el govern espanyol no té manies, i coses molt bàsiques, que sembla que siguin definitòries de la civilització com ara la llibertat de càtedra i la llibertat d’expressió, pot no respectar-les.
Com a consellera d’Ensenyament, vostè tindrà un paper important en el referèndum. Està garantit que els col·legis electoral obriran?
La responsabilitat del referèndum serà compartida i col·legiada entre tot el govern. La votació es farà en escoles i instituts, però també hi haurà altres locals. El govern tindrà la responsabilitat de garantir que tothom pugui votar i tingui un col·legi electoral obert a prop de casa.
S’ha fet una purga al seu departament i en d’altres per tenir-hi només els convençuts?
El que és important d’aquesta situació és adonar-se que, per cada un que demana una estona de repòs, per dir-ho d’alguna manera, en surten deu que diuen “jo ja m’hi poso”. Ho he vist al meu departament. És realment impressionant l’alegria i l’entusiasme amb què la gent agafa la responsabilitat. Forma part de la força d’aquest procés.
Quan es va saber que vostè seria la nova consellera d’Ensenyament, hi va haver veus que lamentaven que fos una economista. Com ho va viure?
Els prejudicis són sempre prejudicis i no em sembla que s’hi hagi de parar gaire atenció. D’aquí a uns mesos, que se’m jutgi per la feina que he fet. Si passem llista dels consellers d’Ensenyament, n’hi ha hagut de magnífics que no eren gent sorgida directament de la comunitat educativa. D’altra banda, jo soc, en el sentit ampli, una persona de la comunitat educativa. Tinc una llarga trajectòria docent. A Saint Andrews em van encomanar que fes un pla de xoc per a la qualitat docent i el vaig fer amb molt d’èxit. No crec que pateixi per aquí la criatura.
També l’acusaven de continuista.
Home, continuista ho he de ser, perquè el president Puigdemont no ha fet el canvi de govern per canviar de pla de govern. El curs està engegat, les polítiques del departament estan molt ben encarrilades i la meva missió és assegurar que en aquest moment difícil tot continuï funcionant com una seda.
En l’anterior entrevista amb El Punt Avui, feta quan encara no era consellera, vostè va demanar més inversió en escoles bressol i, justament, aquest departament ha retallat en aquest concepte.
Hi va haver retallades en l’escola bressol, que van ser compensades per les diputacions i els ajuntaments. Va ser un moment complex en què es van haver de fer ajustos pressupostaris molt difícils i es van prendre algunes decisions molt doloroses. No es va fer per la convicció que les escoles bressol no eren importants.
Hi ha previst un increment del pressupost d’Ensenyament?
Aquest any hi ha hagut un increment espectacular. És cert que veníem d’una situació que calia compensar. De cara a l’any que ve, preveiem continuar invertint.
Vostè va estudiar en català quan gairebé cap escola ho oferia. Com ha viscut el procés d’amenaça a la immersió lingüística dels últims anys?
Ha estat una campanya política que ha fet molt soroll als mitjans, però que ha tingut un impacte pràcticament marginal en el sistema educatiu de Catalunya. Estem parlant, en un sistema educatiu en què hi ha un milió i mig d’alumnes, de 154 casos acumulant-los tots. En la meva feina, d’una mesura d’aquest tipus, en diem irrellevant.
El nivell d’anglès dels estudiants ha millorat, d’acord amb els resultats de les proves de competències bàsiques, però encara queda camp per córrer.
Ha millorat molt, però no podem ser complaents. Jo crec que el nivell d’anglès quan s’acaba l’escolarització obligatòria hauria de ser molt més alt del que és. Hauria de ser com és en països del nostre entorn, alguns dels quals no especialment afavorits econòmicament, com Portugal i Grècia, que posen els ciutadans a circular amb un nivell d’anglès molt satisfactori. Hem donat un tomb social en adonar-nos que aquesta és la nostra eina per ser competitius i per donar oportunitats als nostres joves i jo tinc confiança que farem grans progressos. En la mesura de les meves possibilitats, hi posaré esforç i interès.
Aquests darrers dies, hi ha hagut polèmica perquè s’ha hagut de retirar el requisit del nivell B2 de llengua estrangera per graduar-se. Què li sembla?
No vull esmenar la plana a altres àrees del govern, però jo crec que a les universitats això ja no es pot ajornar gaire més. Que un universitari surti graduat sense tenir capacitat de comunicació oral i escrita en altres llengües que no siguin ni el català ni el castellà, i naturalment l’anglès n’és una de molt important, costa d’entendre.
Un altre tema candent en l’educació és la innovació. Hi ha una bombolla innovadora?
Crec que el gran canvi que hi ha hagut ha estat que s’ha donat autonomia als centres a mesura que s’ha avançat en el desplegament de la LEC [llei d’educació de Catalunya]. Estem donant autonomia als centres, i autoritat als directors, als equips de direcció i als equips pedagògics, i els estem oferint eines perquè determinin els seus projectes educatius. Això genera idees i propostes i, com que la societat civil catalana –i l’educativa en particular– és viva, estem creant una onada de discussió i activitat innovadora. No crec que això sigui una bombolla.
Recentment, s’ha aprovat el document ‘Ara és demà’, sobre l’educació del futur, però amb el vot en contra dels sindicats i la Fapac. Què li sembla?
És un document que dona línies generals en el qual ha participat molta gent i molts sectors. Enriqueix els consensos que ja teníem quan vam fer la LEC i mira una mica més enllà. Hi ha sectors que no s’hi senten reflectits i que han fet vots particulars. El consens no pot ser unanimitat.
Diuen que el document menysté l’escola pública.
No hi estic d’acord. Crec que el document és respectuós amb el model dual de pública i concertada, que crec que té un suport molt majoritari en la població. El que no té suports majoritaris són les opcions dràstiques.
La comunitat educativa és molt combativa.
Sí. Això és una prova de la seva vitalitat.
Quin tarannà trobaran en vostè?
Això ho haurem de descobrir sobre la marxa. D’entrada, jo soc una persona que tinc molt pocs prejudicis i una predisposició a parlar amb tothom. Però, d’altra banda, també soc conscient de la representativitat que té cadascú.
En la qüestió de la segregació escolar, ja vam veure que hi ha sintonia amb el síndic de greuges.
El síndic aspira a un pacte nacional sobre aquest tema. Si aquest pacte s’assoleix, serà benvingut i nosaltres ens en sentirem partícips en la mesura que tingui aquest consens i que sigui un pacte que proposi coses concretes que es puguin dur a la pràctica. Estem esperançats, però no tenim la certesa que pugui ser gaire ràpid.
Hi ha alguna mesura que cregui que s’ha de prendre amb urgència per combatre la segregació escolar?
Estem prenent mesures molt actives per donar suport als centres que tenen grans concentracions de població immigrada o més desafavorida, que són els centres que més ho necessiten. El compromís d’aquest departament i d’aquest govern és assignar recursos de manera que ells es beneficiïn més dels guanys pressupostaris que altres centres.
Quina és la seva posició sobre els centres que segreguen per sexe?
A mi no m’agrada. Jo vaig anar a una escola de nenes, perquè durant el franquisme era normal, i després vaig anar a un institut d’ensenyament secundari que ja era mixt, quan la majoria encara no ho eren. Em sembla que és més natural educar els nois i les noies en el mateix espai, però no estic convençuda que el departament hagi de ser gaire dirigista en aquestes coses. És un tema prou obert i cal una mirada fresca i lliure de prejudicis.
Hi ha algun model d’escola al món que li agradi especialment?
Si dic Finlàndia seré poc original, però funciona. El que és molt important és el suport de la comunitat civil, el respecte per la feina del mestre i la consciència social que l’educació és l’eina principal per construir un futur. Hi ha coses que es poden aprendre de la majoria de les experiències de països més avançats que nosaltres: Dinamarca, Suïssa, Alemanya...
Si hagués de triar una sola cosa que vol aportar durant la seva etapa al capdavant del departament, quina escolliria?
Una només? Li’n diré dues: a mi m’agradaria poder avançar en la disminució del nombre de centres que tenen un rendiment baix, que encara són molts més dels que podem acceptar, i al mateix temps, avançar d’una manera més decidida i una mica més explícita en la promoció d’eines perquè els estudiants més avançats arribin tan lluny com sigui possible, especialment en els entorns més desafavorits.

REGIDOR DE GUANYEM BADALONA EN COMÚ I MILITANT DE LA CUP

JOSE TÉLLEZ

“Em dol veure gent equivocant l’enemic”

desig ·

“Tinc l’esperança que en les properes setmanes es rebaixi la tensió entre les esquerres d’aquest país”

“Si m’inhabiliten, tornaré a la meva feina i vindrà un altre company”

Ha participat en desenes de mogudes que li haurien pogut costar algun ensurt amb les forces de l’ordre però mai, fins que no van tenir lloc els fets del passat 12 d’octubre, no s’havia trobat assegut al banc dels acusats. Ho fa en qualitat d’investigat. “Mira que he estat en protestes i mai hauria imaginat que em jutjarien per haver volgut anar a treballar.” Jose Téllez és un dels sis regidors que estan sent investigats per haver obert l’Ajuntament de Badalona el Dia de la Hispanitat, ignorant la prohibició del jutge.

El cas va tenir especial rebombori, ja que va estripar una còpia de la sentència judicial davant desenes de mirades. Recordem aquella jornada i les hores prèvies. La tarda d’abans, alguns membres de Guanyem Badalona en Comú i d’ERC comuniquen que acaten la sentència. “Es produeix una certa perplexitat per la nostra reacció. Fins i tot vaig evitar mirar les xarxes socials aquella tarda conscient que alguns comentaris em farien mal. Alguns vam entendre que calia fer una acció plàstica que expliqués què estava passant. Vaig demanar a alguns regidors obrir les portes de l’Ajuntament per donar imatge de fortalesa i de convicció dels nostres principis democràtics. En aquella roda de premsa vam donar una imatge de derrota, d’impotència, de no poder fer res.” L’escenificació del rebuig a la interferència de la justícia en el dia a dia del consistori es tradueix finalment en l’estripada de la sentència. No tothom n’estava al corrent. “De l’única cosa que em penedeixo, quan hi penso, és de no haver informat abans l’Oriol Lladó [líder d’ERC].” Téllez no va arribar a imaginar-se, explica ara, que aquella seria la imatge de la jornada.

Una imatge que va servir de combustible a l’oposició i que traslladaria els sis regidors al jutjat. A Badalona, el magistrat va arxivar la causa però el fiscal va recórrer la decisió i el procés segueix obert. Téllez el viu amb molta serenor. “El màxim que em pot passar és que m’inhabilitin. Si és així, tornaré a la meva professió de dissenyador gràfic i vindrà un company a ocupar el meu lloc. No tinc cap motiu per tenir por.” Els seus pares, confessa, no ho viuen amb el mateix aplom. “Ma mare, sobretot, pateix per mi. Treballa de portera en un finca de Barcelona i fins i tot allà ha hagut de sentir comentaris dels que fan mal. Ella estaria encantada que tornés a la meva professió”, revela aquest regidor de Guanyem i militant de la CUP. El 12 d’octubre, malgrat l’atrafegament, la va tenir molt present. Li va trucar i li va dir: “Mama, no pateixis per mi, que en el pitjor dels casos deixaré de ser regidor i tu estaràs contenta.”

Parla de “persecució política i judicial” cada cop que es refereix als sis regidors investigats –l’alcaldessa Dolors Sabater era en un viatge de feina aquell dia– i té molt clar que “hi ha massa interès per recordar-nos a les classes populars que les institucions no són el nostre lloc”. “Quants ajuntaments fa anys que obren el 12 d’octubre sense que passi res? A nosaltres ens passa el que ens passa perquè fem nosa als mateixos classistes que es fiquen amb la nostra forma de vestir i que després veus que tenen la mateixa formació que tu.”

Tot i la projecció mediàtica i social arran d’aquells fets, en el futur només es veu, de moment, fent de dissenyador gràfic. Pel cap, en aquests moments, no li passa fer el salt al Parlament, ni allargar l’etapa a l’Ajuntament. O si més no és el que no es cansa de repetir públicament. “No he arribat a la política institucional per quedar-m’hi. Jo vull seguir fent política des del carrer”, sosté.

Com no pot ser d’una altra manera, Téllez té clar que els catalans votaran l’1 d’octubre. Desitja una prèvia, que es rebaixi la tensió entre les esquerres del país. Assegura que se sent, sovint, blanc de les crítiques tant dels comuns com d’alguns companys de la CUP pel fet de discrepar dels enfrontaments dialèctics que s’han produït entre les dues parts. “No saben com em dol veure algunes persones, a tots dos bàndols, equivocant l’enemic.” Si Jose Téllez visqués fora de Catalunya, seria militant de Podem “sense cap mena de dubte”. “No a tothom de la CUP li agrada que confessi aquesta simpatia per Podem”, confessa. Téllez va tenir un paper cabdal en la gestació de Guanyem, l’única força local on han confluït la CUP i Podem, entre d’altres. “Per això em sento tan còmode a Guanyem, perquè allà hi cabem tots”, subratlla.

Amb ascendència andalusa –la seva mare ja va néixer a Catalunya–, Jose Téllez va créixer a Sistrells, un barri de població castellanoparlant i poca consciència independentista, sobretot quan ell no aixecava un pam de terra. Es relacionava amb tot el seu entorn en castellà i ni tan sols la immersió lingüística trencava aquesta dinàmica. Feia servir el català només quan jugava al pati i repetia algunes frases de Son Goku. “Aquests dibuixos i TV3 van fer més pel català que tot un sistema educatiu”, certifica. Als divuit anys va fer el salt a la universitat i van arribar els primers amics que li parlaven en català. Va fer el canvi de xip: “Alguns reien del meu català, mig en broma, però allò em va ajudar a esforçar-me fins a parlar-lo amb fluïdesa.”

A Badalona entra en contacte amb el grup de joves Acció Revolucionària Anticapitalista, d’aquí fa el salt als moviments antiglobalització, als fòrums socials, a les cimeres contra el G8, el 15-M... i aterra a Revolta Global i a la CUP. A casa no mama independentisme. Cap membre de la família ha militat mai en cap formació. El pare, a tot estirar, va estar afiliat a la UGT. El dia en què va ser proclamat regidor, el seu pare, visiblement emocionat, el va abraçar i li va confessar que l’avi patern havia estat tinent d’alcalde d’un poble de Màlaga. Téllez no el va arribar a conèixer. A Revolta Global, connecta molt amb les proclames de l’expert en qüestió nacional que tenia l’organització: Lluís Rabell, actual líder de Catalunya Sí Que es Pot. “Soc independentista gràcies a ell. Costa de creure, eh? Doncs és cert.”

Ara és tinent d’alcalde d’Hisenda i Recursos Interns (àrea rebatejada per l’executiu com a Badalona Democràtica). “Va haver-hi una reunió entre les forces del govern –també en forma part ICV-EUiA– i em van informar que em tocava això.” El 2019 plegarà, si abans no l’inhabiliten o si no es reforma el codi ètic de Guanyem Badalona en Comú, que ara per ara impedeix repetir a cap càrrec electe.

PRESIDENT D’ÒMNIUM CULTURAL

JORDI CUIXART

“Defensarem amb dents i ungles la democràcia”

REACCIÓ · “L’Estat ens té acostumats històricament a actuacions desproporcionades” URNES · “Cap alcalde de Catalunya negarà el dret a votar als seus conciutadans”

Jordi Cuixart és fill d’una murciana i d’un badaloní de tota la vida. L’una, carnissera. L’altre, treballador en una fàbrica. A casa seva, com en tantes cases catalanes, s’ha parlat català i castellà amb absoluta naturalitat. I amb absoluta naturalitat la mare un dia diu al pare: “Potser que als nens els parlem en català, no?” Cuixart (Santa Perpètua de Mogoda, 1975), president d’Òmnium Cultural des del desembre del 2015, és el petit de tres germans –té dues germanes més grans–. I és un empresari d’èxit fet a si mateix. Possiblement perquè sap el que li ha costat cada pas, també sap explicar el que li ha aportat. De casa ha après la idea que “res et serà regalat”. “Tot el que vol dir l’esforç, l’exigència i la generositat ho he après de casa.” Aquest sentit de l’esforç l’aplica en el pla individual i en el pla col·lectiu, amb la consciència que, “quan sumes esforços individuals”, alguna cosa col·lectiva es belluga. “Malgrat la realitat econòmica que tenien, els pares van mirar que no ens faltés res, encara que tampoc vam viure en l’abundància; gràcies als valors que ens van inculcar, hem pogut fer el nostre propi projecte.” I ho diu amb un convenciment, una determinació i un apassionament a prova de bombes –o de TC o de guàrdies civils, haurem de dir ara–, fruit d’haver-hi pensat prou, de saber d’on ve, de saber on vol anar. De la mateixa manera, ressegueix el seu aprenentatge del catalanisme. Primer, a través de l’oncle que obre una llibreria a Santa Perpètua, Can Navarro, lloc de trobada de poetes i artistes com ara Martí i Pol, Vicenç Altaió i Isabel-Clara Simó. Després, entra en contacte amb “perpetuencs de tota la vida”, aquest catalanisme al voltant de la parròquia, l’esplai i el teatre. Per Cuixart, l’esplai “és una de les escoles de vida més bèsties”. Sempre amb l’obsessió que “els nanos coneguessin el país, la muntanya”. I, més enllà encara, entra en relació amb Sabadell i un “catalanisme més rupturista” i esquerranós, de pantalons estrets –en sol dur–; entra en contacte amb l’assemblea d’insubmisos, amb els casals independentistes i de defensa de la llengua. “Tot té certa complementarietat”, diu, com si el seu viatge per tots els cercles del catalanisme l’hagués fet tothom. I les primeres nòmines de què disposa les destina a associar-se a entitats com ara Òmnium (el 1996), les bressoles i Amnistia.

Lligada a la muntanya, hi té una colla de tota la vida en què una de les principals cares del sobiranisme cívic pot ser simplement “en Jordi”. “Parlem molt del nostre dia a dia, i molt de la fàbrica, m’agrada molt parlar-ne.” I es nota. “Amb 16 o 17 anys, ja tenia la ceba que volia fer la meva empresa.” I ho fa. Primer, comença escombrant en un taller. D’aquí, passa a comercial, a altres empreses, a viatjar arreu del món i aprendre llengües... Amb 26 anys, és gerent d’una empresa amb 200 treballadors. Cuixart és un entusiasta de l’emprenedoria i del compromís empresarial amb el país –en el seu cas, explicitat a través de la fundació FemCAT–. I el 2003, en plena crisi, engega l’empresa Aranow, que fa maquinària per a l’envàs i l’embalatge. “Vam començar pel que era menys fàcil... Això m’ho ha donat la muntanya: saps que de vegades has de fer giragonses.” I van fer, d’inici, una empresa amb una “estructura molt internacionalitzada”. Ara l’empresa té una setantena de treballadors i molts més col·laboradors i representants a l’exterior. Ja no hi pot dedicar tant de temps i se’n dol. Però se’n dol sols uns segons, perquè els reptes polítics del moment i l’abocament a Òmnium passen al davant.

Quin estiu l’espera? “No em preocupen gaire les vacances”, diu, divertit. Aprofitant actes i compromisos, passarà dies per aquí i per allà, en indrets dels Països Catalans, amb la dona i el fill –té, a més, dos afillats, d’una relació anterior–. Té plena “confiança” en la determinació del govern per fer que l’1-O sigui “vinculant”, malgrat les barreres i oposicions. “Són només unes elits les que estan anant contra el procés d’alliberament nacional; l’Estat espanyol ha renunciat a defensar els interessos de les classes populars.” I per això, assegura, el procés independentista no és “per caprici”, és per revertir “la situació econòmica dramàtica en què viuen molts ciutadans de Catalunya”. I els comuns obriran els ajuntaments l’1-O? “Cap alcalde de Catalunya negarà el dret a votar als seus conciutadans.” Creu fermament que aquest és “un tsunami democràtic molt difícil d’aturar”. Creu en les lluites socials que han portat el país a fites inimaginables. “D’aquí a uns anys, ens posarem les mans al cap que a Catalunya reivindiquéssim un dret que es reivindicava al segle XIX.” Des d’Òmnium, han encapçalat darrerament iniciatives com ara Crida per la Democràcia i Lluites Compartides. “Igual que ens hem asfaltat carrers i places, defensarem amb dents i ungles la democràcia en aquest país.” Un altre dels interrogants és si la gent està a punt per a una mobilització que s’albira més necessària que mai. En aquest aspecte, tampoc vacil·la: “Ningú té cap dret a dubtar del poble de Catalunya, un poble que ha lluitat per la seva cohesió social amb un estat en contra.” Com reaccionarà l’Estat? “No sabem la intensitat de la reacció, però històricament ens té acostumats a actuacions desproporcionades.” I, per això, torna a aquell aprenentatge d’infant: “Res no ens serà regalat, que ningú adopti posicions simplistes.”

Aquest país ha fet per aquest país més del que es pensa
Les elits còmplices de l’Íbex 35 són les que ens diuen que no tenim dret a votar
De seguida vaig connectar molt amb la Muriel [Casals], amb la idea de ser molt exigents amb el concepte d’esforç
Jo conec grans empresaris que seran molt respectuosos amb el que decideixi aquest país

procés sobiranista

Gabriel: “Treballem perquè llei del referèndum s’aprovi a principis de setembre”

L’aprovació s’ha de fer, diu la líder cupaire, encara que s’hagin de “desobeir” suspensions i advertiments de l’Estat o del Tribunal Constitucional

La diputada de la CUP, Anna Gabriel, ha assegurat que no existeix cap escenari “en el qual la llei del referèndum no sigui aprovada en seu parlamentària” i ha apostat perquè es faci a principis de setembre. “Treballem perquè llei del referèndum s’aprovi a principis de setembre i no hi ha d’haver impediments perquè això sigui així”, ha declarat en una entrevista a Catalunya Ràdio. Ha afegit que aquesta aprovació s’ha de fer encara que s’hagin de “desobeir” suspensions i advertiments de l’Estat o el Tribunal Constitucional (TC). Gabriel ha dit també que si se suspenen alguns articles del reglament del Parlament aprovat hi ha “altres vies” per tal que la llei sigui aprovada en plenari. “Tirarem endavant amb la inclusió de en l’ordre del dia de la llei via el procediment que s’escaigui”.

La diputada ha justificat que la reforma del reglament del Parlament s’ha fet perquè el TC ha demostrat que “no es permet el debat parlamentari” i s’obliga a “restringir” aquest debat. Així, en l’escenari en que s’arribi a suspendre el nou reglament o alguns dels seus articles, Gabriel ha dit que s’instarà a incloure en l’ordre del dia la llei “en debat ordinari” i “amb tots els advertiments penals que s’escaiguin, l’amenaça que s’escaigui sobre la Mesa i sobre els diputats que instin a fer el debat”. Així, ha considerat “imprescindible” que s’accepti la desobediència a aquests advertiments tot i que ha dit que “potser no caldrà arribar-hi”.

SECRETARI TERCER DEL PARLAMENT

JOAN JOSEP NUET

“No sóc independentista ni me’n faré. No estic per caure”

Creu que una part del secessionisme ha descobert en ell un no independentisme “respectable”

Vaticina que en el pròxim govern hi haurà independentistes i no independentistes

Seiem al lloc dels fets, a la sala on es reuneix la mesa del Parlament. Penjats a la paret, ens miren tots els presidents de la cambra, des de Lluís Companys a Núria de Gispert. Mirades que pesen, les mateixes que van observar els funcionaris judicials que van entregar els advertiments del Tribunal Constitucional als membres de la mesa sobiranistes. “Els rebem aquí perquè s’adonin que són al Parlament; ells són funcionaris judicials, però nosaltres som un poder de l’Estat, legislatiu, i com a mínim tenim la mateixa legitimitat que el poder judicial”, reivindica Joan Josep Nuet i Pujals, que el mes passat va haver d’anar a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver permès, com a secretari tercer, la tramitació d’iniciatives sobiranistes. “Estem desobeint una censura d’idees”, argumenta. El líder d’EUiA està “enutjat” i “emprenyat” per la persecució, però no intranquil: “No tinc dubtes davant del que he fet i si demà m’hi tornés a trobar, ho tornaria a fer.Tinc la consciència neta i en pau.”

La seva mare, que té 91 anys, és qui ho viu amb més preocupació. “L’altre dia em trucava i em deia: «M’han dit que t’han pres!», com si m’haguessin detingut. Suposo que va veure la tele i no acaba d’entendre què és exactament el que està passant. Això de la censura d’idees, ella ho associa a moments del franquisme i és una cosa que l’espanta.”

La germana pertany a un grup excursionista i, de vegades, l’han felicitada i l’han petonejada en alguna excursió en descobrir qui és el seu germà. “Està una mica al·lucinada, però contenta.” Igual que la companya i el fill de Nuet, de 23 anys. “No estan espantats, però sí sorpresos. Ella va venir el dia que vaig anar a declarar i hi havia tanta gent...” A partir de l’acció judicial espanyola i del compromís personal amb el dret a decidir peti qui peti, el diputat de Catalunya Sí que es Pot s’ha convertit en un polític admirat per l’independentisme, malgrat que ell no en sigui. “No sóc independentista ni me’n faré. La gent diu: «Bueno, però tu ets amic nostre; tu ja estàs per caure». No, no, jo no estic per caure; no va d’això”, aclareix.

Ara bé, Nuet defensa que a Catalunya, sense ser independentista, es pot operar amb tot un relat sobiranista i democràtic: “Una part de l’independentisme ha descobert un no independentisme respectable. Jo sempre he cregut que els no independentistes i els independentistes tenen un àmbit de treball conjunt; el futur del país és aquest diàleg, també a partir del 2 d’octubre [l’endemà del referèndum].” En aquest sentit, pensa que hi ha sectors no independentistes i independentistes “que estan en una postura tan extrema que tenen dificultats per conviure en un mateix espai físic i polític”. Tanmateix, està convençut que aquesta “centralitat de gent independentista i no independentista és la clau del proper període; de fet, estic convençut que són els qui governaran aquest país”.

‘Momentum’ Nuet

En tot cas, el dirigent dels comuns aprofita el seu momentum com una finestra d’oportunitat per explicar al món la seva versió del que està passant. Al juny, va viatjar a Cuba, on es va reunir amb membres de l’Assemblea cubana, a qui va entregar la resolució del Parlament que rebutjava el bloqueig dels Estats Units sobre l’illa i a qui va informar sobre la situació a Catalunya. Al març, va acudir a un seminari a Mèxic i en va sortir amb una resolució sota el braç a favor del referèndum signada per 150 organitzacions d’esquerres d’una quarantena de països. “D’aquí a un temps encara valorarem més políticament aquest moment”, augura.

El secretari tercer de la mesa descriu com una sorpresa inesperada l’ofensiva judicial espanyola. Realment no us ho podíeu esperar, d’aquest Estat? “Potser era esperat d’una altra manera, però pensar que es concentrarien en la mesa i en el debat previ de la tramitació de les iniciatives no m’ho esperava.” Sí que veia a venir un xoc de legitimitats, però a posteriori. Com que pel procés participatiu del 9-N del 2014 l’Estat no va actuar d’aquesta manera, no calculava que el Tribunal Constitucional enviés advertiments. “Et diuen «vigila el que fas» i, a més, t’ho comuniquen per escrit. «Si vostè el dia tal fa alguna cosa, pensi que pot ser inhabilitat, pot rebre una multa o pot anar a la presó.» És un element d’intimidació.”

El prisma de Reus

Nuet veu el món amb ulls de reusenc. En va marxar el 1988, però hi va passar la infància i l’adolescència. També va començar a militar políticament a Reus, on viuen la mare i la germana. Després, va anar a estudiar història a Tarragona i es va especialitzar en història contemporània. A Barcelona, hi va viure un parell d’anys, fins que es va traslladar al Vallès Occidental, a Montcada i Reixac, d’on és la seva companya. Ella pagava menys de lloguer, i cap a Montcada falta gent. Allà, va ser regidor des de 1991 fins al 2003; primer tinent d’alcalde i portaveu del govern municipal durant els primers dos mandats. Amb 53 anys, en porta tants a Montcada com els que va viure a Reus: “Alguna vegada li faig broma a la meva companya: «Quan ens jubilem, podríem anar a viure a Reus.» Però ella no vol, és molt de Montcada.”

Com interactuen en vós Reus, Catalunya, Espanya i Europa? “Si mires el món des del prisma de Reus, pots ser cosmopolita i estimar molt la terra propera. Jo sóc sobiranista, profundament català i, al mateix temps, l’internacionalisme i la fraternitat són idees molt estimades.” Des de la paret, Ernest Benach assenteix amb la mirada.

JOAQUIM FORN

CONSELLER D’INTERIOR

“La policia catalana hi és per servir el poble de Catalunya”

“A la policia catalana això ni ens passa pel cap ni trobaríem ningú disposat a actuar com ho han fet ells”

“No només no arribarem a impedir-lo, sinó que, al contrari, en facilitarem la celebració”

El nou conseller d’Interior, Joaquim Forn, repassa en aquesta entrevista, la primera que concedeix a un diari, les reaccions que ha provocat el seu nomenament i el paper que la policia catalana ha de tenir en el procés polític que viu el país. Descarta més canvis a la cúpula dels Mossos i diu que sempre obeirà la llei catalana i el Parlament.

És dels independentistes de tota la vida?
Sí, de sempre; sempre he pensat que no havíem de posar límit a les aspiracions de llibertat d’un país. I que la màxima llibertat d’un país és la independència; la independència és l’estat natural d’una nació.
A hores d’ara no hi ha cap més solució per a Catalunya que la independència?
No és només que ara s’hagi demostrat que no hi ha més solució. Jo ja n’estava convençut abans, perquè l’estat natural d’una nació és que sigui un estat independent.
No hi haurà una oferta de darrera hora de l’Estat?
No és qüestió d’ofertes. Si n’haguessin volgut fer, ja les haurien fet. I el tema no és si ens ofereixen o no no sé quants milions d’euros; el tema és que com a país no volem cap tipus de limitació. El temps d’arribar a acords ja ha passat.
Ara no serà el candidat a l’alcaldia de Barcelona pel PDeCAT, tot i que Xavier Trias l’havia designat en espera de superar unes primàries.
A la vida fas el que toca. He disfrutat molt a l’Ajuntament de Barcelona, però a la vida no sempre pots triar. Hem de ser útils allà on se’ns cridi a cada moment. I ara per mi és un honor ser conseller d’Interior. És un somni poder formar part d’un govern que està liderant el que està liderant.
Neus Munté seria una bona candidata a l’alcaldia?
Sí. Ho he pensat sempre. Munté és una bona candidata, i també ho és Santi Vila. És molt important que consellers d’aquesta vàlua vulguin aspirar a l’alcaldia de Barcelona. També n’han parlat Joana Ortega, Ferran Mascarell... És molt important que persones d’aquest nivell vulguin fer aquesta aposta; vol dir que no defugim un enfrontament amb l’alcaldessa Ada Colau.
Si hagués de triar candidat...?
De triar ja ho faré quan hi hagi candidats oficials i hi hagi primàries. Ara és massa aviat encara. Hi ha temps. Difícilment podem fer les primàries abans de l’1-O, però les podem fer immediatament després, i encara quedarà un any i mig per a les properes eleccions.
Sentint l’alcaldessa Colau, vostè ha entès finalment si l’1 d’octubre hi haurà urnes als col·legis electorals de Barcelona?
Nosaltres estem decebuts. Creiem que l’Ajuntament de Barcelona, com a capital de Catalunya, hauria d’haver apostat d’una manera molt més clara per l’1-O. L’alcaldessa ha aparegut sempre en les Diades, però sense convenciment. Em sembla que mai ha compartit allò que s’expressava en aquell sentiment majoritari al carrer. I ara Colau diu que participarà en aquesta gran mobilització de l’1-O, però no ho ha entès bé. L’1 d’octubre no és una mobilització, és un referèndum en què Catalunya decideix si serà independent o no, amb unes conseqüències jurídiques importants. Vendre-ho com si fos una mobilització o una performance em sembla totalment fora de lloc. És la manera que té sempre d’escapolir-se dels compromisos, de donar la cara i comprometre’s. Dos anys després, encara esperem que faci la consulta promesa per si Barcelona s’integra a l’AMI o no.
Vostè va ser president de TMB. Que a Barcelona tinguin onze dilluns seguits amb vaga de metro, és normal?
En absolut. Gens normal. Nosaltres vàrem tenir vagues al metro? Sí. Però mai d’aquesta magnitud i durada. Mai havia passat. Reconec que hi ha dificultats de negociació amb els sindicats, no diré pas el contrari. Però és obvi que hi ha una incapacitat del govern municipal de saber trobar solucions, de saber negociar i de crear un clima positiu per a la negociació. Han estat incapaços. Venint d’on venien, es pensaven que els sindicats actuarien al seu dictat i s’han trobat una realitat molt diferent.
Del seu antecessor, Jordi Jané, es diu que ha fet “un pas al costat”. Però no ens enganyem, això és un eufemisme…
El conseller Jané va plegar perquè va voler, i així m’ho va comunicar el president Puigdemont. I el mateix Jané m’ho ha transmès així.
De Jané es deia, i jo no vaig tenir ocasió de preguntar-li-ho perquè no concedia entrevistes, que tenia bones relacions amb Fernández Díaz i amb el ministre Zoido. I vostè? Hi ha tingut algun contacte?
No. Només m’he reunit amb el delegat del govern espanyol, Enric Millo, que em va transmetre la preocupació que hi ha a Madrid pel meu nomenament, en el sentit que no sabien si compliríem els acords que es van prendre en la darrera Junta de Seguretat de Catalunya. I li vaig garantir que sí, que són acords signats pel govern i que es compliran. Una cosa són les idees polítiques de cadascú, i jo tinc les meves i Millo les seves, però hi ha un respecte institucional, i amb temes tan importants com els de la seguretat nosaltres no hi jugarem.
Sembla que no es pugui ser independentista i conseller d’Interior al mateix temps, no?
En tots els estats existeixen els ministeris de l’Interior. Jo accepto les seves idees, de la mateixa manera que ells haurien d’acceptar les meves, sempre que les vulgui assolir per mitjans democràtics, que és el que fem.
Si hem de fer cas del que diuen segons quins mitjans, els preocupa la politització de la policia que vostè pugui fer.
Sí. I és sorprenent que ho diguin ells. Hi ha mitjans de comunicació que s’han escandalitzat pel meu nomenament, i són els mateixos que després no s’han pas escandalitzat quan hi ha hagut una politització real d’alguna policia, i no parlo pas precisament de la catalana. S’han inventat informes i notícies que després s’ha demostrat que eren falses. A la policia catalana això ni ens passa pel cap ni trobaríem ningú disposat a actuar com ho han fet ells. Nosaltres estem per servir els ciutadans; no som una policia política com sí que sembla que han actuat altres cossos de policia.
Al documental ‘Las cloacas de Interior’ ho expliquen els mateixos policies…
Sí. I curiosament no hi ha pas hagut a posteriori cap intervenció de la Fiscalia. Hi ha proves més que evidents i no ha passat res. És molt preocupant.
La dimissió del director dels Mossos, Albert Batlle, ha suscitat titulars a la premsa com el de “La purga alarma als Mossos”. Hi ha purga i hi ha alarma, als Mossos?
En absolut. El que hi ha és una determinada premsa que el que està fent és fabricar un determinat relat. A tots els governs del món hi ha canvis, i són normals. El president pot fer canvis al govern i el conseller, quan arriba al seu departament, també. I això és normal. No només no hi ha cap purga, sinó que no hi ha cap mena d’inquietud entre els comandaments dels Mossos. Una altra cosa és el que una determinada premsa vol traslladar amb una intenció determinada.
Al substitut d’Albert Batlle, Pere Solé, li han retret les piulades que havia fet en un moment determinat dient allò de “Em feu pena, tots els espanyols”...
No pot ser que fins fa quatre dies de Pere Solé algunes formacions lloessin el seu caràcter i la seva capacitat de diàleg i d’arribar a acords, i que ara diguin tot el contrari. No té cap sentit. Han de ser més seriosos. Pere Soler ha fet una gran feina als serveis penitenciaris, i té una gran voluntat de servei al país. Cal jutjar-lo per això, no pas per altres coses.
Batlle s’ha acomiadat dels Mossos demanant que es respecti la legalitat. No la respectaran?
Nosaltres respectarem la legalitat. La mateixa llei de creació de la policia catalana, del 1994, diu textualment que es tracta d’una policia “arrelada a la cultura i al poble del qual neix, al qual pertany i al qual serveix”. Textual. La policia catalana hi és per servir el poble de Catalunya. I nosaltres aplicarem la legalitat. I entre aquesta legalitat hi ha poder votar el dia 1 d’octubre.
Hi haurà, però, un xoc de legalitats. I s’intueix que hi haurà una legalitat catalana i una legalitat espanyola.
Nosaltres respectarem la legalitat catalana, que és la que emana del Parlament de Catalunya. És a qui hem de respectar, nosaltres. D’això no n’hi ha cap dubte.
Li plantejo una hipòtesi: si el govern o els tribunals espanyols ordenen als Mossos dur a la pràctica mesures com la detenció de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, o del president Puigdemont, perquè els hagin suspès de funcions, què farà?
No la preveig, aquesta possibilitat. Aquest escenari no es donarà.
Però el govern espanyol ha dit i repetit que no hi haurà referèndum. Què faran si els ordenen impedir-lo?
Estic convençut que nosaltres complirem la legalitat. I que no només no arribarem a impedir el referèndum, sinó que serà tot el contrari, en facilitarem la celebració. No és un escenari que prevegi, el que em planteja.
Però de la mateixa manera que els Mossos van anar a detenir el regidor de Vic Joan Coma, vostès poden rebre determinades ordres com a policia judicial. Les compliran? Serà un conflicte?
Això podria ser un conflicte, sí; però espero que no ho acabi essent. Segur que intentaran posar-nos contra la paret. Estic convençut que intentaran crear-nos contradiccions. Però nosaltres hem de tenir la capacitat i la intel·ligència suficients per no caure en aquest parany. Hem de tenir capacitat per fer bé les coses i assolir l’objectiu que tenim, que és celebrar el referèndum.
Però què faran, quan la policia catalana rebi determinades instruccions de l’Estat?
Quan vinguin, si venen, les estudiarem.
L’Estat intentarà posar els Mossos contra les cordes.
Probablement. Ja ho han intentat en altres ocasions. Però nosaltres hem de ser intel·ligents. Que l’Estat intenti posar els Mossos contra les cordes és esperable; el que no podem fer és fer-ho nosaltres mateixos. Hem d’evitar determinades situacions. Dimecres passat, el portaveu Jordi Turull demanava als hiperventilats i als tiquismiquis que es prenguin uns dies de vacances. Doncs això, estiguem tranquils.
Hi ha preocupació interna, per aquest tema, entre els comandaments?
No. M’hi he reunit i n’hem parlat. I no. Els comandaments em diuen que estan acostumats a la pressió mediàtica, i que ja han passat per altres moments tant o més complicats. Ells saben abstreure’s d’aquesta situació i dedicar-se a fer la seva feina, que és el que han de fer.
Ja sap que hi ha qui vaticina que ara, després del relleu de Batlle, es produirà tota una escalada de canvis entre els comandaments dels Mossos.
No. Ja sé que es diu, però no. Hi ha hagut el relleu de Batlle, és cert, i ha dimitit el responsable del 112, que substituirem aviat. He parlat amb el secretari general, que és una peça clau, i continuarà. I no hi ha d’haver grans canvis més.
S’ha reunit amb els sindicats? Li han fet arribar la seva petició de mantenir els Mossos fora del debat polític?
No m’hi he reunit encara. Però he llegit les seves declaracions a la premsa dient això. Quan ens reunim veuran que no han de tenir cap tipus de temor.
Vol dir que és possible, a Catalunya, que algú estigui al marge del debat polític, en un moment com l’actual?
En aquest sentit no. Perquè els Mossos no són un bolet estrany de la societat; el cos de Mossos el conformen ciutadans de Catalunya, i tenen les seves opinions personals. Però són servidors públics i han de complir les funcions que els atorga la llei.
Venen temps complicats.
La meva decisió és absoluta. Si no, no hagués format part d’aquest govern. I és evident que el Departament d’Interior és més sensible que d’altres i que les coses s’han de mesurar molt bé.
Descarta que el govern del PP suspengui les competències dels Mossos?
Sincerament, crec que això no arribarà. Una cosa és el que es diu, el que es diu o el que demana una determinada premsa, i l’altra és que es pugui fer efectiu. El procediment per fer això és molt complicat. No és tan fàcil, que recuperin competències. La gent especula amb la suspensió dels Mossos, amb la suspensió de l’autonomia, amb l’estat d’excepció, amb si Millo pot convocar eleccions…, però no és tan fàcil. Tothom dispara ara, però no és tan fàcil. I la nostra fortalesa són els milers i milers de persones que tenim al darrere, i contra això no és tan fàcil actuar. A mi no m’agrada posar l’accent en les coses negatives, en tot el que pot fer l’Estat; a mi m’agrada posar l’accent en tot allò que podem aconseguir.
L’Estat no es quedarà quiet, no? Alguna cosa farà, no?
Sí. I a mi no m’ho expliquen, evidentment, què faran. Però el marge que tenen és el que tenen. I no els veig utilitzant la força ni els veig utilitzant determinada normativa legal. Una cosa és el que demanen els opinadors i els tertulians, però a l’hora de la veritat no és tan fàcil. El president diu allò que no hi ha prou Estat per anar contra tanta democràcia, i és cert. Té raó. N’estic convençut. No hi ha prou lleis, prou múscul de l’Estat, per aturar-ho. Com ho aturaran, això? No poden.
Si cal, desacatarà alguna ordre de l’Estat?
Buscarem les solucions que calgui per assolir els objectius sense desacatar cap llei. És la quadratura del cercle, això? Doncs l’haurem de buscar.
Tots els consellers del govern han signat uns quants requeriments del TC advertint-los de desobediència. En algun moment o altre vostè n’haurà de signar algun, no?
Suposo. Podria ser. En soc conscient. Sabia on em posava. Soc plenament conscient d’on em posava. Però jo no em fixo en les dificultats que tindrem, sinó en les possibilitats que tenim al davant i el camí que se’ns obre al davant. I en la possibilitat de formar part d’un projecte que he perseguit durant tota la meva vida política i que ara es pot fer realitat. Com que estic convençut que hi arribarem, la resta no em preocupa gens.
El preocupa com a conseller d’Interior que es produeixi algun episodi de violència puntual, abans de l’1-O o quan l’endemà l’Estat no reconegui el resultat i la gent pugui sortir al carrer?
No em preocupa. Perquè totes les mobilitzacions que hi ha hagut fins ara han estat en positiu. Tot ha estat festiu i cívic. I qualsevol mobilització que hi hagi a partir d’ara ha d’anar en aquesta mateixa línia. Estic tranquil. No hi haurà cap episodi de violència de la gent que reclama votar. La gent que reclamava votar fa gala d’un gran sentit democràtic i de respecte a la llibertat.
Dijous vàrem veure la Guàrdia Civil al Parlament i a Palau. I pocs dies abans, al TNC demanant factures…
Forma part d’aquest escenari de la por que volen transmetre. Però no hem de caure en aquest parany. Hem de respondre amb intel·ligència. Amb un somriure. Com diu el president, contra el fanatisme, sentit de l’humor.

ANNA SIMÓ

SECRETÀRIA PRIMERA DEL PARLAMENT de Catalunya

“Serà el poble el que ens jutjarà i ens indultarà”

convicció ·

“És espectacular que en menys de tres mesos aquest país votarà en un referèndum vinculant; la resta, tant me fa”

“El que està fent l’Estat perquè la gent no voti ho trobo al·lucinant”

Hi ha pocs polítics a primera línia del procés amb la trajectòria que acumula Anna Simó i Castelló (els Alamús, 1968). I l’experiència també és un grau. Potser per això, i perquè sempre ha estat en l’independentisme militant –i no en l’entorn més propici–, parla amb fermesa desacomplexada del que Catalunya està a punt de fer. L’engresquen els reptes, hi està avesada. I el que ara afronta el país ho és en majúscules. “Evidentment que farem el referèndum, el guanyarem i tindrem un estat propi”, diu. I ho diu convençuda.

La biografia de Simó apunta que és dels Alamús, un poble del Segrià de 800 habitants, però el cert és que viu des dels cinc anys al barri del centre de l’Hospitalet. El seu pare, que venia de família de pagès i havia heretat terrenys, tenia problemes d’esquena i de pell, i no podia treballar la terra. Es va haver de buscar la vida, i gràcies a uns amics que estiuejaven al poble va trobar feina a la Seat de la Zona Franca. Al cap d’un any d’anades i tornades, i arran del segon embaràs de l’esposa –l’Anna és la gran de tres germans– es va endur la família. I és clar, va començar una vida nova per a tots.

“Vaig assumir que havia d’aprendre el castellà perquè al poble no es parlava, els professors em prenien sempre de referència al català perquè només dos el parlàvem a casa”, recorda Simó. És clar que la canalla és cruel, i com que tenia accent lleidatà –que ara només fa servir amb la família– i treia bones notes es posaven amb ella. “Se’n cardaven molt, de mi, i com que jo volia passar desapercebuda vaig fer el canvi de dialecte”, confessa. La Simó adolescent va dubtar entre biologia i filologia, i els “excel·lents mestres” que va tenir a l’institut Mercè Rodoreda la van fer decantar pel català, i pel catalanisme social, ja que des de jove es va interessar pels moviments revolucionaris –“retallava articles dels sandinistes a El País, qui els ha vist i qui els veu, uns i altres”, evoca–. I per l’independentisme, a través de la música de la Dharma o Els Pets, dels quals es declara fan incondicional.

A casa vivien un “catalanisme tranquil, sense estridències”. Els avis havien anat a la guerra al bàndol republicà, però cap dels dos es definia políticament i, de fet, un ni tan sols en volia parlar mai. Però ella va sortir més activista, fins al punt que el seu primer impuls, amb 19 anys, va ser afiliar-se al PSUC –“vaig anar a preguntar al carrer Ciutat, però no em vaig decidir”, confessa– perquè en aquella època no l’atreia l’ERC encara dirigida per Joan Hortalà. Però amb l’entrada de Carod-Rovira o Colom va fer el cop de cap, i per celebrar la Diada del 1990 es va afiliar al partit. En paral·lel a la trajectòria professional com a mestra de català al Centre de Normalització Lingüística, en va iniciar una de política com a assessora del partit en matèria de llengua, en què va coincidir amb Carme Forcadell, i corredactora del programa de les municipals a la seva ciutat. “Érem poquíssims joves, vaig haver de fer molts colzes”, diu.

L’esclat definitiu li arribaria justament a la política local: el 2003, Simó entrava com a primera regidora d’ERC des de la República. “La nit electoral va ser brutal, a Cornellà ja hi havia en Tardà però a l’Hospitalet vam donar la campanada, fins i tot em van mantejar”, recorda. Pocs mesos després es formava el tripartit, i el “cop d’efecte” protagonitzat va fer que el partit la fes consellera de Benestar i Família.

Aquell pacte “va sotragar moltes coses” que expliquen la política actual, sosté. “C’s té l’embrió en el tripartit, pels descontents del PSC per haver pactat amb l’independentisme; CiU inicia un procés de canvi a l’oposició, i també ERC canvia perquè entén què significa governar”, repassa. “Jo també era una altra abans, i estar al govern et fa tenir empatia amb altres àmbits, sense deixar de ser ambiciosa”, conclou. Des de llavors no hi ha hagut més majories absolutes a Catalunya. Ni creu que n’hi torni a haver. “I no em desagrada la idea d’haver de pactar i treballar-te els suports, és positiu per a la democràcia”, apunta. És clar que una aliança com aquella és gairebé impossible que es repeteixi: “Les relacions que s’estableixin ara entre els partits pel referèndum determinaran el futur –avisa– i el PSC va decidir ja fa temps que ERC no seria un soci durant molts anys.”

Però quedem-nos en un procés que ja s’ha cobrat algunes víctimes judicials i polítiques. Simó, al seu voltant, no hi “detecta” ningú amb por, i reflexiona: “M’agrada jutjar la gent pels fets i no avançar esdeveniments. I els fets del govern diuen que avança a l’una pel referèndum, igual que els diputats del Parlament.” A diferència de l’advocat de l’Estat, que “ens ha jutjat pel que pensem, per la ideologia i no pels fets; només cal recordar el cas de Nuet”. Al maig, de fet, com a secretària primera del Parlament ja va anar a declarar per haver permès la votació de resolucions sobre el referèndum en el debat de política general. “La mesa no hauria d’estar en aquesta situació, hi ha jurisprudència constitucional que deia que no podem valorar el contingut de les iniciatives sinó la forma, i així ho continuo pensant”, es defensa. Això sí, no sembla amoïnada pels possibles càstigs. “Dormo bé, els nervis els tinc de caràcter; he hagut d’aprendre a relaxar-me i a autogestionar-me, no faig gaires cafès perquè ja soc un sac de nervis”, apunta. I subratlla: “És espectacular que en menys de tres mesos aquest país votarà en un referèndum vinculant. La resta, tant me fa; el que pugui passar és col·lateral.” Però la poden inhabilitar, embargar-li el patrimoni o fins i tot posar-la a la presó! “M’és igual tot”, diu. Segur? “Si hagués estat corrupta o robat diria molt poc de mi com a persona i del meu partit. Respecte i responsabilitat; a ningú li agrada que el jutgin, però per complir un compromís polític i donar la veu al poble assumirem el que sigui; això no és cap delicte”, s’enorgulleix.

I a casa, com ho viuen? Amb la parella, cap problema, perquè comparteixen militància. I amb els pares... “El meu pare és subscriptor d’El Punt Avui i m’estimo més no dir segons què perquè ho llegirà”, bromeja, abans d’admetre que “no entenen què està passant, i els dol.” “Els dic que no s’han d’amoïnar per res, estem representant la gent i la gent ens donarà suport sempre, i no estarem sols”, conclou. Ella tampoc entén què passa. “Com a ciutadana i demòcrata em xoca el que està fent l’Estat perquè la gent no voti, ho trobo al·lucinant, i ens hauríem d’indignar cada dia... que en una comissaria de la Guàrdia Civil s’estiguin interrogant funcionaris és gravíssim”, brama. I ja avança que, com va fer el basc Atutxa, si la justícia espanyola els condemna recorreran als tribunals internacionals. Ni que fos d’aquí a uns anys, ja que creu que abans “serà el poble el que ens jutjarà i ens indultarà”.

MERITXELL RUIZ

CONSELLERA D’EDUCACIÓ de la Generalitat

“El que anem a fer no s’ha fet mai; sabem els riscos que hi ha”

“No sé si són dubtes o excuses, el que tenen”

“Si obriran les escoles per les eleccions? Serà com sempre”

Meritxell Ruiz és una de les tres Meritxells (Seret i Borràs són les altres dues) del govern amb més Meritxells de la història. “Els meus pares buscaven un nom que no fos comú a la família, i de Meritxell no n’hi havia cap”, explica. I en fa broma, de tantes Meritxells al govern. “Espero que serveixi perquè el nom es posi de moda”, somriu. És la més jove del govern (Reus, 1978, facin números) i va arribar a la política gairebé per decantació. “Gairebé que hi ensopego, amb la política”, explica. El cert és que no es pot entendre el seu pas a la política sense entendre que Ruiz, de mare catalana i pare castellà, porta una activitat frenètica no pas ara que és consellera sinó des de fa molts anys. De jove (de fet, d’adolescent, que de jove encara ho és ara) compaginava els seus estudis (administració i direcció d’empreses a la Universitat Rovira i Virgili) amb la seva activitat a l’Orfeó Reusenc, a la Fundació Josep Pont i Gol (el centre de promoció juvenil i de la dona que porta el nom del bisbe Pont i Gol) i fent de voluntària a la Casa de la Misericòrdia de Reus. I això, què vol dir? Doncs teatre, gralles, ball de bastons, cant, sardanes, dansa i voluntariat, molt de voluntariat. Encara en recorda l’horari: “dilluns i dijous, assaig a la coral de l’orfeó; dimarts i divendres, assaig a l’esbart; dimecres, teatre. I això mentre estudiava. I com que l’horari era compatible, de dilluns a divendres, de cinc a set de la tarda, voluntariat al Pont i Gol o a la parròquia”. O el que és el mateix, treballar a barris desafavorits, “amb joves en situacions molt dures, gairebé expulsats del sistema”.

“L’orfeó i totes les activitats que feia em van fer estimar el país i tenir vocació de servei”, explica. I afegeix: “Però un dia em vaig adonar que hi havia coses que no les podia canviar només des del voluntariat, des de les entitats.” I d’aquí ve allò de “amb la política, gairebé hi ensopego”. Si volia continuar amb el seu esperit de servei, ho havia de fer des d’un partit. Es va fer militant d’Unió, tot i que n’acabaria marxant uns anys més tard (“vaig creure que Unió estava marxant dels valors de la democràcia cristiana, i per això me’n vaig donar de baixa”) per fer-se militant, el 2014, de CDC. I ara fa un any, al PDeCAT. “Sí, el nom em va costar una mica al principi, era enrevessat, això de PDeCAT; però ara ja m’hi he acostumat. Sobretot des que fem servir més Partit Demòcrata”, diu.

Diputada als 28 anys, i ara consellera. I d’un govern que vol fer el que vol fer. “Sí, fa respecte”, diu quan li ho pregunto. “Però és que el que anem a fer no s’ha fet mai. Les coses transcendents de la vida te les has de mirar amb respecte. Com qualsevol decisió important, aquesta ho és. Però n’estem molt convençuts”, diu la consellera, a qui no l’espanta signar els advertiments de desobediència del TC que ja ha signat. “No m’enfado, quan els signo. El que em fa enfadar és no entendre per què els hem de signar, aquests advertiments; no entendre com és que l’Estat no vol, en ple segle XXI, que exercim la democràcia”, diu. “El TC m’adverteix de desobediència perquè volem que el poble sigui consultat per decidir el seu futur?”, es pregunta. I afegeix: “No tenim dubtes”, diu. I com que parlem de dubtes, aprofito per preguntar-li sobre els dels comuns sobre l’1-O. “No sé si són dubtes o excuses, el que tenen. Estem plantejant un exercici de democràcia, i això és el que ells sempre han defensat. Per això penso que són més excuses que no pas dubtes”, diu.

Té por? “No.” I a ella, que canta, i que canta des de petita, li pregunto si és cert allò que Qui canta, els seus mals espanta. “A mi m’ajuda molt, cantar, sí. I canto de tot, tot el que em surt”, diu. I ironitza: “Haver cantat en un Orfeó vol dir que tens molt repertori, des de Mozart fins a La Balanguera”. “No sé concebre la vida sense música.” “A casa cantàvem tots, el pare, la mare, el germà i jo. I com que amb l’edat anàvem canviant les veus, teníem soprano, contralt, baríton i tenor. I era espectacular.” Ruiz havia fet solfeig, un any d’harmonia i quatre cursos de piano. Això era quan estudiava al col·legi Aura de la Canonja, vinculat a l’Opus. “El meu pare era professor de l’escola i per això vaig anar allà”, explica, i afegeix, quan li pregunto per l’etiqueta d’Opus que sovint li col·loquen. “Les decisions dels meus pares jo sempre les he trobat bé, perquè me’ls estimo molt”, diu. I conc lou: “Al cap i a la fi hem de valorar les persones per les seves decisions... Malament si en un país t’han de jutjar per les teves creences.”

Irene Rigau la va fitxar de directora general quan era consellera en l’època de les retallades. “Vam fer un màster de crisis”, diu. Mantenen bona relació, es veuen de tant en tant i, és clar, li pregunto pel 9-N. “Si a Rigau la van inhabilitar pel 9-N, és evident que l’1-O pot acabar pitjor, no?”, li dic. “Sé el que anem a fer”, respon. Rigau, afegeixo, va obrir les escoles pel 9-N. “Per l’1-O les obrirà vostè?” I la conversa ho deixa clar. “El govern ha dit que les coses les farem com sempre, com sempre que hi ha eleccions.” A les eleccions hi ha sempre escoles que obren per ser col·legis electorals, dic jo. “Serà com sempre. I com sempre vol dir que si hi havia escoles on hi havia col·legis electorals, es farà com sempre...” Més clar, l’aigua.

Ruiz toca de peus a terra. “Tots sabem els riscos que hi ha, però ho farem.” Li parlo de multes, d’inhabilitacions, de patrimoni... “No pot ser que en ple segle XXI passi tot això per voler votar.” I encara afegeix: “És molt preocupant que el govern espanyol no pari l’orella, que no vegi el que està passant. I és molt preocupant que ho comparin amb un cop d’estat o amb el nazisme. Per respecte a les víctimes de l’Holocaust no ho haurien de fer.” I encara més: “A Espanya hi ha molts espanyols més intel·ligents que el seu govern, em sembla...”

Com que la de mestra és la meva segona vocació (o potser la primera, que mai se sap), amb Ruiz parlem molta estona d’ensenyament. “Els mestres s’haurien de valorar molt més”; “a Educació tot s’ha de coure a foc lent”; “estem repensant el paper del mestre, de l’aula...”; “estem adaptant els estudis de magisteri”; “volem que de l’escola surtin professionals excel·lents, però també persones excel·lents”... i molt més. Però el tracte era parlar del procés, no d’Educació. “El 99% del temps el dedico al departament, però els periodistes sempre pregunteu per l’altre 1%.” És cert. En prenc nota.

I, sentint-la parlar, acabo preguntant-li si en realitat la seva vocació no és quedar-s’hi, en el món de l’ensenyament. “Sí. Probablement.”

MERITXELL SERRET

CONSELLERA D’AGRICULTURA de la Generalitat

“Això és una obra col·lectiva, i signarem tots si s’ha de fer”

“Cada feina té els seus riscos, i avui ser polític i independentista a Catalunya és arriscat”

“Hi ha més a guanyar que a perdre”

Si algú fa una repassada freda de la biografia de la Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975), la primera impressió que es pot endur és que el seu perfil estava predestinat a ser el que ha estat: la primera dona –“i no vull ser la darrera”, s’afanya a dir– consellera d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. “I Alimentació... I això que soc complicada per al menjar!”, afegeix rient. Nascuda i criada a pagès, la família tenia una granja d’un centenar de vaques lleteres que avui gestiona un dels seus germans i que és a pocs metres de la seva casa actual, tot i que les noves responsabilitats fan que dormi molts dies en un petit pis llogat amb la parella a Barcelona. També la trajectòria professional de la consellera ha transcorregut sempre al món rural, un sector “on aprens de tot” i que coneix, per tant, a fons. Així que... bingo?

Serret parla sense estridències, amb un to tan serè com ferm en els convenciments. I si s’embala, ja no l’atures. No cal gratar gaire perquè confessi que la seva trajectòria no va ser tan natural ni buscada com sembla. “Tastaolletes” de mena, com s’autodefineix, a BUP va saltar de ciències a lletres, i va entrar a l’Autònoma en la segona promoció de la llicenciatura –fins llavors només de segon cicle– de ciències polítiques, sense especialitzar-se. En acabar, doncs, ni ella ni els que l’havien de contractar sabien ben bé de què podia treballar, així que va començar a tirar currículums... i, coses del destí, la van trucar d’Unió de Pagesos. S’hi va estar nou anys com a dinamitzadora del jovent a les comarques de Barcelona, anys “de floriment i aprenentatge”, assegura. Anys també en què el sindicat agrari va protestar molt cremant pneumàtics i tallant carreteres contra la política del govern, de la qual ara és la màxima responsable. “Sempre es veu diferent des de l’altra banda, és clar, però has de ser capaç de mantenir la perspectiva, a més que la d’UP no era una oposició perquè sí: no acabava amb la mobilització, l’endemà hi havia un més enllà amb la negociació”, defensa diplomàtica.

Arran del Congrés del Món Rural el 2005 i el 2006, ja tornada a la Noguera i després d’un parèntesi d’un any a l’associació Provedella –que diverses cooperatives van fundar per fer front a la crisi del clenbuterol, la de les tristament famoses “vaques boges”–, va entrar el 2007 a la Fundació del Món Rural, òrgan del govern que va deixar... per passar a estar sota la seva responsabilitat. Això sí, conserva la plaça per si hi vol tornar en el moment que, no sap quan perquè ha après que “no val la pena planificar i t’has de deixar portar”, deixi això de la política.

Això de la política... com va ser, que va entrar en això de la política? D’on va venir que ERC es fixés en una semidesconeguda per oferir-li la conselleria fa poc més d’un any i mig? D’entrada, perquè volia visualitzar l’aposta per la dona en el sector agrari, i en tenien referències positives. I Serret ja havia estat regidora de Cultura i Festes del 2007 al 2011 al seu poble en una llista d’ERC, amb qui des de feia anys col·laborava a redactar programes electorals, per afinitat amb amics de generació i servei al poble. L’experiència, en tot cas, no estava ni de bon tros encaminada “a fer carrera política”, un món en què va entrar de debò de manera natural arran de la gran manifestació de la Diada del 2012. Després d’ajudar a muntar un autocar a Vallfogona, va fundar la secció local de l’Assemblea Nacional Catalana i a poc a poc aniria coneixent gent i engrescant-se en projectes, perquè allò “es fa en positiu i de manera col·lectiva, i t’identifiques amb aquest sentiment”. “La meva és d’aquelles generacions que no tenien gaires ídols, i l’ANC és una manera de construir un lideratge col·lectiu més proper”, subratlla. I és clar, una cosa va portar a l’altra: la van fer presentar al secretariat nacional, va entrar en el comitè permanent i acabaria ocupant la secretaria d’acció política, on redactaria, per exemple, argumentaris per la independència dirigits al món agrari.

Però ella, ja era independentista des de sempre? “No m’he sentit mai portant la bandera, però tens els teus valors i estudiant polítiques comentes l’actualitat, en una època amb Aznar que et va formant les idees, i després a UP també veus situacions del dia a dia”, analitza. Tot plegat, assegura, realitats que li van fer trontollar el que havia après a l’escola pública, que Catalunya era en una Espanya plurinacional. “A mesura que fas una evolució i contrastes se’t va desmuntant la manera d’interpretar el món”, conclou.

És clar que hi va un tros entre el fet d’arribar a aquesta conclusió i signar requeriments judicials per delicte penal com a membre d’un govern independentista, per molt que la seva conselleria no estigui directament implicada en l’1-O. “Tenim molt clar per què hi som i què implica el que farem, i com que és una obra col·lectiva, si hem de posar tots la nostra signatura, ho farem”, referma. Encara que la porti a la presó? “Si realment hi anem voldrà dir que hem guanyat, perquè hem desemmascarat els qui no són tan democràtics”, contesta. I com que té ganes de parlar-ne, prossegueix amb una reflexió de fons. “Cada dia hi ha gent que assumeix riscos: bombers, policies, operaris, transportistes, mestres... Cada feina té els seus, i augmenten en certes circumstàncies... Doncs avui ser polític i independentista a Catalunya és arriscat per unes interpretacions legals i actuacions injustes, però cal assumir-ho i treballar perquè deixi de ser-ho”, subratlla

D’acord, però... no l’espanta? “A tothom l’espanten les coses, no soc cap inconscient, però en la meva escala de valors, què em pot suposar: un desprestigi social? Privació de llibertat? Béns embargats? Tinc una hipoteca i un cotxe de segona mà; la vida dona molt més, hi ha molt més a guanyar que a perdre”, clama. Un convenciment que, admet, no vol dir que no passi nervis... “Intento tenir la consciència tranquil·la, tot i que això no vol dir que no em neguitegi, preocupa la transcendència i fa vertigen a vegades”, reconeix. Per això en el temps lliure intenta evadir-se fent caminades, viatjant –se n’ha fet un fart per mig Europa, Àsia, Amèrica... tot i que “enguany tocarà cotxe” i s’haurà de quedar més a prop–, quedant amb amigues o estant amb la família... La família... no pateix? “Sí, però en parlo poc amb ells, encara estan en la fase d’estar orgullosos”, reconeix. I més que n’estaran, perquè no és de les que es rendeixen a les adversitats: “Mirat amb perspectiva ja estem provocant canvis, però després de l’1-O tot això ha de continuar...”

DOLORS BASSA

CONSELLERATREBALL, AFERS SOCIALS I FAMÍLIES

“Creixo amb les dificultats i sé molt bé què he vingut a fer”

“Tinc enquadernats els requeriments. Veure’ls em va bé per no oblidar per què som on som”

Assegura que la paraula por no està en el seu vocabulari. Ni la paraula presó entre els seus pensament. Dolors Bassa (Torroella de Montgrí, 1960) es pren el lideratge al capdavant del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies com una feina temporal amb un objectiu: millorar la vida de la gent. “Veig molt i molt clar que hem de fer un país diferent, i només el podem fer amb un referèndum per anar cap a una república –argumenta–. I tinc molt i molt clar que els temes socials poden ser molts diferents de com els tenim ara, més ben dit, de com ens els deixen tenir.” En aquest marc de dificultats, a mesura que va expressant raons, fa èmfasi en un altre aspecte: ni por, ni presó i diu que tampoc el verb plegar. Aquesta entrevista es fa al Parlament el 29 de juny, just després que s’aprovi l’anul·lació dels judicis del franquisme. “Se m’ha escapat alguna llàgrima”, admet Bassa. “Vaig venir tenint molt clar què venia a fer, i com més s’acosta, més bé m’hi trobo”, diu.

La paraula que sí que té en el vocabulari i sovint en els pensaments, en canvi, és responsabilitat. Més que per ella, per la gent del seu entorn: “Pateixo pel meu equip i per la meva família, perquè soc jo qui he triat ser on soc. I també pateixo per la responsabilitat de si represento prou bé qui he de representar.” I pels requeriments del TC? “No”, contesta convençuda. “Els cinc requeriments els tinc enquadernats un al costat de l’altre al despatx de casa. Veure’ls em va bé per no oblidar per què som on som. Penso: avancem. Soc una persona que creixo amb els dificultats i sé molt bé què he vingut a fer. Estic molt contenta de ser on soc.”

Independentista de sempre i nascuda en una família polititzada i d’acció, Bassa posa valors com la solidaritat i els drets dels pobles i de les persones en el que fa en cada etapa de la seva vida. Recorda la lluita del seu germà Joan, que va morir amb 24 anys. L’11 de setembre del 1983 la Policía Nacional el va detenir a Barcelona acusat de tirar pedres als cotxes patrulla. Ell sempre es va declarar innocent i finalment així ho va dictar el jutge.

De formació és mestra de català i psicopedagoga. Va treballar de mestra, es va implicar en moviments socials i de cooperació a Centreamèrica, va ser regidora a Torroella i va passar al món sindical –secretària general de la UGT a les comarques gironines del 2008 al 2015–. Va ser escollida diputada de Junts pel Sí i nomenada consellera de Treball, Afers Socials i Famílies. Abans d’acceptar el càrrec, en va parlar primer amb la mare i la germana –“la meva millor amiga”– i amb els dos fills. Segurament per ells és ara pels que més pateix. En aquell moment li van dir que endavant. “Saber que tens la família al costat dona tranquil·litat.” I si li haguessin dit que no ho acceptés? “N’hauríem parlat, però tenia força clar dir que sí”, admet amb un somriure.

Bassa és optimista de mena i veu possible “un país millor, que pugui prendre les pròpies decisions i on la gent visqui millor”. Quan pocs ho eren, era optimista amb l’aprovació dels pressupostos del govern i, quan semblava encallada, era optimista amb la creació d’una renda garantida de ciutadania. “Eren qüestions complicades que han acabat bé. El nou país també!”, es referma. Ens aturem amb la renda garantida, l’ajuda de 640 euros perquè ningú visqui per sota del llindar de la pobresa. La va defensar des de la UGT i, després, l’ha pactada com a consellera: “L’únic que m’ha preocupat és que sigui assumible –reconeix–. No podem crear falses expectatives, perquè a l’hora de la veritat no ho puguem pagar.” En el dia a dia no separa els temes socials de la construcció del nou país, perquè té clar que “la part nacional va lligada a la part social. Són un tot”.

Malgrat el cansament, es declara “entusiasmada” amb la feina, a la qual dedica 20 hores al dia. Per seguir tocant amb els peus a terra intenta anar sovint a Torroella de Montgrí (Baix Empordà), fa la compra al poble i manté la perruqueria de sempre. Malgrat els esforços de conciliació, veu menys del que voldria la família i els amics. El que més greu li sap és veure poc la néta, la Senda –pel diminutiu d’Ermessenda de Carcassona–. La consola saber que és temporal, perquè “de ser consellera –diu– no en vull fer un ofici”.

Enyora anar més a caminar amb les amigues i contemplar el mar a l’Estartit. “Sent consellera molts moment et sents sola –confessa–. Tens molta gent al voltant, però al cap i a la fi les decisions les prens tu.” Aquesta sensació de soledat l’equilibra amb el treball amb un equip del qual se sent orgullosa i amb les alegries quan veu que es fan passos endavant en temes socials. Com l’acord de la renda garantida.

Bassa és molt de Bruce Springsteen i també de Lluís Llach, Raimon i Ramon Muntaner. Amb Llach la història és curiosa: es van convertir en una parella de fet durant la campanya de Junts pel Sí. Tot i que no es coneixien, com que vivien a prop, anaven junts als actes i ara són molt amics. “Em té enamorada quan m’explica les vivències de París, dels concerts, de l’Àfrica... Té uns valors impressionants i els sap expressar molt bé.” Intenten trobar temps per fer un cafè al Parlament o passar una tarda a l’Estartit. “És amb qui es desfogo. Parlem de coses molt personals”, admet Bassa. Segurament comparteixen l’orgull empordanès. “Més que de l’Empordà –especifica la consellera– soc de Tarruella de Montgrí. Sempre n’he dit Tarruella”. Ha agafat un pis a Barcelona per no haver de fer tants viatges, però hi va a dormir un cop per setmana com a mínim.

No té previst marxar a l’estiu. El govern estarà de guàrdia. Gran viatgera, recorda sobretot Centreamèrica i la Xina. L’Àfrica negra és l’assignatura pendent. Aquest agost, però, una setmana o dues de tranquil·litat a Tarruella.