Cultura

Milo Rau

director de la companyia Schauspielhaus Zürich

“Tothom serà víctima d’abusos algun cop”

Quan fas una proposta escènica a uns actors, no els pots obligar, els has d’acompanyar

Milo Rau és un director sensible, habitual al Festival Grec dels últims anys, amb propostes escèniques compromeses i un rerefons de documental. Ara presenta al Teatre Lliure, Die 120 Tage von Sodom, una producció extrema amb la seva companyia (Schauspielhaus Zürich) i Theater Hora, formada per persones amb discapacitat intel·lectual. El quadre que evoca és contundent, a partir del món sexual obsessiu del marquès de Sade i el darrer film de Pasolini, Salò o le 120 giornatte di Sodoma. L’any passat va trasbalsar el Lliure amb Five easy pieces.

Barrejar professionals amb discapacitats és una declaració d’intencions. On es marca, però, el límit entre la creació provocadora i la dignitat dels intèrprets?
He treballat molts cops amb gent no professional (de moltes edats). Ells no poden decidir al cent per cent: quan estàs fent un càsting a un nen, l’estàs fent a tota la seva família. Quan assagem estem en constant contacte amb ells i els pedagogs. Quan els fas una proposta, no els pots obligar, els has d’acompanyar. Has de ser responsable de la seva interpretació, de com apareixen a escena. Ells s’han de sentir segurs.
Com ha treballat vostè el teatre inclusiu? Es poden integrar propostes dels membres de Theater Hora igualment que es podria fer amb membres de la seva companyia?
Totalment. La meva metodologia és treballar amb tots els intèrprets. El que busco és la relació entre els actors. És una barreja, no hi ha una diferència entre nens, adults i disminuïts. És obvi que són diferents, però han de ser tractats igual. Tant a la sala d’assaig com també a dalt de l’escenari.
Pasolini va ser assassinat després d’aquest film. Creu que és el que va aixecar més controvèrsia en la societat italiana?
Podria ser la pel·lícula més controvertida de la seva filmografia. Per una banda, és melancòlica, però, per l’altra, és realista i pessimista. Em pregunto si aquesta pel·lícula hauria estat l’última. Com pots fer un altre film després d’aquest? És difícil d’imaginar com hauria reaccionat la societat a una altra pel·lícula després d’aquesta.
Estan aflorant casos d’abús infantil per part de religiosos, de fa unes dècades. El papa mateix està preocupat. A qui s’ha d’educar principalment, la víctima, el delinqüent o la societat que és permissiva?
Només es pot educar l’individu. Els has d’educar a tots: tots formen part de la societat. El problema és que les institucions no supervisen les estructures de poder. Per exemple, l’Església catòlica està totalment tancada. Per això ha estat possible la pedofília. Passa el mateix a les presons. No hi ha visibilitat. Ara, amb el fenomen #metoo s’ha obert una escletxa.
El masclisme és avui, aparentment, més perseguit que mai socialment. Però, veiem que les formes de perversió es multipliquen. O que les desconeixíem.
Hi ha molta perversió invisible, sobretot a les institucions, com a l’Església catòlica o a les escoles. Les campanyes mediàtiques com #metoo són només la punta de l’iceberg. Per a mi, el que és realment interessant és que tothom haurà estat víctima d’abusos en algun moment de la seva vida.
Hi ha professions, com els mestres o els bombers, que tenen una gran autoritat social. Però també hi ha abusadors.
Els bombers o els mestres són gent admirada per la societat. Tots aquests professionals no han d’aprofitar-se del seu poder. La posició que tenen no és real i l’exploten sexualment o emocionalment. Crec que totes les institucions tenen el perill de ser abusadores. És un gran debat, ara. Cal canviar la mentalitat i també les estructures de poder.
Com és que la sexualitat està tan perseguida moralment, però tan estesa en la intimitat?
No crec que la sexualitat estigui perseguida, en tot cas, està qüestionada. Tinc dues filles petites que veuen en públic centenars d’escenes de sexualitat. Aquestes imatges fan que les meves filles pensin que volen ser la més maca, la millor... això és molt problemàtic. El més greu és que aquesta és la tendència.
Les denúncies a Jan Fabre encara no són en ferm però teatres com el Lliure ja s’han desentès del ‘Mount Olympus’. On queda la presumpció d’innocència, realment?
Una acusació no és una sentència. S’ha de tenir en compte la seva presumpció d’innocència. Però també has de veure cada cas. Conec Jan Fabre i els actors que l’han denunciat. Aquesta és la metodologia que Jan Fabre fa 30 anys que desenvolupa. Mai s’ha amagat de fer aquest art transgressor. Ara, entenc que és difícil mantenir la companyia.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.