Cultura

Entre el misteri i l’alè del carrer

Edicions de 1984 publica ‘Què volen aquesta gent?’, llegat líric de Lluís Serrahima, fundador de la Nova Cançó

La poesia de Serrahima va rebre l’elogi de Manent, Sagarra i del futur Nobel Aleixandre

Hi ha personatges insòlits en una cultura, que escapen a qualsevol definició. Aquest seria el cas de Lluís Serrahima (Barcelona, 1931), impulsor de tantes coses, conegut per tothom com l’autor de Què volen aquesta gent?, himne de la resistència en veu de Maria del Mar Bonet. En un dels escassos reconeixements que se li fan com cal, apareix el volum Què volen aquesta gent?, una obra completa de poc més de 150 pàgines, amb un pròleg de Glòria Soler, que ha tingut cura de l’edició, i uns epílegs amb textos de Marià Manent i del premi Nobel Vicente Aleixandre.

En la introducció, Glòria Soler fa unes pinzellades biogràfiques de l’activista i poeta: “Lluís Serrahima i Villavecchia (1931) és conegut pel fet de ser un dels pares fundadors –juntament amb Josep Benet i Morell (1920-2008) i Miquel Porter i Moix (1930-2004)– del fenomen de la Nova Cançó. Les seves aportacions principals són la redacció del manifest Ens calen cançons d’ara, publicat a la revista Germinàbit el 1959, i la lletra d’algunes cançons com la popular Què volen aquesta gent? (1968). Aquesta faceta cultural d’impulsor musical ha estat recollida en diverses monografies, però ha eclipsat el seu vessant literari. I és que, malgrat que s’ha prodigat poc en el mercat editorial, Serrahima s’ha considerat des de ben jove un poeta, i l’escriptura l’ha acompanyat en totes les etapes de la vida. Ja abans de publicar el primer poemari, va quedar tercer, darrere de Joan Reventós, en el premi Ossa Menor del 1958, que va guanyar Clementina Arderiu. Els seus primers poemes tenen el beneplàcit de la generació d’intel·lectuals i de poetes precedent, fruit de l’entorn cultural del seu pare, Maurici Serrahima, que l’encoratja a seguir amb la carrera literària. S’hi compten Marià Manent, Josep Pla i Vicente Aleixandre. El mateix Josep Maria de Sagarra l’exhorta, el 1960, amb aquestes paraules: “Lluís, tu tens la carcassa, tant és que la vesteixis d’Ingmar Bergman com d’abat de Montserrat. Escriu!”

L’edició consta de tres llibres, un conjunt de cançons emblemàtiques i els textos ja esmentats. Li fa un gran elogi epistolar Vicente Aleixandre, un dels herois de la Generació del 27, quan li diu: “Tiene Vd. ahora una poesía de una gran sobriedad, concentrada en pocas palabras que se reúnen en unos breves poemas visitados por ese halo que hemos dado en llamar impropiamente misterioso (más misterioso cuanto más desnuda la expresión) y que denominamos poesía. Son estos poemas de Vd. condensadas meditaciones de un joven de mente grave pero de veloz intuición, y operan casi en todo momento con esa punzante sorpresa que se recibe en nuestro espíritu como una descarga: la sensación del cumplimiento poético.

En el pròleg del llibre Com el mar, Marià Manent assenyala que “una de les tendències observables en la jove poesia, tant a Amèrica com a Europa, és la imitació del llenguatge parlat espontani, del directe speech-gesture, que es prefereix a les formes «literàries» tradicionals, les quals impliquen una elaboració exigent i una contínua tensió de la llengua poètica.” La poesia de Serrahima unia l’alè del carrer i el misteri de la soledat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.