Cultura

crítica de teatre / «krapp's last tape»

Capsa tres, bobina cinc

Sala La Planeta. Dissabte. Últimes hores d'un vespre del futur. El catau de Krapp: espai completament nu, només una petita taula negra al centre i una cadira; de dalt, suspès, penja el fil d'una làmpada menuda i fràgil, és només un miserable raig de llum; al fons, l'ombra d'una obertura, d'allí en surt un retall difús, gairebé inexistent, un vell atrotinat, de caminar feixuc i gestos bruscs. S'asseu sota el broll de la pàl·lida claror, una cara blanca per afaitar, un nas vinós i ulls blaus, clars, que contemplen el buit i el desafien. És Krapp. Vesteix una camisa blanca, uns pantalons ratllats de pijama i un batí al damunt, blau fosc. S'està un moment immòbil, exhala un gran sospir. S'aixeca estirant-se de la cota, es remena les butxaques i en treu la meitat d'un plàtan, l'engoleix.

Les criatures de Samuel Beckett tenen sempre alguna cosa que fascina, són gairebé despulles humanes que encara arrosseguen el desconcert d'haver estat concebudes. Traginen cossos tolits, demacrats; són presències al límit d'alguna cosa, físicament vells i cansats, que viuen una realitat informe i confusa; perduts, sembla que només els quedi la paraula com a eix de subsistència, però, de fet, dir no significa més que ocultar coses. Són criatures esfereïdores a qui el camí de la vida s'ha allargat; que s'aferren a la memòria, conscients que el temps s'escola irremeiablement; blanes, ingènues formes de permanència i desesperació que no acaben de renunciar mai. És la humanitat despullada, personatges que, en el fons, es revelen idèntics a nosaltres.

Així el vell embriac Krapp, cada any enregistra, en cintes magnetofòniques, l'experiència de l'anterior, component una vida feta només de retalls, de memòria, d'un passat que no és una altra cosa que l'evidència i afirmació, any rere any, del fracàs. Perquè l'irritable i malhumorat Krapp fracassa en tot: com a amant, econòmicament i també com a escriptor: En la seva llarga existència només ha venut disset exemplars del seu llibre i encara, onze, a preu rebaixat. El vell s'emborratxa i menja bananes, escolta cintes d'anys anteriors, conscient que desenterrar velles històries és terrible, però això esdevé una ajuda; fa burla del que diu la seva joventut, d'una veu que ja no reconeix i que, gràcies a Déu, ja ha passat avall.

Rick Cluchey atrau, no pots deixar de mirar-lo, té un magnetisme escènic fascinant; és capaç d'esbossar, amb un gest o un silenci, tota la poètica beckettiana; el seu treball de cos és extraordinari, aparentment sembla que no faci res i, no obstant això, la seva manera d'estar o una sola mirada ho abasta tot, impressiona. I és que als seus ulls guspireja una expressivitat de foc. Podries estar hores mirant Krapp. Que per què? Doncs perquè captiva. Inoblidable espectacle, una veritable, petita meravella.

Autor: Samuel Beckett. Interpretació: Rick Cluchey. So: Louis Beckett Cluchey. Lloc i dia: Sala La Planeta, 14 de novembre del 2009.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.