Cultura

crítica de teatre / «les presidentes»

Un món de merda

Hi ha pocs textos tan desagradables, escatològics, feridors, cruels, sorneguers, incòmodes, provocatius, desesperançadors i dolorosos com Les presidentes, la primera obra que va publicar, el 1990, el dramaturg austríac Werner Schwab (1958-1994) i que va incloure en el volum Drames fecals (1991). Schwab retrata una mena d'inframón que habiten tres dones incultes, vulgars, barroeres fins a límits insospitats, d'una religiositat propera al fanatisme i a la superstició, tot i que en diferents gradacions. Totes tres es relacionen, mantenen converses i disputes, fins i tot es barallen, a la cuina d'una d'elles, Erna –seguidora delitosa de Karol Woijtila–; un decorat que és una meravella pel detall i per com reflecteix la marginalitat de les seves habitants: mobles rònecs, despintats, llardosos i d'estil desigual, com si haguessin estat recollits, no ja d'un contenidor, sinó directament del desguàs; a la paret del fons, d'un blau fugisser, hi penja un mirall escrostonat, diverses fotos de sants d'un blanc i negre desnerit, i hi ha espais buits destinats a les imatges dels néts que mai arribaran; una pica de llauna, una miserable cuineta de gas al costat d'un armari aparador que cau a trossos i, a la dreta, un excusat minúscul, que s'assembla a la caixa d'un ascensor.

El primer acte explora el terreny personal de cada una d'elles. Erna, una pensionista, obsessionada amb la religió, l'estalvi i presonera d'una mena de monstre, el seu fill Hermann; Greta és la més desvergonyida, també la més cruel, divorciada, és testimoni de les relacions incestuoses del seu marit, amb la seva filla i, més tard, tots dos l'abandonen, un per casar-se amb una jove oriental i l'altra per marxar a Austràlia, i li queda com a única companyia un ca; la tercera, Mariedl, és la més jove, pateix alguna mena de disminució psíquica, però és la més lúcida i per això la més incòmoda, la que personalitzarà la crítica social i religiosa, la que s'ocupa de desembussar els vàters amb habilitat, «a pèl», sense guants, els vàters de «les cases més distingides», on és rebuda amb deferència perquè arriba per deslliurar-los de la merda, i el seu relat arriba a provocar malestar físic en l'espectador. La fe (catòlica), la caca, el sexe i la família centren el primer acte, especialment la fe, que és motiu de disputes idiotes entre Greta i Erna, mentre Mariedl, amant de la figura de la Verge Maria amb la constància dels beneits, mira de posar-hi pau. Les cotilles morals i socials, la censura, queden a les envistes. Entre el primer i el segon acte, unes criatures juguen amb pals a punxar les actrius, material exànime, estassades com cagallons al terra de l'escenari, amb la curiositat de qui remena una tifa de vaca però amb compte de no trepitjar l'espai escènic, no fos cas que s'emmascaressin.

Al segon acte s'engeguen tots els mecanismes d'evasió de la realitat, mitjançant l'alcohol, en una suposada festa. Greta lliga amb un músic, un fogós intèrpret de tuba; Erna fantasieja amb l'idil·li cast que manté amb un carnisser, Karol Woijtila, especialitzat en l'elaboració de botifarra de fetge, mentre que Mariedl s'imagina aclamada desembussant vàters, dels quals al final sempre extreu coses bones. Totes tres entren en una mena d'èxtasi oníric, histèric, que barreja elements de la realitat amb la fantasia, verbalitzant els seus desitjos més ocults. Fins que Mariedl, el personatge en discòrdia, transforma la fantasia en un malson, destrossa sense pietat l'únic refugi de les seves dues companyes, frustra la fugida de Greta i Erna d'un món de merda, mentre protagonitza una ascensió al cel en cos i ànima, durant la qual coincideix amb la Verge Maria, de mirada bondadosa. Ho paga amb la vida: acaba degollada per les seves companyes a la taula de la cuina. I la Verge apareix a l'escenari.

Es poden destacar moltes coses d'aquest muntatge, però per damunt de tot hi ha les interpretacions colpidores de les tres actrius que Lupa dirigeix magistralment, capaces de commoure profundament el públic. D'aquest tipus d'actrius, malauradament, no n'hi ha en aquest país.

Autor: Werner Schwab Director: Krystian Lupa Intèrprets: Bozena Baranowska (Erna), Halina Rasiakówna (Greta) i Ewa Skibinska (Mariedl) Lloc i dia: Teatre de Salt, 15 de novembre del 2008


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Loquillo
CANTANT

“A Ovidi Montllor, li vaig portar a casa tots els discos perquè me’ls firmés”

Barcelona

La República no nata

barcelona
Mirador

Anna Karina sempre ens mirarà

Les fotos del batec del país

Barcelona

El Clos del Pastor, el recés de pau i dolcesa de Víctor Català

L’ESCALA

Un ‘Oratori de Nadal’ sencer

BARCELONA

Explicador d’històries

caldes de malavella

Música i antropologia

PALAFRUGELL

Premi Peix Fregit 2019 per a Tano Pisano i Blandine Pellet a Palafrugell

Palafrugell