Cultura

Centenari del ‘tbo'

Tebeos contra el ‘TBO'

Publicació poc o molt periòdica, il·lustrada, destinada a tots els públics, encara que les ànimes malèvoles el vulguin i el pretenguin exclusivament per a criatures. A França en diuen bande dessinée –més aviat, BD o bédé–, als Estats Units, comic book, a Itàlia, fumetto, i entre nosaltres, als ambients més d'anar a peu, tebeo. I si en diem tebeo és perquè aquesta revista, el TBO, nascuda exactament ara fa cent anys, va fer, a partir d'un moment de màxima popularitat, de sinècdoque. La part pel tot. Tot eren tebeos. N'hi ha hagut tants, que qualsevol recompte, qualsevol recopilació, per ambiciós que sigui, sempre se'n deixa una pila. I alguns van competir durament amb la revista que els va donar el nom.

El número 1 del TBO lluïa a la portada la divisa que el seu editor, Artur Suárez, volia que el distingís: Semanario Festivo Infantil. No era el primer. De setmanaris, més o menys festius i destinats a un públic infantil, n'hi havia abans. Alguns de tan populars i de llarga vida com En Patufet, que va nàixer el 1904. El mateix any que es va publicar també Monos, aquest Semanario Humorístico Ilustrado, sense especificar edats ni festes, editat a Madrid. A Barcelona, com En Patufet, es va publicar també, abans que el TBO, Dominguín, considerada per alguns experts com el primer tebeo, perquè gairebé totes les seves històries eren historietes il·lustrades. Dominguín, però, va morir aviat, potser incomprès per un públic encara poc fet a publicacions tan avançades.

Aquesta era la competència prèvia. La posterior va ser molt més nombrosa. Desenes de revistes van anar fent-se i desfent-se, i combatien cada setmana per un lloc privilegiat als quioscos. En castellà i en català. Des de Periquín i Pinocho fins a Virolet i Sigronet. De totes aquelles capçaleres la més potent, la més combativa, la que més por va fer a Joaquim Buigas, el nou propietari del TBO i ànima del seu èxit posterior, va ser Pulgarcito, fill espavilat de Joan Bruguera. 50.000 exemplars setmanals atribueixen al primer Pulgarcito els entesos en la matèria gràfica. Tot i que en aquests àmbits les xifres són aproximades i, sovint, exagerades.

Acabada la guerra del 36, la victòria del bàndol rebel va fulminar la competència en català, llengua prescrita per a l'escola i per als quioscos. En castellà i fins als anys cinquanta, les publicacions lligades al règim –com ara Flechas i Pelayos, fusionades després del decret d'unificació en una capçalera única: Flechas y Pelayos– van tenir totes les de guanyar, perquè van ser les úniques que van aconseguir el permís per a editar com a publicació periòdica i amb nom propi. Van ser-ne unes quinze, malgrat que només Chicos va aconseguir de debò guanyar-se l'addicció del públic de totes les edats. Però ni Chicos va sobreviure a la prova del cotó popular i va plegar veles el 1950. Per contra, TBO i Pulgarcito, renascudes de les cendres gràcies a l'obstinació de Joaquim Buigas i els fills de Joan, Francesc i Pantaleó Bruguera, van mantenir-se als quioscos amb penes i treballs i van acabar aconseguint els permisos corresponents que les va tornar el caràcter periòdic i el nom de pila.

El gran planter de Bruguera

TBO i Pulgarcito van ser les grans revistes per a tots els públics també de la postguerra. Braç a braç i l'una contra l'altra. Però mentre Joaquim Buigas i el seu nou soci, Emilio Viña, no van saber acompanyar el seu TBO d'altres èxits semblants, els germans Bruguera van fer créixer molt el planter –amb el DDT, Magos de la Risa, El Campeón, inicialment, i amb molts altres títols, després–. Un planter que es va transformar finalment en una gran factoria editorial. La competència es va ampliar amb l'aparició el 1944 de Jaimito, d'Editorial Valenciana, que va gaudir també d'un gran èxit popular. I de Pumby, el 1955, que es va consolidar immediatament com a tebeo de preferència entre un públic estrictament infantil.

Aquesta era la competència. I n'hi havia més, ja no en forma de revistes il·lustrades, sinó apaïsades, com a quadern d'aventures. Ara, hi havia lloc per a tots. Segons Albert Viña, els tiratges a començaments dels anys cinquanta sovint superaven els 300.000 exemplars. Però després, la llei de la gravetat va estirar cap avall sense pietat. Quan el 1983 Vinya va decidir tancar l'etapa clàssica del TBO no va ser a causa de la pressió o l'encert de la competència. Pulgarcito i totes les capçaleres darreres de Bruguera –Mortadelo i Zipi y Zape– van sucumbir poc abans o poc després. Com Jaimito i com Pumby. El final d'aquella premsa i de tota una època va arribar per causes externes. Totes van fer enormes esforços per renovar-se. Debades. I totes van sucumbir per canvis culturals determinants que no va poder superar ni la immortal Família Ulises.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Quan escampi la dictadura

barcelona

Intimitats públiques, al festival Panoràmic

barcelona
Crítica
òpera

Desencantament distòpic

Els cines Albéniz de Girona tanquen fins al 31 de gener

Girona
Nous projectes per a La Capella

Nous projectes per a La Capella

barcelona

Obra recent de Joan Mateu a Art en Brut

Banyoles
Crònica
Escena Poblenou

Embastar la vida i l’art

Barcelona
Patrimoni documental

Biblioteca d’arrel tradicional

cassà de la selva

Més de 44.000 persones assisteixen presencialment Open House BCN

Barcelona