Cultura

LLUÍS COROMINA ISERN

EMPRESARI I PRESIDENT DE LA FUNDACIÓ LLUÍS COROMINA (ART, NATURA, PERSONES)

“El meu lema més personal és «Ajuda'm a ajudar»”

La Fundació Lluís Coromina celebra 10 anys de suport a l'art, la natura i les persones

El laboratori de les arts de Banyoles posarà en marxa aquest any una nova línia formativa

Al taller
Lluís Coromina tria per fer la foto un dels seus espais favorits d'El Puntal, el taller de la Fundació Estany, una entitat que treballa “amb i per a les persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies”. D'aquest taller, n'han sortit les obres que ara s'exposen a l'espai Eat Art, dins l'exposició Artistes outsiders, oberta fins a l'1 d'abril. Coromina està orgullós de la gran creativitat dels artistes de la Fundació Estany, fins i tot més enllà de la funció terapèutica o integradora que l'art pugui tenir per a aquestes persones en risc real d'exclusió social. Lluís Coromina va rebre el 2015 la Creu de Sant Jordi “pel conjunt d'una trajectòria compromesa amb les comarques gironines”.
L'any vinent tenim previst obrir un local a Barcelona per fer-hi exposicions d'artistes gironins
Albert Serra ha arribat on és pels seus propis mèrits, perquè és molt llest, no pel meu suport

La conversa amb Lluís Coromina és una interminable successió d'anècdotes i fets singulars –estem parlant amb un ministre simbòlic del rei africà Yeto Kandji; amb l'home que va cuinar per a Lou Reed, després de publicar-li un llibre; amb la persona que primer va creure en Albert Serra...–, des que ens rep amb el seu somriure ampli i sincer fins que ens acomiada, gairebé dues hores després, a la porta d'El Puntal, el laboratori de les arts de Banyoles, on té el seu despatx. Des d'aquest despatx informal, amb un enorme quadre que representa un camp de blat al darrere, pot veure la Farinera Coromina , que forma part del complex industrial d'aquesta coneguda família banyolina, amb 120 anys d'història. El besavi Manel Coromina i Faras va començar a fer farina al molí del mas Trull, i el 1897 va construir una central hidràulica per alimentar aquell molí que va donar sobrenom familiar als Coromina, que a Banyoles són els Trull. Aquí comença tot: el grup Agrienergia , que integra la farinera i una empresa de producció, distribució i comercialització d'energia, i també altres empreses com ara Teisa i Aigües de Banyoles, en la creació de les quals va participar el seu avi, Lluís Coromina Gispert-Sauch (1868-1936).

Però aquest any també se celebra un altre aniversari: el desè de la Fundació Lluís Coromina , el projecte en què conflueixen els tres principals interessos d'aquest empresari –Art, natura, persones és el seu lema–, que de petit volia ser veterinari o missioner, i que al final ho ha pogut ser tot en certa manera, laica i desinhibida. La fundació, dirigida per Ricard Planas (Bonart), té tres seus: l'Espai Eat Art, dedicat a temes d'art i alimentació, a la plaça Major de Banyoles; el centre d'acollida temporal d'animals La Perpinyana, a Porqueres, i El Puntal, l'antiga Nutrex, on Coromina allotja altruistament artistes i empreses creatives com ara Alter Sinergies , que organitza el festival Aphònica, entre altres esdeveniments; Andergraun Films , la productora de Serra; el grup de música experimental Cabosanroque ; els tallers de la Fundació Estany , i les formacions teatrals Cor de Teatre i Eironeia , dirigida per Joan Solana. Lluís Coromina (1955) també ha heretat del seu avi Eusebi Isern Dalmau (1896-1981) –advocat, escriptor, editor i un dels principals col·leccionistes d'art que ha tingut Catalunya– i de la seva mare, Montserrat Isern Delclós (1928), la passió per l'art i el col·leccionisme.

El blat, sempre present...
Sí, tot va començar amb el trull de blat del meu besavi, i per això Trull ens ha quedat com a motiu familiar, tot i que a mi em consta que va ser un cognom real d'algun dels nostres avantpassats. Encara avui molta gent em coneix a Banyoles com en Lluís de can Trull.
Volia ser veterinari o missioner i va acabar estudiant empresarials i gestió informàtica, per dirigir tot un grup empresarial.
No vaig poder triar: el meu pare [Miquel Coromina i Moretó] em va dir que havia d'estudiar empresarials, perquè era el segon dels tres fills, però el primer home, i em tocava ser l'hereu. Des dels 10 anys, havia de venir a treballar a l'estiu a la planta d'incubació que hi havia aquí mateix, a l'edifici d'El Puntal: quatre hores seguides veient passar els ous per controlar els que sortien defectuosos era desesperant [riu]. Quan va morir el meu pare, el 1991, jo em vaig fer càrrec dels negocis familiars, sempre molt ben envoltat de grans professionals i col·laboradors.
Com va entrar en contacte amb el món cultural com a mecenes i promotor?
Per casualitat: jo no vaig anar a buscar res. Una de les primeres persones d'aquest àmbit que van contactar amb mi va ser Albert Serra, que jo no sabia ni qui era. Em va fer veure la seva primera pel·lícula, Crespià, i en aquell moment ell ja era tot un personatge, però tenia alguna cosa especial i era de Banyoles. I, tot i que algú em va advertir que no m'hi impliqués i jo tampoc havia pensat mai ficar-me en el món del cinema, li vaig donar cinc milions de pessetes i ara soc soci d'Andergraun Films.
Sent el seu èxit com a propi?
No, en absolut. L'Albert ha arribat on és només pels seus mèrits, perquè és molt llest. Jo només li he donat suport i l'he acompanyat en el trajecte. Quan va anar per primera vegada al Festival de Canes, vaig organitzar un autocar gratuït perquè també hi anessin un bon grapat de banyolins. Era un autocar de Teisa, com no podia ser d'una altra manera [riu].
Teisa, des del 1920.
Sí, Transports Elèctrics Interurbans, SA. Els primers autocars ja anaven amb bateries molt abans que els actuals cotxes elèctrics. Això sí, no tenien gaire autonomia...
Tornem a la cultura. Després de Serra, qui va ser el següent?
Després va aparèixer Joan Solana, que ara s'ha integrat al patronat de la fundació. En un lloc com Banyoles, és normal que la gent parli i s'assabenti que hi ha algú disposat a donar un cop de mà a la gent que es dedica a la cultura. A Barcelona costa més que s'estableixin aquestes connexions.
A més, a Banyoles sempre hi ha hagut molta creativitat.
És cert, aquí hi ha un teixit cultural molt potent. I jo sempre havia tingut inquietuds en aquest sentit, però una altra cosa és que les puguis o les sàpigues canalitzar. Abans de crear la fundació, jo ja feia coses, però a la meva manera, sense un criteri gaire precís. Jo volia ajudar, però no sabia com. Arran de la mort de Lluís Vilà (1952-2010), un artista molt vinculat a la fundació del qual tenim un miler d'obres a El Puntal –on també hi ha, en dipòsit, obres de Carles Fontserè i Rafael Marquina–, va arribar Ricard Planas i vam organitzar una exposició sobre Vilà i el pa. Va ser llavors quan Planas va proposar que ens centréssim en la relació entre el menjar i la creació contemporània i va néixer l'espai Eat Art, on hem fet algunes exposicions relacionades amb el blat i la farina, com ara Farina blana, del fotògraf Tino Soriano. El 2018 o el 2019 també tenim previst folrar la façana d'El Puntal o de la Farinera Coromina amb pans de Lluís Vilà, en la línia del Teatre Museu Dalí.
Com celebrareu el desè aniversari de la fundació?
De fet, el celebrarem al llarg de tot aquest any amb diverses iniciatives que anunciarem en les pròximes setmanes. Hi participarà un artista banyolí molt potent, que no viu a Banyoles... També volem obrir a El Puntal una biblioteca especialitzada en art i en teatre, a partir dels fons de Bonart i de Joan Solana, i la complementarem amb una aula de formació per fer seminaris i petits màsters universitaris, a càrrec de la gent que treballa aquí i que col·labora amb nosaltres. Crec que hem d'aprofitar i obrir a la gent tot el talent que tenim a l'abast i el bon ambient que hi ha al nostre laboratori de les arts, que a mi m'encanta.
Quan començaran a fer aquesta tasca formativa?
Probablement ja ho posarem en marxa aquest any. A la tardor, per Sant Martirià, tenim previst que hi hagi una exposició d'Albert Serra i ho aprofitaríem per organitzar un seminari o unes jornades de reflexió sobre el món de l'audiovisual al Pla de l'Estany. Aquí tenim un bon grapat de cineastes i fotògrafs com ara Serra, Isaki Lacuesta, Tino Soriano, Andoni Canela, Christophe Farnarier, Pere Duran, Joan Comalat...
I algun projecte fora de Banyoles i el Pla de l'Estany?
Sí, de fet l'any vinent tenim previst obrir un local a Barcelona per fer-hi exposicions, al barri de l'Eixample. Un dels objectius que ens hem proposat és que hi puguin exposar artistes de les comarques gironines que tenen dificultats per trobar un espai on mostrar la seva obra a Barcelona, i també propostes creatives que surtin directament de la fundació i El Puntal. A Banyoles costa molt que la gent vingui de fora a veure el que organitzem. De vegades fins i tot costa que vinguin els de casa [riu].
Va començar a col·leccionar art per donar continuïtat a la gran col·lecció del seu avi matern?
No, la seva i la meva són dues col·leccions completament a part. Ell era un gran entès en art que va decidir aturar la seva col·lecció quan tenia només 50 anys. La meva mare, que als 88 anys encara s'encarrega amb molta energia de la col·lecció del seu pare, encara no entén que jo compri determinat art contemporani que ella considera una porqueria. Jo sempre he comprat art perquè m'ha agradat, sense cap voluntat de projecció cap al futur. Quan tenia 18 anys i estudiava empresarials a Girona, en comprava poc, perquè no tenia gaires recursos, però ja feia algunes adquisicions quan podia. Allò en què més diners m'he gastat en aquesta vida han estat els animals –sempre n'he tingut, des de molt petit– i l'art. En els últims anys, m'ha interessat especialment l'art africà, que tant va inspirar les avantguardes.
Com el seu avi Isern, vostè també ha creat una editorial.
Sí, el meu avi era una persona molt culta. Era amic íntim de Josep Pla i als anys trenta va posar en marxa la Biblioteca Catalana d'Autors Independents. Per casualitat, va néixer a Banyoles, però era de Saus, i després va anar a estudiar dret a Barcelona i s'hi va quedar. Era un gran conversador i els meus germans i jo l'admiràvem molt. També va escriure diversos llibres, com ara el poemari À l'ombre des oliviers. Jo vaig crear el 2008 l'editorial Alfabia , amb Diana Zaforteza. Hem publicat llibres molt variats, fins i tot uns diaris d'Andy Warhol editats per la seva secretària i un llibre inèdit de Lou Reed, El cuervo.
Com va iniciar els seus projectes solidaris internacionals?
Va ser l'any 2001, en un petit poble del Perú situat al departament de Piura. Jo estava en un convent de monges missioneres i vaig anar veient les necessitats que tenia el jovent d'aquell assentament humà tan pobre. Em van dir que tenien moltes dificultats per accedir a internet, així que vaig muntar una societat per crear la infraestructura que els permetés comunicar-se amb l'exterior a través de la xarxa.
També col·labora amb els projectes de la monja banyolina Rosa Dilmé a Ruanda.
Sí, avui mateix m'ha escrit la germana Rosa. Quan vaig estar allà, el 2015, em vaig sentir molt feliç, en aquell ambient de pau i amor. Ara estan fent un pou per intentar trobar aigua, però després d'arribar als 90 metres de fondària no en van trobar, així que potser hauran d'arribar als 180 metres, i la germana té por que no hi hagi prou recursos. Però jo soc molt tossut, i no m'aturaré fins que hi surti aigua, perquè estic convençut que n'hi ha. I a Macapà, una població brasilera a la desembocadura de l'Amazones, crearem un centre de desintoxicació, perquè és una zona indígena molt pobra i deprimida, on el crac fa molt de mal.
Ara vol centrar més la tasca assistencial al Pla de l'Estany.
Sí, sobretot col·laborant amb les fundacions Estany i Mas Casadevall. De fet, la meva família sempre ha estat molt implicada en el poble i ha donat suport a diverses iniciatives socials i patrimonials, així que sempre ho he vist com una cosa normal. A més, a mi em costa molt dir que no, i no me'n penedeixo. En realitat, el meu lema més personal és Ajuda'm a ajudar: quan algú em vol fer un regal, sempre li dic que prefereixo que em doni diners per a la fundació.
Ajudar els altres li dona una certa pau d'esperit?
Suposo que sí, però al mateix temps sempre penses que és poc, que podries fer més. Sovint em sento limitat, pels recursos i perquè costa implicar-se mentalment en tants projectes alhora. No dones l'abast.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.