Cultura

Mirador

En l’homenatge al pare Ireneu

L’homenatge va ser un acte de normalitat cultural que bé hauria de servir-nos com a model

Era el malaguanyat Ernest Lluch qui afirmava que Catalunya era un país més donat al nacionalisme que no al patriotisme. Una de les derivades d’aquesta realitat ha estat, entre d’altres, l’oblit o, en massa ocasions, el menysteniment pel nostre patrimoni musical. És per això que veure un Palau de la Música ple de gom a gom i entregat per homenatjar el pare Ireneu Segarra (1917-2005), en motiu del centenari del seu naixement just el dia exacte de la seva mort, ha de ser vist ja no només com un orgull per tots aquells que van poder gaudir del mestratge del músic d’Ivars d’Urgell, sinó com un acte d’absoluta normalitat cultural que bé hauria de servir-nos com a model. Just abans de començar el concert em comentava Daniel Mestre, director artístic de l’homenatge: “Això serà una festa. Per al pare Ireneu, tot...” I, en efecte, diumenge vam assistir a una veritable festa musical en què vam poder gaudir d’algunes de les facetes de la polièdrica personalitat musical de Segarra: el compositor, el director, el mestre....

Tots hem llegit que Albert Camus, poc després de rebre el Nobel de literatura el 1957, va enviar una carta d’agraïment al seu mestre Louis Germain. Aquest diumenge una colla d’exescolans van voler enviar al cel (homes com el pare Ireneu són els que per força hi van) una carta d’agraïment en forma de concert en què, entre d’altres elements, vam poder gaudir de la presència de destacats noms de l’actual panorama musical català: Josep Pons, Salvador Mas, Lluís Vilamajó, Manel Valdivieso, Francecs Prat, Miquel Villalba, Bernat Vivancos...

Amb una presència múltiple de cors (incloent-hi l’Escolania mateix), formacions instrumentals, solistes vocals, pianistes i organistes, vam ser convidats a immergir-nos en la constel·lació Ireneu Segarra a través de les seves composicions, la música dels vells mestres de l’escola Montserratina (Cererols, Soler, Rodamilans, Ferrer), la dels compositors canònics (Victoria, Schubert, Casals) i, òbviament, la d’intèrprets que van passar per l’Escolania i que ara són destacats instrumentistes, directors i compositors del nostre panorama. Va haver-hi també espai per a diferents corals infantils de Catalunya i Mallorca com a constatació de com el mètode pedagògic de llenguatge musical que va crear Segarra continua plenament vigent.

Amb tants i variats elements sobre l’escenari, hi havia el lògic perill de caure en un totum revolutum que, per sort, es va superar gràcies a l’intel·ligent direcció artística de saber disposar el ritme entre episodis i un relat adequats. Això no significa que no es produïssin diferents moments d’intensitat propis d’un concert puzle com aquest, però no és menys cert que el Palau va emmudir amb l’Ave Maria de Victoria i un Cant dels esperits de Franz Schubert amb un entregat Salvador Mas que, possiblement, va voler abonar-se a l’espiritualitat de Franz Schubert, que, com el pare Ireneu, va morir també un 19 de novembre.

Com tots sabem, però, vivim moments desconcertants i foscos en què, a poc a poc, sembla que assumim com a normals fets com que Lluís Puig, conseller de Cultura del govern legítim de la Generalitat, faci arribar unes paraules a través d’una pantalla, o que un acte com el de diumenge acabi amb crits de “Llibertat!”i l’exhibició de llaços grocs gegants. És, possiblement, en moments com aquests quan falten referències inqüestionables que ens marquin quin camí seguir. Dotze anys després de la seva mort, Ireneu Segarra s’erigeix com una d’aquestes referències indiscutibles, fins i tot per a aquells que no vam tenir la sort de gaudir del seu mestratge i testimoni.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.