Cultura

Mirador

Agnès Varda, en un món aliè

Començant pel nombre d’acadèmics, Hollywood continua sent un lloc del poder masculí

A la catifa vermella d’aquesta última entrega dels Oscar, va causar sensació una dona que, vestida amb una mena de pijama estampat amb flors de la marca Gucci, al maig farà 90 anys: Agnès Varda, cineasta lliure que, havent trencat amb tota mena de convencions cinematogràfiques durant més de sis dècades, és als antípodes del que representa Hollywood. Com diu ella mateixa, les seves pel·lícules no han fet mai diners, però, concebudes amb un esperit independent als marges de la indústria, fins i tot Hollywood comença a valorar-les. O potser fa gràcia una vella especial? En tot cas, el mes de novembre passat, l’Acadèmia va concedir un Oscar honorífic a Varda –el primer a una dona directora– pel conjunt de la seva carrera, que va començar l’any 1954 amb La pointe courte –un film rodat en un barri de pescadors de Seta en què el registre documental de la vida dels seus habitants conviu amb la ficció d’una parella en crisi– i que fins ara acaba amb Visages, villages, una road movie en què, juntament amb l’artista J.R., viatja per diversos llocs de França amb la curiositat de conèixer persones, a les quals fotografien i filmen per reconèixer la singularitat de la seva vida anònima.

Per Visages, villages, nominada al millor documental, Agnès Varda va ser en la cerimònia dels Oscar, però sense recollir finalment el premi. Segurament, a ella no li importa, perquè ha fet el seu cinema lliurement, al marge de la taquilla i dels guardons, però, en un acte en què va ser lloada per les actrius Angelina Jolie i Jessica Chastain, Hollywood tenia l’oportunitat d’anar més enllà de l’Oscar honorífic i redimir-se del fet d’haver ignorat una cineasta que, des de fa tant de temps, ha estat un referent i una inspiració i que ha posat en qüestió les fronteres entre el documental i la ficció, la vida i la representació, la naturalitat i l’artifici. Visages, villages, tot i ser un film preciós que s’estrenarà al nostre país el maig vinent, ni tan sols és el millor dels seus documentals, que sempre transgredeixen els límits del gènere: només cal tenir present Les glaneurs et la glaneuse, film de l’any 2000 que cada dia és més vigent, ja que aborda, a través del retrat d’una diversitat de persones que recullen coses, la contradicció d’un món entre la precarietat i l’opulència. Però, de fet, la transgressió de Varda deu haver dut els acadèmics de Hollywood a premiar un film que, a banda dels seus mèrits, s’adiu amb les formes convencionals del documental lligades al reportatge: Icarus, que, produïda per Netflix (la nova indústria audiovisual) i dirigida per Bryan Fogel, denuncia el dopatge d’atletes russos durant els últims anys de l’URSS.

D’altra banda, en una edició en què el moviment #MeToo ha liderat les reivindicacions de les dones a Hollywood, el premi a Varda també hauria reconegut la cineasta feminista pionera que l’any 1961 va rodar Cléo de 5 à 7. No és gratuït que, a la catifa dels Spirit Awards, Greta Gerwig –l’única dona entre els vuit nominats a l’Oscar a la millor direcció– s’agenollés davant Varda, que, això sí, va ser guardonada per aquests premis al cinema independent. En tot cas, a banda de les actrius, quines altres dones van ser premiades en els Oscar? Ni Varda, ni Gerwig ni d’altres. Quantes nominades hi havia en comparació amb els nominats? Començant pel nombre d’acadèmics, Hollywood continua sent un lloc del poder masculí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.