Cultura

Crònica

Resistint la ventada

“Ja sabeu que canto cançons que altres han gravat abans que jo, però segur que mai no les heu sentides com jo les interpreto”, va dir Gloria Gaynor en un castellà força correcte i intel·ligible, abans de portar Every breath you take, de The Police, al seu terreny, en la segona part del seu concert de dissabte a la ciutadella de Roses, que va cloure el festival Sons del Món 2018. En realitat, el concert no estava estructurat en dues parts, però una forta tramuntana va obligar a aturar-lo durant una estona, perquè el vent va estar a punt de fer caure sobre els músics el cartell del festival que penjava del sostre de l’escenari.

El comentari de Gloria Gaynor (68 anys) sobre com reinterpreta els temes d’altres artistes és aplicable a bona part del seu repertori: no és pròpiament allò que se’n diu una artista d’un sol èxit (one hit wonder, en la nomenclatura de la indústria musical), però sí és cert que els seus concerts s’articulen al voltant d’una sola cançó, evidentment I will survive, que aquest any celebra el 40è aniversari de la seva publicació, el 1978, en plena era disco. La resta del repertori va estar majoritàriament formada per èxits aliens: fins i tot I amb what I am i Never can say goodbye, que van sonar en la primera part, són cançons que ja havien sonat abans en altres contextos –la primera, himne gai per excel·lència, com a part del musical La cage aux folles (Casa de boges); la segona va ser abans un èxit dels Jackson 5–, però és cert que fins que Gloria Gaynor no les va fer seves no van adquirir la seva autèntica dimensió, entre festiva i èpica. I amb aquestes tonalitats es va obrir el concert, amb la gran banda de Gaynor, especialment forta en vents i segones veus, tocant una obertura instrumental en què, de seguida, es van poder apreciar les notes d’I will survive. Tot seguit, la diva, bastant en forma, va irrompre en escena per cantar Goin’ out of my head, una altra cançó de Love tracks, el disc que també incloïa I will survive. Després de les esmentades I am... i Never... va arribar la més recent Just no other way i una relectura fidel de You’re the first, the last, my everything, de Barry White, amb un duet en què un dels seus vocalistes acompanyants, Harvey Hubert, es va encarregar d’aportar-hi els greus del mestre White.

Després de l’aturada forçosa, el concert va continuar amb el Happy de Pharrell Williams, cantat amb contorsions gimnàstiques incloses del trombonista Jonathan Arons, i un dinàmic cant religiós (Talkin bout Jesus) va precedir “una sorpresa molt bonica”: I just can’t stop loving you, de Michael Jackson, cantada per un duet mixt de segones veus, mentre Gaynor els observava asseguda a l’escenari. Un medley amb fragments de clàssics d’una altra antiga diva disco, Donna Summer, obert i tancat amb Last dance, va prologar el September d’Earth, Wind & Fire, cantat també per Harvey. I llavors va arribar el moment més esperat de la nit, la desitjada I will survive, en què Gaynor va assumir tot el protagonisme, compartit amb el públic, que es va aixecar de les cadires per ballar i cantar aquest clàssic de la resistència vital i musical contra els elements, que Gaynor va interpretar en part en castellà. La diva es va quedar bocabadada (“Oh, my God!”) quan el públic va omplir l’imponent espai de la ciutadella amb els seus càntics, quan ella va aturar la cançó per fer-se una foto amb els seus seguidors destinada a Facebook. La nit es va acabar amb Everybody dance, de Chic. No és seva? No importa!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.