Cultura

Avall que fa baixada

El festival Temporada Alta atrapa els espectadors i bona part de la professió del país amb unes propostes ben variades aquest primer cap de setmana

La professió teatral va fer bona la proposta d’arrencada del Temporada Alta amb Jan Lauwers

Comencen les deu setmanes de la tardor de propostes escèniques sense aturador del Temporada Alta. És una oportunitat per als amants del teatre (i per a la gent de la professió que ahir a la nit va omplir de gom a gom el Municipal). També ho és per als espontanis, que s’ho trobaran a les llibreries (Llibràlegs) o a les escoles (A Tempo). Ahir, oficialment, va arrencar amb un espectacle contrastadíssim: Isabella’s room, Des d’ara, el festival suma un nou director de referència europea a la seva nòmina estel·lar: Jan Lauwers. Ahir no va ser la primera funció, realment. Divendres, ja hi va haver les primeres sessions. Per evitar la contraprogramació Lauwers. Per una banda, es va fer una representació oberta de La lleugeresa i altres cançons i per l’altra va engegar el No m’oblideu mai, un documental teatral fet a partir d’entrevistes per visibilitzar amb delicadesa els suïcidis durant l’adolescència. També, a Salt, es presentava un altre títol per a malalts de teatre: Las tribulaciones de Virginia, un preciós treball germinal de Los Hermanos Oligor. Aquesta varietat és una bona manera d’ensenyar les puntes d’aquesta edició: connexió internacional, treball amb la creació intuïtiva local i voluntat de commoure i fer reflexionar el públic.

Molta intuïció es necessita per transformar l’herència d’una col·lecció arqueològica del pare, que emetia mal rotllo en la infància –confessava l’atur en la presentació ara fa 13 anys al Lliure!– en un espectacle brillant com Isabella’s room. Lauwers va iniciar una manera de fer teatre hibridant-lo amb la dansa, la música o la instal·lació mateixa. I donant un punt de vista obert, ampli, perquè fos l’espectador que triés on mirar, sobre quin actor reconstruir l’espectacle vibrant, potent, preciós. A la nit la festa va agafar aire de conversa distesa, amb una trobada multitudinària al pati.

No m’oblideu mai és un cop de puny. Ho ha de ser. Només recordant com una noia va veure com una jove decidia llevar-se la vida tirant-se a les vies del metro. El Verbatim és una forma teatral que trasllada el documental a l’escenari: els actors reprodueixen els casos concrets que els han explicat en primera persona, sense magnificar res. Només la paraula i la manera com ha estat dita. Després, sempre hi ha una sessió de col·loqui. El que sovint s’afegeix com un complement, en aquestes peces té una necessitat urgent per confirmar que un testimoni real confirmi el que s’exposa i per obrir el debat. Sempre diferent, sempre edificant. La Planeta repetirà avui la tercera representació d’un espectacle que ja es va poder veure el curs passat a La Seca de Barcelona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.