Cultura

Sacsejar amb clàssics

El Temporada Alta convida Rigola a qüestionar la democràcia a ‘Un enemigo del pueblo’ i Juan Carlos Martel a traslladar la còlera èpica de la ‘Ilíada’ en els petits conflictes

Rigola recupera el format de teatre a la italiana: amb un espectacle per a platea sencera

Àlex Rigola torna a un format convencional. Després d’un Vània (en què entrava el públic en una caixa per comprovar com es degradaven els protagonistes lluitant per uns amors que no els hi concedia el destí) ara afronta un plantejament ètic: Un enemigo del pueblo (dijous, 11 d’octubre, al Municipal). Rigola admet que pretén sacsejar el pensament dels espectadors amb una peça clàssica que demostra com el poble prefereix renunciar al que tocaria fer per no perjudicar els seus interessos personals. També Juan Carlos Martel amb l’actor Eduard Farelo prenen l’adaptació d’un clàssic per fer aflorar, en certa manera, l’amor o la còlera del públic a Una Ilíada (dissabte 13, al Teatre de Salt). Aquesta adaptació de Lisa Peterson i Denis O’Hare, estrenada el 2012 als Estats Units amb gran èxit, es presenta per primer cop a Europa amb aquesta versió catalana. Rigola no té previst, per ara, cap altra funció a Catalunya fora de Girona. La proposta de Martel- Farelo obrirà la temporada de la Biblioteca de Catalunya.

La versió d’Un enemigo del pueblo (estrenada al Teatro Kamikaze de Madrid), que es representa en castellà amb actors com Nao Albet, Irene Escolar o Israel Elejalde, arrenca amb un joc, aparentment intranscendent. Però el resultat de les votacions s’escriu en una pissarra i cobra sentit quan el doctor Stockmann ha d’advertir els veïns del poble que és necessari tancar el balneari que ell dirigeix per fer una revisió de canonades que garanteixi que l’aigua cristal·lina deixa de barrejar-se amb les aigües residuals. És un joc que recorda el qüestionari (amb una certa dosi de manipulació) dels espectacles de Roger Bernat (Domini públic) o Simona Levy (Realitats avançades 1 i 2). Els actors, que com en els darrers espectacles de Rigola (Ivanòv i Vània) es fan dir pels noms de pila i no pels dels personatges, arrenquen amb una discussió sobre les relacions de la companyia de teatre. Hi ha alguna picada d’ullet al conflicte del Lliure? Rigola se’n desmarca però reconeix que les preguntes són “un mirall” del que ha esdevingut en el darrer any i es poden veure preguntes que hi tinguin a veure, amb aquest conflicte.

Rigola entén que és molt complicat actuar sempre amb la radicalitat del director del balneari. El debat inicial (que donarà una densitat especial al conflicte plantejat per Ibsen) permet que el públic discuteixi sobre un conflicte social que també afecta un mateix. Rigola prefereix indagar en els mecanismes de defensa de l’alcaldessa, el periodista o els petits comerciants que no pas en l’actitud incorruptible del doctor. Rigola conclou que el veritable enemic del poble som nosaltres perquè ens imposem una autocensura per mantenir els privilegis, tot i que s’entengui que siguin qüestionables èticament. L’obra, que s’havia pensat que fos protagonitzada per Willy Toledo (finalment, per decisió del mateix artista, se’n va apartar), va percebre com molts ajuntaments de l’Estat espanyol (“de diferents colors polítics”) preferien no programar-la per evitar la polèmica. A Catalunya, Girona és l’única plaça, però podria ser que molts equipaments municipals es plantegin incloure-la a partir de la primavera).

Solucions fàcils en situacions complexes?

En poc menys d’una hora i mitja, Eduard Farelo situa els personatges de la Ilíada, però traslladat a un monòleg que resulta ser “molt bona brúixola pels temps de còlera”, recomana el director Juan Carlos Martel. L’actor es desdobla en tots els personatges de l’auca. Es converteix en una mena de narrador que fa 3.000 anys que explica la mateixa trama i que l’adapta al públic. Confia sempre que serà la darrera vegada que caldrà explicar-la. Tant Farelo com Martel aclareixen que, tot i que s’introdueixin alguns versos homèrics, posa exemples del 2018. “És molt pedagògica”, s’entén sense necessitat de conèixer la mitologia. Davant de la possible resolució de conflictes no dona respostes però adverteix de quins “no són els camins”. I és que, tant en la Ilíada com en les xarxes socials d’avui premien el sarcasme, amb un discurs que incita a la còlera, siguin del dia a dia o dels grans conflictes de la humanitat.

Una Ilíada trasllada només amb la paraula els grans episodis com la guerra de Troia. S’han servit de recursos com un espai sonor amb un contrabaix que dialoga amb els personatges de Farelo i un moviment que crea convenció per saber qui és qui en aquesta epopeia. Però tot es fa per servir la paraula, remarca el director. Una de les constatacions del muntatge és que, encara avui, es volen resoldre situacions difícils amb respostes fàcils: trobant un adversari i combatent-hi, encara que se sàpiga que no sigui la solució.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.