Cultura

Crònica

Una celebració de la vida

N’estàvem avisats: sabíem que La Festé, l’espectacle amb què Le Croupier va celebrar dissabte a l’Auditori de Girona el seu desè aniversari –i aprofitava l’ocasió per acomiadar-se–, no seria un concert convencional, però el resultat va superar àmpliament les nostres expectatives. De fet, convencional és una paraula difícilment aplicable a Le Croupier , el grup o el personatge, tant se val, que es va presentar en societat ara fa deu anys amb un sorprenent debut al Casino de Girona, després va actuar en el Circ Raluy i, per presentar la seva immersió en el gran i oblidat llegat musical del Paral·lel barceloní simbolitzat per la vedet Esperança Dinamita, se’n va anar de gira en una caravana de circ. En la mateixa època el van rebre a El Molino amb els braços oberts, com també ho ha fet, aquest any per quarta vegada, el festival Temporada Alta . En resum, Le Croupier sempre ha estat un grup diferent, amb geni i figura fins a la sepultura. De fet, el seu final també va ser una fake new de categoria.

Tot va començar capgirat: quan el públic encara estava entrant a la sala gran de l’Auditori, la megafonia ja anunciava que el concert estava a punt d’acabar-se. Com? De fet, el grup va acabar el concert amb un caòtic Arrivederci. Com a bis precipitat va sonar La Festé, tema nou que parla justament dels grups que amortitzen bé els seus comiats eterns, mentre els músics, molt emprenyats, anaven abandonant un a un l’escenar fins deixar sol el cantant, que, plorant i cridant patèticament al públic “Som-hi Girona!”, intentava mantenir viva la flama, fins i tot amb una explosió de confeti. Enfonsat, Le Croupier va abandonar l’escenari, i tot seguit els tècnics van sortir a desmuntar l’equip, mentre la vedet molinera Merche Mar escombrava (en bata!) el confeti, mentre reflexionava sobre les quaranta vegades que, més o menys, s’ha acomiadat la Núria Feliu. El cap de sala real, Xevi Ausellé –com el fals tècnic Jordi Puig, antic company de Carles Croupier Cors a la companyia teatral 4Produccions–, va demanar al públic que se n’anés de l’Auditori, perquè l’espectacle havia finalitzat, i a la pantalla unes imatges del canal 3/25 informaven de l’enorme desastre que havia estat el comiat de Le Croupier.

Llavors el vídeo va rebobinar i el concert va tornar a començar: es va obrir amb Matinada lletosa amb filferros (“De qui seran aquestes bragues descolorides...”) i va continuar amb No me tientes, Satanás, Sidecares rojos i els primers convidats: David Soler a la pedal steel guitar i Oihane Inchaustegui a les veus. Després de la memorable Charlie ofrece ternura, Le Croupier va anunciar la presència d’un dels seus grans referents, Jorge Drexler, i... va aparèixer en escena Jaume Pla, Mazoni, que a pesar de l’equívoc va compartir la preciosa Tots els dies de setembre.

Els malentesos i els mals rotllos ficticis van continuar amb Anna Roig (El joc del telèfon) i Les Anxovetes (El hombre orquesta i Locura y gravedad). A través del vídeo hi van intervenir els absents: Aina Sánchez, la neta d’Esperança Dinamita, i el cantant melòdic Andrés Villarrosa, un altre cas d’estrella fugaç. L’ús del vídeo, per mostrar per exemple el que passava als camerinos –les orgies dels músics, la depressió del cantant– en directe aparent, va ser tot un encert i va dotar encara de més dinamisme a un espectacle en què Le Croupier va exposar totes les seves cares, des dels seus tres primers discos d’autoria pròpia –donant una nova oportunitat a temes com ara Sus mañanas, amb la quinta cellerenca del 81: la Fireluche, Mapi i Joan Enric Barceló– a Esperança Dinamita i Dinamita la Sarsuela. La nissaga del Paral·lel va estar representada pel trepidant Shimy de la neurastenia, amb Cinta Moreno i el jove i excel·lent clarinetista Pau Garcia, i El tango de la cocaína, que va cantar sola una imponent Mont Plans. En la recta final van sonar el Tocayo d’Umpah-Pah, La última habitación i Virginia –amb Marc Parrot i Josep Thió (“Ell sí que en sap, de plegar”)– i, de nou, La Festé, per tancar aquesta “celebració de la vida” i de l’amistat amb La Santa Espina, cantada per tots els protagonistes de la nit, als quals es va afegir el públic per cridar “llibertat presos polítics”. Va ser una nit única que quedarà plasmada en un disc, però no serà l’última: Le Croupier tornarà a El Molino de l’11 al 25 de novembre i al febrer arribarà al Teatre de Bescanó. La Festé continua. Millor així.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Rosalía regna a la cerimònia dels Grammy Llatins i s’endú cinc dels set premis als quals aspirava

barcelona
Mirador

Margarit, premi Cervantes

Margarit, premi Cervantes

barcelona
MAGÍ SUNYER
NARRADOR I FILÒLEG

“Hem de lluitar per retornar la raó dels febles contra la manipulació”

tarragona

Càntut en femení

Cassà de la Selva

La reialesa de la màfia

Barcelona
Crítica
cinema

En un bosc, de nit

Crítica
música

Arrencada de cavall

Beethoven s’instal·la a l’Ateneu de Banyoles

BANYOLES