Cultura

Crònica

Creixement exponencial

Maria Arnal i Marcel Bagès aposten per sonoritats diverses: de les distorsions fins a la sensibilitat

Molts són els escenaris trepitjats des que Maria Arnal (Badalona, 1987) i Marcel Bagés (Flix, 1980) van iniciar la gira del seu primer disc 45 cerebros y un corazón (Fina Estampa 2017) l’abril de l’any passat a l’Auditori de la Mercè en el marc del Festival Strenes.

La transformació és evident i el camí recorregut els ha fet créixer en el directe, tota una experiència de sonoritats diverses. Per una banda, apostant per les distorsions, que arriben al zenit amb La gent, un cant a la força col·lectiva de Joan Brossa amb un mantra repetidor i encoratjador –“la gent no s’adona del poder que té”– i una lletra de la qual Maria Arnal va recordar la vigència actual –“amb una vaga general d’una setmana n’hi hauria prou per ensorrar l’economia, paralitzar l’Estat i demostrar que les lleis que imposen no són necessàries”–. Les sonoritats del directe inclouen també emocionar l’auditori amb el lirisme, el de la sensibilitat delicada i alhora amb força, de la veu de Maria Arnal, capaç d’arrencar-nos el plor. És quan interpreten un dels seus clàssics, el Ball del vetlatori, cançó recuperada del seu àlbum Remescles, acoples i melismes (2015), en el qual recollien la tradició valenciana de vetllar els albadets, els nadons morts, amb un ritual de danses.

Maria Arnal i Marcel Bagès, acompanyats a la meitat del concert pel seu productor, David Soler, van tancar la gira diumenge al Teatre Municipal dins Temporada Alta . Amb Big Data s’evidenciava també que el canvi del duet no ha estat només a nivell estètic ni de la posada en escena, despullada i amb la saturació cromàtica com a protagonista. S’intueix un nou registre estilístic. Del record d’aquell concert a La Mercè amb els nervis perdonables de qualsevol estrena, Maria Arnal ja amanyagava les paraules al parlar i ja creixia poderosa a mesura que avançava la cançó. I amb la veu d’ella s’apoderava també les guitarres; excel·lent Marcel Bagès. Aquell primer directe gironí recollia l’essència del seu disc de debut, una combinació de compromís social i poesia; la declaració d’intencions, de recuperar la memòria i l’oblit. El que es manté, però, des d’aquell primer concert és el poder d’una cançó ; no és el hitTú que vienes a rondarme–, és la que va cloure el concert després del cant més trist i bell, el de la mort de l’infant, la força que té A la vida d’Ovidi Montllor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.