Cultura

MARTA PÉREZ I SIERRA

ESCRIPTORA

“La poesia no ha de ser l’expressió d’uns sentiments edulcorats”

La incansable poeta presenta a ‘Gàngsters, ploma i vaudeville’ (Gregal) una novel·la en vers homenatge al vell Paral·lel, il·lustrat per Pere Cabaret i ple d’aventures i diversions

Vostè prové de la filologia i ha acostat la poesia a tots els públics. És necessària en la vida quotidiana?
I tant! És imprescindible. La poesia és la paraula de l’espiritualitat, dona pas a l’irracional, ens ofereix un camí on l’instint es fa tangible. És una oportunitat per trobar la bellesa arreu, la felicitat que ens regala la bellesa, també en el que és lleig o desagradable, o dolorós. I sobretot la poesia implica una reivindicació constant.
A ‘Gàngsters, ploma i vaudeville’ fa una divertida aproximació al món del cabaret. D’on va sorgir la idea?
El meu amic il·lustrador Pere Cabaret va fer dues exposicions de dibuixos que va titular Gàngsters, ploma i vaudeville. Els seus provocadors i suggeridors dibuixos em van enamorar i li vaig proposar escriure un poema per a cada un d’ells. Era un repte, posar paraules a la història que els dibuixos plantejaven. Em vaig documentar en llibres com Memòries Trans de Pierrot, vaig conversar amb en Josep i la Maria, de la llibreria Antinous, i així va néixer la història de Lizza, la trans, immigrant catalana que s’enamora d’un dels pitjors gàngsters de New York, que torna a Barcelona i actua al Paral·lel acabada la Guerra Civil.
Una història de pel·lícula...
Des de la vida de Lizza volem reivindicar que aquest no és un món binari, que cada persona és diferent. Néixer amb uns determinats genitals no vol dir respondre per força a les expectatives socials de l’època que t’ha tocat viure. No hi ha dubte que des de la diversió també es pot lluitar per la diversitat i la desigualtat de gènere.
Es podria dir que és una novel·la en vers, il·lustrada per Pere Cabaret, i un homenatge al vell Paral·lel... 
D’alguna manera, sí. En Pere i jo vam voler que el llibre el presentessin un dramaturg (Marc Rosich), un poeta (Josep-Ramon Bach) i dues escriptores de novel·la negra (Teresa Solana i Montserrat Espallargas) perquè en una visió des de la seva òptica. L’escriptora Montserrat Espallargas quan va presentar Gàngsters, ploma i vaudeville a la llibreria Antinous va dir que havia creat un nou gènere: el de la poesia negra.
Un llibre que té un compromís amb personatges ignorats...
És un llibre que des del somriure pretén conscienciar del passat repressiu que desgraciadament els va tocar viure a la gent de ploma i marabú.
Té una lectura en clau històrica poc recordada.
Recordem la injusta llei de vagos y maleantes, després anomenada de peligrosidad social. Volíem, efectivament, fer un homenatge al vell Paral·lel i a tot el món de la faràndula nocturna, però sobretot a tots els artistes, perquè com dic sempre: farien falta moltes Lorenas, Cármenes i Dollys per fer canviar les perruques per dignitat. Molts marabús contra la discriminació i les lleis repressores.
Amb el Pere Cabaret han fet altres llibres i espectacles. Creu que la poesia és un dels eixos de la vida nocturna?
Hi ha poesia en qualsevol espectacle de cabaret, i el cabaret és un referent per a en Pere i per a mi. Però no diria que la poesia és un eix de la vida nocturna perquè ningú m’entendria. La poesia batega en qualsevol espectacle, en qualsevol performance, en qualsevol lluita i reivindicació. La poesia diu molt sense dir: no és explícita.
Després de tants llibres publicats, recorda quan va començar a escriure poesia?
De petita volia aprendre a llegir i escriure només per poder fer poesia. Per ser capaç de captar el món, com si fes una fotografia, amb paraules. Dir molt en poques paraules. He de llegir molt, encara.
Com activaria la poesia en el dia a a dia?
Els homes, fets i desfets per la paraula, hauríem de destacar el valor del que significa escriure poesia. Com fer-ho? No ho sé. Trencar el mite que la poesia és difícil. Que la poesia surti al carrer, als mercats, que deixi de pertànyer a una elit. Volem que la poesia no sigui l’expressió barata d’uns sentiments edulcorats.
Vostè ha fet llibres de text, guies didàctiques i ha treballat en l’ensenyament... La poesia hauria de tornar a l’escola com ho ha fet la filosofia?
Recordo que quan vaig començar a fer de mestra treballava a classe, amb nenes i nens de quatre anys, García Lorca i Salvat-Papasseit. Els deia que no calia entendre, que escoltar poesia és com escoltar música o com mirar els núvols i jugar a imaginar formes.
Funcionava, la fórmula?
Els meus alumnes no sabien escriure però dibuixaven poemes extraordinaris. I tots els alumnes tenien verdes los ojos y violeta la voz com Federico García Lorca.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.