Cultura

Robert Brufau

NOU DIRECTOR DE L'AUDITORI

“Hem de ser un altaveu de modernitat musical”

Hauríem de tenir, almenys, el 50% de dones directores en un termini màxim de cinc anys

Nomenat, ara fa un mes, nou director de L’Auditori, on ha exercit els últims cinc anys funcions de programador, Robert Brufau (Mollerussa, 1980) es proposa fer valer el caràcter polièdric de l’equipament –un “monstre”, segons el descriu més d’un cop en l’entrevista– i a la vegada convertir-lo en “altaveu de modernitat”. Artífex de projectes de la casa com els cicles Sit back i Sampler sèries, Brufau s’ajusta al cada cop més ben valorat perfil de músic –és violoncel·lista– i gestor.

Quins són els grans reptes que ha d’afrontar L’Auditori en els pròxims anys?
Convertir-se en altaveu de la modernitat musical. Un sol altaveu, de fet, que defensi la tradició en un context modern i que posi al centre del projecte la nova creació. Hem de treballar en tres línies. La primera consistiria a unificar el discurs artístic, ja que aquesta és una casa amb una diversitat monstruosa, amb 550 concerts i mig milió d’espectadors cada any. La segona es basaria a intensificar les polítiques de nova creació, mantenint la bona feina que hem fet els últims anys amb projectes com el Sampler sèries, que és la primera gran temporada de música contemporània a la ciutat. I la tercera, finalment, seria potenciar la diversitat musical, que és una cosa que, els últims dos anys, ja hem treballat en cicles com Sit back, des d’on volem construir projectes amb els agents de música moderna a la ciutat.
Parla d’unificar el discurs artístic, però a L’Auditori molta gent hi va per veure concerts de producció externa, ja siguin del cicle ‘Ibercamera’ o de festivals com el Mil·lenni i el de jazz de Barcelona. Com hi encaixen?
Dels 550 concerts que fem a l’any, només 24 són externs. La ràtio de producció pròpia, doncs, és enorme, i les últimes dades que tenim parlen de gairebé 540.000 espectadors a l’any. Quan parlo d’unificar el discurs artístic, en tot cas, parlo de com l’OBC, per exemple, s’ha de servir de L’Auditori per accedir als principals artistes del circuit internacional. Brad Mehldau [una de les grans figures del jazz internacional], per exemple, difícilment hauria accedit a ser protagonista d’un Retrat d’artista si no li haguéssim ofert totes les possibilitats que té L’Auditori: quatre sales, una ambiciosa temporada de cambra... Això és el que ens situa al costat d’institucions tan rellevants com Los Angeles Philharmonic a l’hora de comissionar conjuntament un projecte com aquest amb Mehldau o el que farem pròximament amb el compositor postminimalista David Lang (i que ens permetrà, en aquest cas, treballar amb el Barbican de Londres i la New York Philharmonic).
Apareixen sovint, quan es parla de L’Auditori, el Barbican i la Cité de la Musique. Fins a quin punt té sentit emmirallar-s'hi, tenint en compte que Barcelona no és Londres ni París?
Són dos temes interessants, però diferents: l’un és la posició de l’equipament a escala local, i l’altre, a escala internacional. Dues cares, segurament, de la mateixa moneda, però, al capdavall, dues cares diferents. En clau local, tenim la sort de viure en una ciutat que disposa de més d’un gran equipament musical i on, per tant, els projectes es dirigeixen a un target de públic determinat segons la personalitat artística de cadascun. A L’Auditori, en aquest sentit, li toca abraçar la tradició i el patrimoni, com hem estat fent, però també la innovació, la nova creació i la diversitat de programació. A escala internacional, d’altra banda, som part de l’European Concert Hall Organisation (ECHO) i la nostra personalitat està més que definida. Som líders en molts aspectes, com la temporada estable en contemporània i el projecte educatiu, i això se’ns reconeix.
Quins plans té per a l’OBC?
Hauria d’esdevenir, com dèiem abans amb Mehldau, una aturada obligada per als grans artistes internacionals. D’orquestres al nivell de la nostra, n’hi ha unes quantes, de manera que toca competir-hi. De monstres com L’Auditori, però, amb les nostres possibilitats d’espais i continguts com els que oferim en música de cambra, ja no n’hi ha tants. Si Martin Fröst, clarinetista extraordinari, va accedir, després de tres anys intentant-ho, a venir a actuar amb l’Orquestra, va ser perquè se li va mostrar aquest dibuix complet. I el mateix amb Valeri Guérguiev. Cal, doncs, ser generosos amb els artistes i interpel·lar-los al voltant del que creuen que poden expressar a través de L’Auditori. L’OBC, d’altra banda, ha de ser també un dinamitzador constant de l’escena local i ha de treballar per la igualtat de gènere. En aquest sentit, hem fet molt bona feina amb moltes programacions o amb els solistes de l’Orquestra, però hi ha dos terrenys on cal treballar: la composició i la direcció. Hi ha moltíssimes dones directores que estan fent una feina extraordinària i, tot i que ja existeixen problemes importants d’agenda per programar-les, ens hem de marcar objectius concrets com ara tenir, almenys, el 50% de dones directores en un termini màxim de cinc anys.
Tenen necessitat de rejovenir audiències?
Això cal contextualitzar-ho en una dinàmica de consum europeu; no és exclusiu de l’Orquestra. És cert, però, que la mitjana d’edat dels nostres abonats ha pujat set anys en les últimes tres temporades, i actualment és de 68 anys. Hem de deixar de pensar, però, que els abonaments no fan per a una gent jove que, en canvi, sí que s’abona a Netflix i HBO. I, en aquesta línia, m’interessa treballar en un concepte de tarifa plana des del qual, per exemple, es pugui omplir el 30% de butaques buides que hi ha en els concerts de l’Orquestra.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
opinió

La Mina o la realitat amagada

Més novel·la... gràfica

Barcelona

La rèplica publicada

BARCELONA

Les rambles catalanes, el rovell de l’ou

Girona
Ferran Utzet
director del muntatge "Un, ningú i cent mil" que s'estrena demà a la Biblioteca de Catalunya

“Una obra de teatre que viatja fa país”

BARCELONA
GABRIEL SCHMITZ
PINTOR. DORTMUND, 1970. INAUGURA EL 16 DE MAIG A LA GALERIA JORDI BARNADAS

“La funció de l’art és mostrar el que no volem veure, el que ens afecta”

barcelona

Sota amenaça tova

Barcelona

Tres gironins acaparen el lloc dels més venuts

Girona

Pels nostres presos

Barcelona