Cultura

Entre la passió i la por

L’actor José Sacristán encarna l’escriptor Miguel Delibes en el monòleg ‘Señora de rojo sobre fondo gris’, en el que pot ser el seu comiat artístic a Barcelona

L’obra parla d’un home que estima molt la seva dona, que ha mort massa jove i de manera inesperada

José Sacristán s’identifica, amb una fina ironia, com un actor del segle passat. Des d’avui i fins al 12 de maig protagonitza l’adaptació de la novel·la Señora de rojo sobre fondo gris. De Miguel Delibes. És una novel·la inusual perquè és l’única en què l’autor de Valladolid va inspirar-se a partir de personatges reals. De fet, aquest drama revela l’amor d’un artista (el mateix Delibes que encarna, ara, Sacristán) cap a la seva dona, que va morir massa jove, inesperadament. Aquest dolor es multiplica quan una de les seves filles és detinguda en les darreres llambregades de la dictadura, el 1975. Parla de la passió i de la por.

L’actor, que des dels anys seixanta ha trobat sempre el favor del públic a Barcelona, va debutar a la ciutat (inicialment venia com a actor meritori) al desaparegut Teatre Barcelona de plaça Catalunya. Ara, debuta a Romea en el que serà, possiblement, el seu darrer muntatge. Perquè espera donar molta vida a la peça (fins i tot fer temporada per l’Argentina). I perquè darrerament negocia donar més temps a la seva vida i treure’n als personatges de ficció.

José Sámano dirigeix i coprodueix l’espectacle. Amic de Delibes (a qui ja havien aixecat obres amb èxit com ara Cinco horas con Mario i Las guerras de nuestros antepasados), sabia que l’autor havia rebutjat diversos projectes per fer una adaptació cinematogràfica de Señora de rojo. El mateix Sacristán recorda que Delibes no volia adaptar-la perquè la considerava una peça molt íntima, “vomitada” (en paraules de l’autor) en molt poc temps. La va editar el 1991, quan feia molt temps que s’havia mort la seva dona. Es va arribar a especular que, arran del desenllaç, Delibes deixaria d’escriure. Però arran d’una lectura dramatitzada, el mateix Delibes va proposar a Sámano provar una adaptació. L’adaptació es va aturar el 2009, arran d’una malaltia fatal que va afectar l’escriptor. No va ser fins al 2017 que Sacristán va rescatar la idea i, amb la incorporació d’Inés Camiña a la dramatúrgia, van saber donar-li un vestit adequat. “Quan s’adapta una novel·la cal diferenciar el lector de l’espectador”, reflexiona Sacristán. En el llibre, el pare explica a la filla, acabada de sortir de la presó, la mort inesperada de la mare. Però a l’escena sonava fals perquè era evident que ella ja n’hauria tingut notícies mentre suportava la condemna per pertànyer a moviments universitaris al final de la dictadura. Avui, la dramatúrgia imagina que es viatja del present al passat, al record. Ara, a la vegada que dialoga amb la filla, també sembla que ho faci amb la dona que estima. Les situa en llocs diferents. Això fa que el protagonista s’adreci al públic amb una calidesa entranyable.

Sacristán recorda el fi humor personal de Delibes. El seu protagonista, un artista en crisi i desesperat en coincidir un període convuls vital amb el de la societat on habita, és dels que “ens ensenyen a mirar”. Com ho farien altres grans autors com Antonio Machado, José Saramago o José Luis Sampedro. Ara interpretar l’alter ego de Delibes al “temple” del Romea li sembla una oportunitat per homenatjar l’autor de La sombra del ciprés es alargada.

Política i prudència

Sacristán va respondre a preguntes compromeses en la roda de premsa d’ahir. Va admetre que el retorn de la ultradreta l’esparvera perquè “Franco va guanyar una guerra, però ara ells hi són perquè algú els vota”. Tot i així, espera que “hi hagi consciència” i no s’incrementi la seva força. Sobre el procés de Catalunya, admetia ahir que té “molts amics que són independentistes i altres que no”. S’adona que la mateixa situació es llegeix de manera antagònica en cada bàndol. Per això decideix que “és temerari” opinar i commina: “Ho heu de resoldre entre vosaltres.” Finalment, celebra la lluita per la igualtat entre homes i dones però la qualifica d’impossible perquè hi ha una llei arbitrària i injusta que es mou pels interessos del mercat: “Si es paga més a un Manolo que a una Maria, serà perquè tindrà més públic que el segueix.” Tot i així, raona que “ningú va cobrar més que Sara Montiel o que ja els agradaria a molts actors disposar del caixet de Sílvia Pérez-Cruz, entenent que el mercat no es regeix per gènere, únicament (sense qüestionar cap límit als contractes a artistes).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.