Cultura

ALFRED AROLA

EDITOR D’EDICIONS AROLA

“Els ‘best-sellers’, en teatre, són impossibles”

Perquè aparegui un Messi cal molta canalla jugant a futbol; en teatre passa el mateix i sé que és perillós comparar teatre i futbol!
Darrere tots els fets culturals hi ha d’haver una indústria cultural. Tenim una ombra molt potent que ens persegueix

Fa dues dècades que Arola publica una col·lecció de teatre. Durant aquest temps, han desaparegut la majoria de les col·leccions de teatre de les grans editorials. Arola ha continuat buscant les complicitats per continuar ampliant les seves col·leccions. Aquesta tenacitat ha rebut la distinció del jurat de teatre dels Premis de la Crítica. Dilluns li van concedir el premi Gonzalo Pérez de Olaguer, la distinció que mira d’honorar una trajectòria en favor del teatre.

Publicar teatre en català és una actitud heroica. Fer-ho des de Tarragona, encara més.
És una manera de veure-ho. Més que una actitud heroica és un picar pedra constant que anem fent des de fa 20 anys, publicant teatre entre altres coses.
El text permet rellegir el que s’ha escoltat a escena. I, si no té cap producció encara, permet imaginar-ho. Per tant, el teatre tant pot ser representat com llegit.
El teatre està escrit i pensat per posar-se en escena però no deixa de ser literatura. I, com a creació de ficció, pots gaudir veient representar l’obra i gaudir-lo llegint i imaginant-ho.
Són incompatibles veure i llegir una obra?
Això és com quan es passa una novel·la al cinema. Si l’has llegit abans, sempre és diferent de com l’havies imaginada. I et sorprèn. Però crec que és interessant llegir-la abans de veure-la. I, al cap d’un temps, reprendre el llibre després d’haver-la vist. És diferent perquè en la posada en escena hi ha la petjada del director.
Sobretot des que la direcció ha agafat molt més pes per sobre del text, que havia estat la clau, en segles anteriors.
L’essència de l’obra, en principi, continua sent la mateixa. Si es fes una versió molt allunyada d’un text, llavors, ja hauria de ser considerada una altra obra.
En vista de la potència històrica d’editorials a Barcelona, per què costa tant trobar les col·leccions de teatre?
El món del teatre té recursos perquè les produccions són costoses i també poden ser base de guions de sèries de televisió. Però, en canvi, l’edició del text és una pràctica poc habitual. No hi ha el costum de la lectura teatral.
Probablement en cultures amb més tradició, com ara a Anglaterra i França, deu estar molt més normalitzat.
Segur que hi ha més afició. Aquí entenem el text com l’eina que el director fa servir per posar-lo en escena. Però la meva mirada, potser condicionada pel fet de viure a Tarragona amb una oferta teatral menor a la que hi pugui haver a Barcelona i que, de jove, em costava molt desplaçar-me, és que la lectura del teatre és molt important.
En els anys de la dictadura, autors com ara Brossa tenien dificultats per estrenar. I la seva obsessió és que quedés publicat. I, sense la pressió d’haver de representar, tenia una llibertat molt més gran només escrivint-ho.
Quan llegeixes el teatre et fas la teva posada en escena. Les arts escèniques tenen un altre registre diferent del de la poesia i de la narrativa. La poesia seria l’ànima, les emocions, el sentiment. La narrativa passa més per l’intel·lecte, per explicar una història. Però el teatre és com la vida. És com un vídeo, que mostra les misèries i savieses de l’ésser humà.
Aparentment, té la forma més amable.
I més quotidiana.
El teatre juga a empatitzar amb el públic, que s’hi identifiqui amb els personatges.
Exacte, però no en una escena o amb un personatge concret sinó amb el conjunt del que està passant. Posem l’exemple de fer un viatge a Marràqueix. La narrativa seria una postal, la poesia seria una pintura i el teatre seria un vídeo en què veus el que està passant. Són tres maneres que tenim d’explicar la realitat.
Des de fa uns anys, el TNC els dona un suport ampli. Ara els seus llibres es poden vendre, a cost, en els clubs de lectura. I també es poden comprar, per només 3 euros, al vestíbul del TNC. Han traslladat el llibre de les llibreries al lloc de venda privilegiat: els mateixos teatres.
Avui, en aquest país hi ha una mancança de lectura teatral. Amb el TNC vam començar amb una provatura per veure què passava. Tant en els clubs de lectura, que s’organitzen a través de biblioteques, com als teatres.
El més curiós és que pràcticament tots els clubs són de fora de Barcelona.
Sí, i han anat creixent molt, any a any. Els fem molt econòmics, que permeti llegir l’obra, treballar-la amb un conductor, i després van ben preparats a veure l’obra. Veus molt millor els matisos d’una obra si abans te l’has llegida.
Quan els crítics podem anar a veure una obra per segona vegada, ja no atenem tant la trama, o el qui parla, sinó el qui escolta. I, allà, s’hi descobreix tot un altre món. Al TNC es deuen vendre molt més les de més aforament, no?
Sí, hi ajuda també que el preu sigui només de 3 euros, que és el que et pot costar, pràcticament, una ampolla d’aigua. Això ha engrescat la gent a comprar-la. Se n’han venut moltes d’aquesta última fornada de La bona persona de Sezuan, de Brecht.
Ha explicat algun cop que aquesta popularització dels llibres de teatre s’ha guanyat un millor aparador a les llibreries. En aquests 20 anys ha anat millorant la seva posició?
Ha costat molt que la col·lecció estigués a les llibreries. Nosaltres som una editorial petita de Tarragona que fa 20 anys que editem teatre i, al principi, tampoc era com ara. Ara potser estem editant uns 20 títols l’any i va començar amb tres títols l’any. Fins que no va agafar una forma de col·lecció, va costar. Però des que hem fet aquestes col·laboracions, com la del TNC, la gent ha descobert que hi ha una col·lecció de teatre. En el fons, hem editat tots els dramaturgs que estan actius avui en dia. La nostra col·lecció és un mirall de la dramatúrgia actual.
‘Una gossa en un descampat’, de Clàudia Cedó, l’havia editat la Sala Beckett. Ara passarà a integrar-se en la seva col·lecció de teatre. Abans havia esgotat les existències de la col·lecció que ha tornat a recuperar la Sala Beckett. Els hi han cedit els drets, sense pressions. Vaja, que no hi ha competència.
I ara! Perquè hi hagi competència hi ha d’haver negoci. I el que hi ha és militància. El nostre concepte editorial ha estat una manera d’entendre la vida. El que ens fa treballar és el fet cultural bàsicament. I és on estem. Lògicament, hem de mantenir una estructura empresarial però no hem pretès mai que un llibre fos un best-seller. En teatre, és pràcticament impossible. Nosaltres havíem editat Pinter abans que li donessin el premi Nobel de literatura. Ens en vam alegrar i pensàvem que vendríem els llibres com xurros. En vam vendre 800 exemplars, tot i fer una segona edició corrents. Per tant, no hi ha cap disputa econòmica; en comptes de competència hi ha ajuda. És com els gremis d’abans, que tots s’ajuntaven en un carrer per anar a comprar sabates.
Això ho explica sovint Lluís Pasqual. Diu: “Ja em va molt bé que es compri molt a la botiga del costat perquè també passaran per la meva, més tard.”
Que una llibreria decideixi posar una secció de teatre és bo per a tots. Ara està ben col·locada a les llibreries importants de Barcelona. Estem contents perquè hi ha aquesta visibilitat.
Comanegra també ha arrencat, recentment, una col·lecció amb la col·laboració de l’Institut del Teatre. Us van fer la proposta a vosaltres?
Nosaltres vam tenir notícia que va començar aquesta col·lecció fa pocs anys i, nosaltres, encantats que s’hi sumin.
Es necessiten més sabaters, vaja.
Exacte.
També el Lliure planteja ara recuperar d’alguna manera el text que van estar editant amb Àlex Rigola fa una dècada però en format digital.
L’edició d’obres teatrals en format de llibre, a part de la lectura, és una manera que quedi el text. Les posades en escena són efímeres. En aquest país hi ha una bona salut de dramaturgs, que, en conjunt, està agafant una forma interessant.
La Sala Beckett juga a través del Catalandrama a situar els dramaturgs arreu del món penjant tot tipus de traduccions. Tan bona és, realment? Entenent que sota “autoria catalana” hi ha molts universos personals diferents.
Catalunya ha tingut sempre una bona salut cultural, una inquietud cultural. Potser perquè el català històricament ha estat perseguit, o aturat. Sempre ha buscat una resposta per transmetre la nostra identitat, o manera de ser, el nostre tarannà… Som un país on sempre ha existit la inquietud cultural. I no només en el teatre, també amb la música, la pintura… És una realitat.
Els consellers de Cultura, sovint, insisteixen que Catalunya té molts creadors. I el que ha de trobar són més mercats.Què significa per a Arola rebre la distinció de Gonzalo Pérez de Olaguer en l’edició de Premis de la Crítica d’enguany? Sobretot tenint en compte que la primera vegada que es va donar aquest guardó, ara fa cinc anys, va ser per a la llibreria Millà, que avui ja ha desaparegut, lamentablement.
La Millà va fer una feina perseverant per defensar un producte. D’entrada, per a nosaltres és una sorpresa molt grata perquè a qui es fa referència, Gonzalo Pérez de Olaguer, és important. Nosaltres vam editar l’últim llibre del Gonzalo [Els anys difícils del teatre català. Memòria crítica] i va ser en uns moments crítics, perquè ja estava al final.
El sector el recorda com un comiat a la Cúpula Venus, però amb llum perquè presentava un llibre.
Era un llibre molt important. Descriu uns anys de canvi, de la inquietud aquesta de país, durant la Transició i fins entrat el segle XXI. Són la gènesi d’avui. Perquè en aquella època hi havia molta il·lusió amb el fet cultural. Ara estem entrant en una etapa una mica perillosa en què la cultura s’està mercantilitzant molt. Darrere de tots els fets culturals hi ha d’haver una indústria cultural. Tenim una ombra molt potent que ens persegueix. I això té el seu costat bo (la gent s’ha professionalitzat molt i hi ha molta incidència, el que indica que hi ha una resposta compromesa i potent) però, d’una altra banda, s’està deixant al marge una base cultural. Si parlem de teatre podríem parlar del teatre amateur, que ha estat de molta militància durant molts anys. Quan se separa tant el vessant professional de l’amateur no sé si és prou bo. Perquè la cultura és la de la societat. Se’m fa difícil entendre la cultura només amb uns prescriptors. I els altres consumint la cultura.
Podríem parlar del teatre dels anuncis de l’autobús, que són els que veu tothom, però hi ha un altre perfil d’espectacles que no hi apareix i els crítics intentem anar-hi quan trobem moments i parlar-ne quan trobem espai. I, a part, ve l’amateur.
El problema és que tenim molta informació, que cal endreçar, però sembla que només ens puguem quedar amb l’excel·lència. I s’hi arriba a través d’una resposta social: hi ha d’haver molta base per fer un cim. Perquè surtin bons futbolistes, un Messi, hi ha d’haver molta afició al futbol: que els xavals comencin a jugar ben d’hora, que n’hi hagi molts jugant. I, al final, van sortint els bons. I ja sé que comparar futbol amb cultura és perillós.
Com es tria quin títol es publicarà? Hi ha compromís? Hi ha una voluntat de publicar el que més agrada…
Hi ha de tot. El compromís d’aquests 20 anys ha estat donar veu a totes les branques teatrals. No quedar-nos només amb una línia més comercial o experimental. Si nosaltres editem el premi Born de teatre, és perquè ens hi hem compromès.
Editar els Born, per exemple, implica que hi ha hagut un jurat que l’ha valorat millor respecte a la resta… I no és una tria íntima, sinó que parteix d’un consens.
I que, per tant, hi ha una garantia de qualitat. És el mateix que passa al TNC: No soc pas qui escull què publicarem; dono per fet que la qualitat hi és. Però també m’agrada molt descobrir nous talents: gent jove que comença a escriure. I que alguna de les seves obres m’ha impactat d’una manera especial. D’altra banda, el Teatre reunit amb el TNC, que hem començat amb Benet i Jornet i també amb Marc Artigau i Lluïsa Cunillé, per exemple, és molt recent. Nosaltres habitualment editem obres soles. Però ens vam trobar que hi havia aquests dramaturgs que ja tenien un treball consistent i que valia la pena d’oferir-lo en conjunt.
Diu el tòpic que hi ha més poetes que llibres de poesia que es venen. Els autors de teatre, ara que n’hi ha tants, es llegeixen entre ells?
Hi deu haver de tot. El que et puc assegurar és que no tots els autors llegeixen tots els altres autors. En poesia, segur que no passa això, perquè hi ha molta gent que escriu poesia. I crec que està molt bé. El fet de provar d’escriure, de generar una obra, ja és una part interessant personal. Després si es llegeix amb èxit, o no, ja és una altra història.

Valorar l’obra per sobre del producte

Edicions Arola edita, a més de teatre, assaig, poesia, llibres infantils i guies de viatges. Reconeix que no tots els autors de cada gènere (teatre o poesia) arriben a llegir què fan els seus col·legues. I no se n’escandalitza, sinó que ho troba bé perquè això significa, per exemple, que “hi ha molta gent que escriu poesia”: “El fet de provar d’escriure, de generar una obra, ja és una part interessant personal. Després si es llegeix amb èxit, o no, ja és una altra història.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.