Cultura

Crònica

Totes les edats de Mishima

Quan acumules 20 anys de carrera et mereixes un autohomenatge, una celebració en què fins i tot la pluja et pica l’ullet i s’enretira just a temps per no aigualir-te la festa. Mishima va obrir la gira dels seus 20 anys, Potser ens hauríem de preocupar, en el festival Strenes , a les escales de la catedral de Girona, un escenari majestàtic, apropiat per fer lluir el brindis, i on la banda de David Carabén va repassar les diferents edats de Mishima, les quals conformen una vida musical, resilient, en un àmbit i uns temps que han normalitzat precarietat i canvis.

Mishima va oferir, en dues hores de concerti amb l’escalf d’una nit més hivernal que primaveral, un repàs a totes aquestes edats; grans èxits per complaure’s però sobretot complaure un públic generacional que ha crescut amb la banda. Hi ha molts himnes de Mishima i cadascú té el seu o més d’un, posem-hi La tarda esclata (Set tota la vida, 2007) o L’estrany (Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa, 2005), que quan sonen la memòria, traïdora, et retorna a un lloc i a un moment en què sempre hi ha algú. La nostàlgia dels grans èxits va començar amb les edats en anglès, cançons a recuperar i a reivindicar com les dels àlbums Lipstick traces (2000) i The fall of a public man (2003). El concert dels 20 anys va permetre escoltar en directe temes que freqüenten poc el repertori dels últims anys. Rescatar els oblidats, com ara la deliciosa Beautiful drunk , que recorda The Divine Comedy, i My whole life crying, en què s’escolta segell propi.

El concert havia començat amb certa teatralització, volgudament exagerada. Un vídeo de la boda de Felip de Borbó (rebut amb xiulets) posava en antecedents de què era un Hannover, és a dir, avançar la ressaca el dia abans del que tocaria. Carabén amb bata de seda, com un dandi anglès, escarxofat en un sofà que simulava el local d’assaig, rebia els companys en estat Hannover; L’última ressaca va sonar i també El camí més llarg, que sempre clou els concerts. Una escena que podia semblar una imitació maldestra d’Els joves. La intervenció de Sisa, en una videotrucada, aconsellant Carabén fer carrera a Miami, afegia el punt sorneguer a la comedieta. No va faltar la reivindicació, als presos i exiliats, a qui van dedicar S’haurà de fer de nit (Ara i res, 2017). A partir de Tornaràs a tremolar (Ordre i aventura, 2010) es va enllaçar en una segona part amb tots els clàssics, o gairebé tots, els que s’esperen i sempre afegint capes noves als vells temes, exhibicions de guitarra i, per què no, de posada en escena, d’imitar vells rockers, un podi i una edat on ja hi són.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Crònica
música

Mezquida: visca el nuvi!

Barcelona

Lluita per la diversitat

Barcelona

b1n0: binaris i orgànics

GIRONA

Educació, la clau per transformar el món

Barcelona

CaixaForum ofereix dos cicles amb l’òpera com a protagonista

Girona
El concert de la GIO passa al 31 d’octubre

El concert de la GIO passa al 31 d’octubre

Girona

Jordi Santasusagna guanya el 8è Premi Memorial Agustí Vehí Vila de Tiana amb la novel·la ‘Porcs’

Barcelona

Dani Poveda publica el disc ‘Llinatge del desig’ amb el seu nou projecte musical, Lavanda

Barcelona

Pintura sense límits

barcelona