Cultura

PERE ANTONI PONS

ESCRIPTOR

“Tothom se sent buit algun cop”

LA FELICITAT DELS DIES TRISTOS
Autor:
Pere Antoni Pons
Editorial:
Empúries. Premi Documenta
Pàgines:
184
Preu:
16,90 euros

Pere Antoni Pons (Campanet, 1980) és filòleg, poeta i periodista mallorquí, professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de les Illes Balears. És col·laborador de mitjans com ara l'Avui, el Diari de Balears, Lluc, El Temps, Caràcters... Aquesta és la seva primera novel·la, amb la qual va guanyar el premi Documenta.

Molts poetes acaben escrivint narrativa, però a l'inrevés no passa gaire. Vostè, que el 1999 ja va publicar el primer poemari, com és que ha trigat tants anys a estrenar-se en novel·la?

Voleu dir que són tants anys? Entre el 1999 i ara, només n'han passat onze: tampoc no són gaires... Jo, durant un temps, vaig estar obsessionat a escriure poesia, i m'hi vaig dedicar exclusivament. Després, me'n vaig cansar –o la poesia es va cansar de mi– i em vaig dedicar, sobretot, al periodisme. I ara em dedico al periodisme i a la narrativa. A més, escriure novel·la és difícil: requereix un esforç continuat, una experiència vital més o menys contrastada, un cert domini de l'ofici i molta disciplina. Coses que jo no tenia fa deu anys, ni tampoc cinc.

Estrenar-se amb premi és un bon auguri, oi?

No necessàriament. Hi ha magnífics llibres sense premi i hi ha llibres fallits amb premi. El millor auguri és estrenar-se amb un bon llibre. I això no em pertoca a mi de dir si ho he aconseguit.

Tenint en compte que el protagonista, Tabou, és d'un poblet de Mallorca, com vostè, i viu a Barcelona..., quin percentatge autobiogràfic té la novel·la?

La veritat és que molt poc. El que compartim jo i el protagonista és superficial i irrellevant. Detalls sense importància que m'han servit per apuntalar els fonaments de la narració. A més, per construir un relat autobiogràfic t'has d'obligar a cenyir-te a la realitat dels fets. Vull dir que tu pots començar a escriure amb la idea de contar el que t'ha passat, però a partir d'un determinat moment les exigències de la història et duran cap a una altra direcció. I aleshores hauràs de triar entre obeir la lògica de la història o bé ser narrativament fidel a la pròpia autobiografia. Les vegades que he topat amb aquest dilema, jo he optat –sempre– per obeir la lògica novel·lesca.

Quin percentatge d'interrelació hi ha entre Tabou i Holden Caulfield, protagonista d'El vigilant en el camp de sègol?

D'alguna manera, en Tabou se sent com un germà petit (o com un col·lega llunyà i lleial) d'en Holden. Diguem que el veu com un mirall literari del que ell és i sent. De la mateixa manera que en Holden veia com un mirall literari del que ell era i sentia els personatges de Huckleberry Finn i de Jay Gatsby, els dos referents que tenia Salinger a l'hora de construir el seu personatge. En Holden admirava en Huck i en Gatsby perquè havien intentat viure d'acord amb uns patrons de puresa moral, de bondat idealista i de plenitud sentimental o existencial. I és per aquestes mateixes raons que en Tabou els admira –els estima– a tots tres.

Quins són els tabús que amaga el protagonista amb el joc de paraules del seu nom?

Cap tabú. No he volgut fer un joc de paraules. Ni tan sols m'havia passat pel cap que Tabou podia remetre a la paraula tabú! Al contrari: Tabou s'ha de pronunciar amb la o oberta, no a la francesa, no convertint la ou en u. Vaig triar aquest nom perquè és el d'un topònim del meu poble i, sobretot, perquè m'agrada com sona, pel timbre animalesc que conté: Tabou ve a ser, en el fons, el teu bou.

No està una mica superada la crisi existencialista, que un jove universitari se senti buit i perplex davant la vida, que senti nàusees provocades per l'entorn, que sembli “normal” i se senti tan estrany...? O és un tema cíclic que afecta tota la intel·lectualitat jove?

No crec que el meu personatge tengui res d'existencialista. Ell vol ser feliç i viure en plenitud. Per una sèrie de circumstàncies, però, no ho pot aconseguir. Aquest és el seu conflicte. D'altra banda, tothom se sent buit o perplex o desconcertat de tant en tant. No crec que sigui un estat d'ànim exclusivament adolescent o juvenil. Potser hi ha adults que mai no se senten buits ni perplexos, però potser és perquè ja estan acabats, perquè són gent a qui això de la vida ja ni els va ni els ve, pobres...

El narrador omniscient, de tant en tant, demana una mena de clemència per part del lector, com si tingués por de resultar cursi o tòpic. És premeditat, o una mena de concessió íntima, una mica per curar-se en salut?

Jo volia contar la història d'un amor frustrat d'un jove de 21 anys sense deixar de banda les ridiculeses i les cursileries, el sentimentalisme desbordat, que tota història d'amor comporta –també, no ens enganyem, les que produeixen entre adults–. Una manera de matisar literàriament aquestes ridiculeses i cursileries era, és clar, fer veure al lector que el narrador n'era conscient, que hi eren. D'altra banda, però, què seria l'amor sense sentimentalisme? Només una estratègia sofisticada per pegar un clau.

Tot i la crisi vital, el protagonista clou la novel·la de manera positiva i potser realista: “El futur és un cim i no un forat.” Ha madurat o s'enganya?

Ha madurat, evidentment. Però també, evidentment, s'enganya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Loquillo
CANTANT

“A Ovidi Montllor, li vaig portar a casa tots els discos perquè me’ls firmés”

Barcelona

La República no nata

barcelona
Mirador

Anna Karina sempre ens mirarà

Les fotos del batec del país

Barcelona

El Clos del Pastor, el recés de pau i dolcesa de Víctor Català

L’ESCALA

Un ‘Oratori de Nadal’ sencer

BARCELONA

Explicador d’històries

caldes de malavella

Música i antropologia

PALAFRUGELL

Premi Peix Fregit 2019 per a Tano Pisano i Blandine Pellet a Palafrugell

Palafrugell