Cultura

AGUSTÍ PONS

ESCRIPTOR

“M'agrada lluitar contra les inèrcies”

CARTES A CLARA
Autor:
Agustí Pons
Editorial:
Meteora
Pàgines:
253
Preu:
18 euros

Membre fundacional de l'Avui, diari on va exercir entre el 1976 i el 1995, Agustí Pons envia en el seu nou llibre un seguit d'epístoles imaginàries a una becària de periodisme que li serveixen per establir paral·lelismes entre la història catalana i europea del segle passat i, a la vegada, retratar diverses personalitats del món periodístic i literari del país.

Si tots els periodistes són com vostè dibuixa la Clara, l'ofici no està per tirar coets...

La Clara no deixa de ser un sparring per tal de fer possible el diàleg que al llibre li calia. Sí, però, que el periodisme ha canviat molt. No sóc un teòric de la informació, però em sembla que estem com devien estar després de l'invent de la roda. Tothom està meravellat amb el que es pot fer amb la tecnologia, però, en canvi, hi ha molt poca gent preocupada realment pel que hem de continuar explicant.

I de qui és la culpa?

Amb qui sóc més crític és amb la meva generació. La Clara, com a jove periodista, ja té prou feina. D'una banda, les facultats de les ciències de la comunicació no han complert les expectatives que almenys jo, potser ingènuament, hi havia posat. I de l'altra, hem perdut el control del procés de fabricació d'una notícia. Abans era molt fàcil arribar a les fonts d'informació. Ara, en canvi, hi ha un percentatge important de les notícies que no podem comprovar si són o no veritat.

Saber història hauria de ser el bé més preuat d'un periodista?

Res del que passa en l'actualitat, fins i tot el futbol, s'explica sense la història. Sobre la discussió de l'Estatut de Catalunya, per exemple, pots arribar a pensar que a Madrid s'han begut l'enteniment si desconeixes què va passar durant l'època de la Segona República. Però si saps, en canvi, que la discussió de l'Estatut, aleshores, va costar un cop d'estat i la situació només es va desencallar quan Azaña va fer el seu millor discurs, tindràs en compte unes constants històriques que et seran molt útils per explicar què està succeint ara. No dic que els periodistes hagin de ser erudits professors d'història, però han de tenir la història incorporada en l'inconscient.

En el llibre parla de molts personatges, però n'hi ha tres sobre el quals ho fa amb un èmfasi especial: Sagarra, Nèstor Luján i Stefan Zweig.

Sagarra és brutal. Es va morir pensant que havia estat un gran poeta i que la prosa li havia servit de complement. No sé quina consideració té entre els crítics de poesia, però era un prosista excepcional. Si vols entendre la Catalunya republicana només has de llegir el que va publicar. I el periodisme esdevé extraordinari quan, cinquanta anys després, llegeixes un article i t'explica un moment històric, que és també el que feia extraordinàriament durant la República Irene Polo. Fixa't quina desgràcia tenim de Col·legi de Periodistes (no ho dic en referència als que ara hi són al capdavant, sinó en general) que hem estat incapaços d'ordenar el nostre passat i potenciar figures com la seva. Per la seva part, Stefan Zweig sabia arrossegar el lector des de la primera línia, i a més va ser un dels primers europeistes. La visió que es tenia d'ell des de certs sectors progres constitueix una de les grans estafes del segle XX. Finalment, pot semblar una mica quixotesc que intenti posar en quarantena els cànons establerts, però Luján és el millor periodista català de la postguerra. Defensar-ho, com deia, pot semblar una lluita contra les inèrcies, però aquesta és, de fet, una de les intencions del llibre: m'agrada lluitar contra les inèrcies, ja que estem en un país molt ideològicament conservador. Conservador d'esquerres, però conservador.

A la Clara li deixa ben clar que un altre món no és possible. No és important creure en l'utopia quan ets jove?

No, això és una mala educació que tenim. Quan miro TV3 em poso nerviós, ja que el telenotícies s'ha convertit en la plataforma de tota la gent que està en contra de les coses. No pot ser, per exemple, que ens avergonyim del nostre model social. Jo n'estic molt content, i el que vull és que la gent que no el té, el tingui. No vull dir que no hàgim de fer res per fer millor el món on estem vivint, sinó que hi ha unes fronteres molt clares fora de les quals no hi ha vida. Ja ho hem provat tot: feixisme, comunisme... Podem discutir, però sempre al terreny de joc. I sense badar, ja que el terreny de joc és molt fràgil i es pot esfondrar en qualsevol moment.

En el llibre desmitifica la llibertat d'expressió. Per què?

Que algú ens l'intenti treure forma part del joc. És com quan un davanter de futbol s'enfronta amb un defensa. Procura que no li intenti prendre la pilota, però no s'escandalitza perquè ho vulguin fer. La pressió és una cosa viva. Les famílies que funcionen són les que estan plenes de pressions. Quan treballava en diaris, fins i tot em sabia greu que de determinades institucions no en rebéssim.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Apujant el llistó

barcelona

Veu valenta fins a la cançó final

BARCELONA
Àlex Susanna
ESCRIPTOR, CRÍTIC D'ART I GESTOR CULTURAL. NOU DIRECTOR ARTÍSTIC DE LA FUNDACIÓ VILA CASAS.

“No tenim una visió sectària de l’art català”

barcelona

‘Bonart’ celebra els seus vint anys d’art

barcelona

Desacomplexats

palafrugell

El millor circ xinès, per Nadal

girona

Inventar-se el futur

barcelona

Edgar Massegú obre la seva casa museu

sarrià de ter
música

El Houston Ballet i Joan Kaufmann, a Peralada