Cultura

DAVID RODRÍGUEZ

Ballarí, gestor cultural i director de Girona en Moviment

“La dansa és intrínsecament espiritual”

Estic en un moment de descoberta, ho estic gaudint molt. He pogut dedicar-me molt més a la creació
El mercat es crea. En dansa, no estem encara en aquesta fase, a Catalunya

Ballar. Superant totes les limitacions possibles. David Rodríguez és un ballarí que porta anys treballant a Europa. Durant la darrera dècada ha col·laborat amb el Béjart Ballet Lausanne (Suïssa), el Teatre Nacional del Tirol (Tiroler Landestheater, Àustria) i Gauthier Dance Company (Stuttgart, Alemanya). A part de la seva carrera com a ballarí, és graduat en humanitats per la UOC i està acabant el màster en gestió cultural. Avui dia és gestor cultural a Suïssa i es dedica cada vegada més a la coreografia i producció d’espectacles. Els seus interessos principals són la diplomàcia cultural, la gestió internacional de la cultura i les relacions internacionals. Bona prova d’això és aquesta aventura de Girona en Moviment.

És bo o és dolent sortir fora de casa per reforçar la carrera? Professionalitzar-se a Europa implica que no hi ha un sector prou potent a Catalunya però alhora multiplica els tipus de dansa que es poden conèixer...
De moment, és l’única opció que tenim perquè, malauradament, Catalunya no està produint amb unes oportunitats de feina digna per als ballarins. No és que hàgim de marxar fora com una opció, és que hem de marxar fora per poder exercir la professió. És realment una pena que no ens puguem quedar. Però no hi ha gaire opció, a no ser que sigui més per lliure o per a creació. Però, per a una feina estable en una companyia de dansa, és molt millor sempre marxar a Europa.
Molts ballarins que han fet aquest viatge admeten que és una dificultat però que et permet descobrir un altre tipus de dansa.
Per a mi ha estat una experiència fantàstica. És el millor que he fet a la meva vida. Poder marxar m’ha permès aprendre, i no només dansa, també idiomes, altres cultures. Conèixer gent molt i molt interessant que m’ha aportat moltíssim i que, a més, ara formen part de mi i del que estic fent, de la meva creació i també del festival que estic organitzant.
Feu una mena d’Erasmus forçats. Però sempre amb la idea de tornar. Ara vius i treballes a Suïssa, però quin és el teu somni?
Un Erasmus és una estada temporal. Sí que és un somni tornar a Catalunya, però abans s’ha de fixar a fer què i com. Aquest és el dubte. Tornar a Catalunya és un repte perquè moltes vegades és vist com un pas enrere, pel fet que estem dient. Ara estic acostumat a una certa estabilitat. Ara sortia al carrer i tothom et reconeixia com a ballarí i valora quan és la teva professió, que treballes vuit hores al dia. Aquí aquest desconeixement fa que la gent es tiri enrere a l’hora de tornar.
Des de fa anys s’intenta que hi hagi una companyia de ballet a Catalunya.
És clar. El suport de les institucions és bàsic. Hem d’anar una mica més enllà d’entendre la cultura com un mer producte de consum. Crec que s’ha d’entendre com un procés de creació, de treball. Aquesta és la part que falta. Un espectacle és un producte i està molt bé que hi sigui, però al darrere hi ha tot un treball que si no se li dona suport, no hi ha creació, ni innovació…, no és un projecte sostenible a llarg termini. Hi ha moltes companyies que ho han intentat i que ho continuen fent, de fet el Ballet de Barcelona ha ressorgit amb molta força guiat pel Chase Johnsey, que vindrà a ballar pel festival. S’han de fer aquestes aventures. Però moltes d’elles han estat possibles a través d’un suport privat. La cultura també és un dret i han de ser les institucions que han de treballar per garantir aquest dret.
Avui quan parlem de dansa a Catalunya, parlem del Mercat de les Flors. Quan han de presentar tot el ventall de dansa internacional i de casa. Ara, a partir del Pla d’Impulsa de la Dansa s’intenta que millorin les gires, com a mínim de les companyies catalanes. Per què és tan difícil programar dansa quan tothom en balla (només cal pensar en les escoles de dansa), realment?
Hi ha moltes escoles de dansa a Catalunya, hi ha molta formació, el que no hi ha és la sortida professional, no hi ha el suport per tenir un mercat estable de dansa. El Mercat de les Flors és un exemple fantàstic i un referent a Catalunya. El que sí que és veritat és que estan molt centralitzats els esforços a Barcelona i caldria estendre-ho per tot el territori. Els festivals són uns esdeveniments fantàstics…
Paral·lel al vostre, Roberto Olivan impulsa el Deltebre Dansa. Abans de començar, qui es podria imaginar que hi podria haver un festival als arrossars de l’Ebre?
És un exemple viu del poder transformador de la cultura i de les arts. Perquè no és només en la cultura que hi ha coses que es mouen. Però un esdeveniment com el Deltebre Dansa ha mobilitzat la part social, cultural, econòmica d’un poble, d’una regió…
I el poble ha descobert que li agrada la dansa.
Exacte. Hi ha molta gent que balla. Tothom pot i hauria de ballar. Des del festival sempre encoratjo tothom que s’hi llenci, que balli amb nosaltres. Ara, ballar com a professió ja és un altre tema. Igual que un nen pinta amb un pinzell, qualsevol persona pot ballar. Però la professió requereix altres coses: tècnica, formació, experiència, coneixement del mercat. És d’aquest sector que hi ha un desconeixement general. I això ve a partir de l’educació. El millor que podrien fer les institucions públiques, a llarg termini, seria invertir en una bona educació artística, per formar professionals, però també persones, que siguin espectadors educats, que coneguin la professió. Que no només quedin impressionats per l’espectacle, sinó que valorin la funció de l’artista, que, dins de la societat, té un rol important. A partir d’aquí, moltes coses canviarien. Perquè hi hauria un suport molt més gran que el “copet a l’esquena” d’ara.
Parlem de Girona en Moviment. Com lliga la relació amb Oncolliga Girona?
Al festival lliguem molt la dansa amb la salut. La dansa és, intrínsicament, espiritual. Havia estudiat al Maurice Béjart i ell deia que la dansa sense aquesta part espiritual deixa de tenir sentit. És molt important connectar. La dansa ens pot ajudar a entendre el nostre propi cos, el nostre estat d’ànim. Ens pot ajudar, fins i tot, a rebre d’una altra manera un tipus de diagnòstic, a detectar símptomes abans, perquè és una forma d’autoconeixement. La dansa ha estat present des dels primers dies en la humanitat i vinculada, precisament, a tot allò que és sagrat, com els rituals. Aquesta vessant és molt important. Al festival programem unes conferències sobre dansa i salut, cada any amb experts diferents. I després també tenim unes jornades que aquest any dediquem al benestar: ioga, taitxí, pilates, que són disciplines que van lligades al moviment com a teràpia per a la salut.
Girona en Moviment es programa del 4 al 7 de juliol. L’anterior edició s’havia fet al setembre.
És un festival molt jove. Hi havia el precedent de les gales a Bescanó, el 2017. Aquesta és la segona edició en format de quatre dies. Al setembre va anar molt bé, va ser un èxit. Per això hi tornem, amb més ganes que mai. Però vam pensar que al juliol aniria millor perquè els nens ja hauran acabat l’escola, fa bon temps i va millor per programar dansa al carrer. Si tot va bé, l’establirem al juliol.
La dansa, com tot l’art, es compromet amb la ciutadania. És un dels seus rols. Però què protegeix els artistes?
Gairebé ningú protegeix els artistes. Aquest és el problema. El Consell Nacional de la Cultura i les Arts va elaborar l’estatut de l’artista. Trobo que és un primer pas molt important, tot i que queda molt per fer i s’ha de dur a terme. És una lluita històrica. Un festival és un esdeveniment puntual que dinamitza l’activitat al llarg de l’any, però a llarg termini no és sostenible. És un pegat. Un festival no soluciona la situació que tenim avui a Catalunya. Ha de ser a través de l’educació i a través d’estructures estables que la gent pugui seguir, que s’hi pugui aficionar. Sempre dic que la gent hauria de seguir les companyies de dansa com segueix el seu equip de futbol. Hi hauria d’haver aquesta sana competició entre la companyia de dansa de Girona i la de Barcelona. Hauríem d’estar orgullosos de la nostra companyia.
Si parlem de competència, en aquest festival hi ha tot tipus de dansa. Moltes vegades els contemporanis es miren malament els de neoclàssic.
Jo vinc d’una tradició clàssica, he fet també contemporani i crec que com més varietat, millor. Si intentem que la gent torni al teatre i que s’hi impliqui, crec que no podem fer-ho només a través d’un estil, perquè tenim una societat molt plural i diversa. Seria un error. Per programar, sempre intento mostrar totes les facetes de la dansa que puc. Tot no es pot fer perquè hi ha moltíssima varietat, però intento introduir-hi el màxim d’estils possibles. I no només de repertori conegut, que en tenim, perquè ve gent del Royal Danish Ballet, de Stuttgart, el Ballet de Zuric Opera. També companyies més contemporànies com el Ballet de Praga... També tenim espectacles de nova creació que combinen, per exemple, dansa contemporània amb cantada d’havaneres, que aquest és un dels punts innovadors d’aquesta edició, i dins de la programació de dansa sempre m’agrada donar a parts iguals el repertori conegut (com Niemeyer, Marco Goecke…) amb peces de nova creació. El festival ha mobilitzat molts ballarins a crear peces que venen a fer-les per a l’ocasió. Trobo que això és molt maco i que s’ha de fer visible.
Aquestes peces pensades per a l’ocasió es creen a partir de l’espai de Girona o són obres que es creen abans pensant en fer-ho dins del marc del festival i després cal trobar-li l’espai més idoni?
És una mica tot. Hi ha produccions que s’estaven fent i llavors ens ofereixen poder-les estrenar a Girona perquè els agrada i perquè els hem convidat. Però és cert que el festival és benèfic. Per tant, tenim la sort de comptar amb el suport de l’Ajuntament de Girona, de la Diputació, que cada cop estan més presents, i també tenim complicitat a nivell privat. Tot i això no tenim un pressupost suficient per poder coproduir obres molt grosses. Tot i així, sí que es produeix amb tota l’ajuda possible. Durant l’any hi ha molts ballarins que estan creant coses per a l’ocasió. Com la d’havaneres, amb el grup Port Bo, que també ve a cantar desinteressadament.
D’on surten els ballarins que s’impliquen al festival?
Tinc la sort de tenir molt bons companys. I una sort de poder compartir escenari amb un reguitzell de ballarins fantàstics. Molts sorgeixen de contactes al llarg de la meva carrera, no només de la meva companyia, també quan ens hem anat trobant en gales, en festivals. Encara que sigui gent dels Estats Units o Rússia. Sempre he tingut la sort de tenir un equip de ballarins amb una qualitat artística i humana increïbles.
Abans els festivals els feien més els coreògrafs i les institucions. Ara sembla que siguin els mateixos ballarins. Els intèrprets han pujat un esglaó en el nivell d’implicació.
El procés participatiu ha canviat moltíssim en els darrers anys. No només dels ballarins, també del públic. Ara ja no és un actor passiu que ve a mirar l’espectacle i se’n va. M’agrada que també hi pugui dir la seva. És un actor que també forma part de la creació del festival. Els ballarins s’hi han implicat cada vegada més. Aquest festival està creat per la societat civil. És una col·laboració entre la meva associació cultural i la Fundació Oncolliga Girona, que actuem com a organitzadors. La seva finalitat és tant cultural com benèfica.
Parlant del públic, el festival proposa fer prefuncions, convidar el públic a dialogar sobre el que es veurà més tard.
Al setembre va ser una sorpresa. Ho vaig proposar perquè pensava que era molt important, pel que hem comentat abans d’ensenyar i compartir les vivències dels ballarins. Ara, no fem classe, volem que cadascú pugui elaborar les seves conclusions. A poc a poc crec que es pot establir una connexió molt maca amb el públic. Per això, a les prefuncions, no només parlem del repertori, la sinopsi o el coreògraf, també m’agrada que es parli de l’experiència professional del que passa en altres països d’on venen aquests ballarins. Espero que, a poc a poc, pugui tenir el seu impacte.
Molts cops la gent diu que li fa por la dansa perquè no en sap. Però, en realitat, potser el que toca és desaprendre. Al final, es tracta d’emocionar-nos. Per la pell.
Una de les coses més maques que té la dansa és que té un llenguatge universal, com la música. I per això fa que aquests festivals puguin arribar a tanta gent, i tan diversa. La dansa té aquest potencial i s’ha d’explotar.
Com a director de festival, com es pot muntar a 700 quilòmetres de distància. Per l’Skype?
És un repte. Gràcies a les noves tecnologies es pot organitzar un esdeveniment d’aquesta grandària a nivell internacional. És cert que està organitzat des de Suïssa en col·laboració amb Girona, però amb ballarins de tot arreu: alguns catalans que són a fora, altres catalans que ja han tornat, ballarins internacionals que ballen amb els altres que venen. Tot va a base d’Skype i, quan puc, m’escapo a Girona, que és la meva ciutat i me l’estimo molt, i llavors puc fer les reunions presencialment.
David Rodríguez, avui, què es planteja de manera prioritària: ballar, coreografiar, fer gestió cultural?
La meva visió és contribuir a la societat amb el que més estimo, que és la dansa. Ara mateix continuo ballant, però és cert que és el primer any que no estic en una companyia fixa, estable. Després de molts anys, vaig decidir que volia agafar un altre camí: ara estic com a ballarí freelance, continuo ballant en projectes i en gales, però és veritat que tinc més temps per fer el que volia fer i que no trobava el moment. Ara mateix estic en un moment que estic descobrint moltes coses, ho estic gaudint molt. He pogut dedicar-me molt més a la creació, que m’interessava molt, sobretot els últims anys. Crec que cal prendre el temps per a cada cosa. Ara ho puc fer i espero que, a poc a poc, s’anirà desenvolupant.
Això vol dir tornar a Girona o a Catalunya?
A mi m’agradaria molt.
El festival és una estratègia aquesta del festival per reconnectar amb la ciutat?
No ho vaig pensar d’aquesta manera. Va sorgir naturalment, però, evidentment, aquesta és la meva aportació (encara que no hi visqui) a Girona i a Catalunya. El festival té la missió de donar visibilitat als ballarins catalans, que molts d’ells són fora, i la sensibilització pel càncer i la recaptació de fons. La Fundació Oncolliga fa una feina extraordinària i, a més, m’he trobat una entitat superoberta, acollidora, que han integrat el projecte de bon grat.
Per què és molt més habitual la creació de companyies de teatre que de dansa? Per què no hi ha gires?
El mercat es crea. I no estem encara en aquesta fase a Catalunya. Pel que fa a teatre, hi ha una afició molt més gran que la de dansa i això influeix també. Hi ha una cultura de teatre molt més desenvolupada que la de dansa.

Els referents veïns

Admet que la fàbrica de creació de L’Animal a l’Esquena, de Celrà, no ho pot abraçar tot: “No ho hauria de fer. Jo crec que seria un error.” L’animal a l’esquena correspon a un tipus de dansa molt específic de dansa, que potser arriba a un sector i no a un altre. El més important és fer produccions de qualitat, que atreguin al públic. Que el facin tornar al teatre i que el facin buscar. Pel que fa al Temporada Alta, l’altre referent veí, “és un festival fantàstic que està fent una feina extraordinària, sobretot a nivell de teatre. Presenta propostes de rellevància bastant important, sobretot de creadors d’aquí. És una feina molt bona perquè dona aquests espais a aquestes companyies que, sense un gran suport institucional, estan fent una feina bona amb estructures petites i amb propostes molt interessants”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

‘La hija de un ladrón’, ‘Els dies que vindran’ i ‘La innocència’ encapçalen les nominacions als Premis Gaudí

Barcelona

Helloween actuaran a Barcelona l’11 d’octubre del 2020

Barcelona

Teatre i música a doll

Girona
Un orgue que busca padrins

Un orgue que busca padrins

BARCELONA

El Pacífic més bèl·lic

Barcelona
Crítica

Deliciosa i mordaç lluita de classes

Les Festes del Tura, Obeses i Rosalía, premis ARC

BARCELONA
Marta Etura
Actriu

“El món de la inspectora Amaia és de foscor i llum”

Sitges

Germans a l’escena

BARCELONA