Cultura

LESLEY NNEKA ARIMAH

ESCRIPTORA

“Hi ha cap país al món que hagi superat del tot el seu passat?”

Nascuda a Anglaterra i criada a Nigèria, Lesley Nneka Arimah ens ofereix a ‘Què vol dir quan un home cau del cel’ (Quaderns Crema), un seguit d’històries tan irreverents com reals

La família és un nexe en els seus contes. Manté un paper rellevant a Àfrica?
És interessant això que em comentes perquè no els vaig escriure perquè anessin plegats en un recull, sinó de manera independent. Si les relacions familiars acaben sent un dels pilars que uneixen els relats és per un interès que tinc jo més enllà de la proposta literària. No va ser de manera intencionada, no els vaig escriure amb aquesta àrea comuna, sinó que cadascú té la seva lògica, però al final resulta que mantenen aquesta constant interna.
Alguns narradors africans de diferents nacionalitats i tribus combinen la realitat quotidiana amb un realisme màgic. Podríem veure-ho com a marca?
Diria que sí i que no, perquè en cert sentit puc especular sobre aquesta proliferació del realisme màgic amb el realisme més quotidià en la literatura africana, però una gran part dels escriptors africans són estrictament realistes i no fan aquesta barreja. Sí que és veritat que el realisme màgic és una marca, si més no, de la literatura nigeriana. Segurament altres literatures africanes també la tenen. Podríem dir que en la mateixa proporció que ho és a Amèrica llatina. La justificació que li donem és perquè representa l’essència de la nostra cultura, les tradicions orals i de transmissió familiar.
En algunes de les històries es parla de la supervivència d’Àfrica. Sovint pels carrers ens trobem nois africans en situació límit que procedeixen d’alguns dels països més rics del món...
No és cap paradoxa, perquè a la riquesa d’un país no tothom hi té accés. El fet que aquests països tinguin tants recursos no vol dir que per als ciutadans sigui fàcil accedir-hi. Un país no és res si la seva riquesa no es fa servir per millorar les condicions de vida dels seus habitants.
Podríem buscar una lectura social, cristiana o des de la visió de la pietat en la pobresa d’alguns dels personatges?
No ha estat la intenció, i fins i tot quan m’ho han preguntat m’ha costat recordar els relats on hi ha aquesta pobresa tan evident. Per mi l’estat d’un personatge, si és adinerat o pobre de solemnitat, és un detall en el teló de fons de la història. L’argument i la trama les situo per davant d’aquests condicionants més descriptius. Apareixen personatges pobres, però mai els relats són sobre la pobresa o l’opulència. Sempre centro els relats en el que passa, no com són externament.
Sense reivindicació social?
Sí que es podria dir que tenen aquesta dimensió social, però la meva intenció no és educar ningú o parlar de temes d’actualitat, no és això.
Quina és la intenció, doncs?
El més important en el meu cas és l’exercici creatiu, de la ficció i de la imaginació, res més.
Feminista, tampoc?
Això, sens dubte, sí.
Com a escriptora que comença, els elements pretesament autobiogràfics són necessaris?
No [riu], però, malgrat que ho pugui semblar, no escric en clau autobiogràfica sinó que tot és invenció. No utilitzo expressament la meva vida, el que passa és que alguns personatges comparteixen trets distintius amb mi, és a dir, són dones i són nigerianes, però les seves vicissituds no m’han passat a mi. Em sembla més interessant el repte de crear una vida des de zero que tingui una textura de realisme abans que aprofitar els detalls de la meva vida.
La guerra de Biafra va ser molt present aquí als seixanta i setanta, però ha quedat oblidada; per què la recupera?
La meva família és de l’ètnia dels igbos. Nosaltres ens vam veure afectats molt negativament per la guerra, sobretot per la pèrdua de recursos econòmics. Ens van limitar i embargar propietats. Va ser una gran tragèdia, i tens raó que s’ha oblidat o ha passat a un segon pla davant d’altres problemàtiques. Biafra és un fantasma que plana sobre nosaltres, però ja no una dificultat del dia a dia.
Encara pateix, Àfrica, tots els desastres de l’època colonial davant les metròpolis o és un període superat?
Hi ha cap país al món que hagi superat del tot el seu passat? Hi ha una tendència a segmentar les coses, a segmentar Àfrica també. Des de l’escola ens parlen de períodes històrics o moments crucials, amb tot un seguit de teories basades en esdeveniments o dates. Pot semblar que la gent vulgui que els africans superem el període colonial, però és impossible deixar enrere el passat.
El llenguatge i l’estil són els protagonistes dels contes?
No sé si l’elevaria a la categoria de protagonista, però crec que intento deixar una veu molt clara d’autor. En molts dels meus relats, el que sí que hi ha és un fil hiperbòlic, a través del qual estructuro sovint les narracions, és l’observador distant, una veu que apareix.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El jutge admet a tràmit la queixa dels ‘riggers’ del Sónar després que la Fira contractés una altra empresa de muntatge

barcelona
Crònica
peralada

Paul Anka, a la seva manera

Peralada

Llums i ombres de ‘Diego Maradona’

Girona

Premi als ‘àngels’ amb polèmica

Barcelona
Crònica
cap roig

Chic: amb molta ànima

Palafrugell
Àlex Martín i Jordi Canal
Assagistes

“És un llibre de divulgació per a lectors inquiets”

Barcelona

Un argentí a l’altre Miami

girona

Aniversari molt feliç

Terrassa
Crítica
cinema

Un film inexistent