Cultura

Actrius i, ara, també escriptores

Mònica Pérez, Estel Solé i Àngels Bassas han provat el salt de l’escena al món íntim i personal de les lletres

Mònica Pérez ha sabut traduir la immediatesa de la multiconversa variant la tipografia
Les novel·les de debut de Bassas i Solé també s’inspiren en la seva experiència teatral

Aquest estiu, en una ombra a la piscina (o sota la sortida de l’aire condicionat de l’autobús) ve molt de gust riure’s amb Abans no eres així (Rosa dels Vents, 2019), de Mònica Pérez Blázquez. L’actriu, que també ha fet de guionista i ha escrit obres de teatre per encàrrec o per a a gaudi personal (amb Jordi Ríos van escriure i representar McGuffin), s’ha deixat aconsellar pels editors i ha descobert què significa escriure durant una temporada, de manera regular. La veritat és que va prendre les coordenades com si fossin la Bíblia i ho ha anat desenvolupant. Tant, que ara ja s’imagina que els personatges que ha parit són carn d’una sèrie de televisió. És normal. Després del viatge artístic, tothom torna a la seva zona coneguda i es mira el resultat des de l’òptica que podria donar molt més joc. El cas de la còmica se suma a casos precedents com el d’Estel Solé (Si no puc volar) i Àngels Bassas (una sèrie infantil sobre el personatge Patatu i Dona’t i La vida té aquestes coses). La seva passió per l’escena traspassa les pàgines i ensenya un món tan atractiu com ingrat. Són actrius amb llibres a la prestatgeria. Una altra forma de multiplicar-se en altres personatges i de descobrir-se en rols antagònics.

Abans no eres així partia de tres regles: que parlés d’un grup de dones; que destil·lés humor, i que aparegués un cert grau de superació personal. L’obra va sortir a raig. Carregada de diferents estils tipogràfics per diferenciar el que és una conversa per Whattsap, o un diàleg real. Mònica Pérez, en realitat s’identifica amb totes les noies de la novel·la, tot i que aparentment estigui escrit en primera persona del singular i capitalitzi el punt de vista de Valentina, una odiosa tertuliana que posa a parir els famosos per la tele). L’humor cínic de Valentina és el que tenyeix bona part del llibre, tot i que un gir inesperat transforma tots els personatges i la comèdia passa a convertir-se en un espai de reivindicació, de conscienciació personal. Havia de superar les 100 pàgines, per complir amb l’encàrrec, i la van fer frenar quan ja superava les 300. Sembla que s’escrivia sol. L’argument explica com quatre noies que no es coneixen comparteixen un accidentat viatge de Madrid a Barcelona gràcies a l’aplicació del BlaBla-Car. El trajecte es transformarà en una mena de viatge iniciàtic, en què cada una d’elles voldrà superar les seves dèries, cadascuna amb un perfil ben diferent de les altres tres. Per a l’actriu, és una situació més versemblant del que sembla perquè, dins del camp de la interpretació, per exemple, també coincideixen persones amb un mateix gust però perfils de comportaments ben diferents. Els quatre rols responen a qüestionar la fe i el destí; la por als animals; la hipocondria; i l’abús de la crítica (que és el defecte de Valentina). Mònica Pérez va provar de deixar de criticar, només una setmana amb els amics i la van acabar arraconant “com una freaky”. Un treball amb una coach per preparar un càsting marcarà un canvi radical en cada viatgera, sense caure en el to editorial de l’autoajuda. En tot cas, l’única tesi del llibre és la denúncia de la crítica gratuïta als mitjans de comunicació, “em sembla molt trist”, remata l’actriu i escriptora.

Mònica Pérez admet que li ha costat forçar-se a escriure vuit hores diàries, com li van advertir. Fins ara ho feia a estones, sense patir massa pels terminis de presentar escenes. Tot i així, des de l’equip d’edició l’han felicitat perquè ha calgut corregir molt poc “per ser una autora novella”, s’enorgulleix la debutant.

Altres casos recents

Àngels Bassas explicava històries inventades pel carrer al seu fill per anar a l’escola. Va anar aflorant un personatge fantàstic, en Patatu, que vivia històries extraordinàries cada dia. El conte va anar guanyant seguidors, perquè els companys del seu fill també s’anaven sumant de camí cap a l’escola. Va ser quan Bassas va entendre que es podria fer una sèrie de llibres. Uns anys més tard, per deformació professional, un reguitzell d’aquelles històries prendrien forma d’espectacle familiar (Patatu) i ella mateixa n’interpretaria un personatge divertidament malèfic, amb la producció de Viu el Teatre al Romea.

Arran d’aquella experiència va saltar a la novel·la d’adults. Dona’t, (Edicions 62, 2016): Bassas sorprèn amb una intriga passional protagonitzada per una dona que vol viure la vida, real i professional, intensament i sense reserves. (Una història de les relacions que es produeix en les gires teatrals, en què ella mateixa deuria participar quan va ser membre de la companyia Romea, per exemple). Dos anys més tard, va escriure La vida té aquestes coses, un pas més allunyat de l’actuació, i potser més íntim, que revela homes i dones normals que busquen l’amor i no el troben, parelles que s’estimen, parelles que conviuen sense estimar-se i que malviuen amb els sentiments tancats amb clau i pany.

També Estel Solé va debutar el 2016 amb Si no puc volar (tot i que també ha conreat la poesia). També en aquell cas, amb molt to de comèdia i un cert to de reivindicació femenina, s’intercalava amb l’espectacle Animals de companyia (l’obra de teatre que ella va escriure i interpretar amb altres actors en menjadors particulars i finalment al Capitol).

Hi ha actors que escriuen narrativa? Segur que la recerca tindria alguna troballa. Però cap com la d’Albert Espinosa (actor que s’escrivia obres a mida) i que finalment va entrar en el món de l’edició quan des del Teatre Lliure el van convidar a transformar El món groc en un llibre. Es va convertir en el seu primer best-seller.

El camí a la inversa: del llibre a l’escena

Pau Roca, director dels Sixto Paz, va proposar a Júlia Bertran fer una dramatúrgia del seu llibre M’estimes i em times. En el procés, la periodista cultural va acabar entrant en l’escena per explicar el llibre en primera persona i també va acabar incorporant la professora de twerking, Ana Chinchilla. El resultat és Así bailan las putas, una peça de teatre participatiu molt reivindicatiu que entra, des del joc i la generositat de les (ara) dues intèrprets, a la part més vulnerable de l’ànima. L’obra es va estrenar al Grec i farà una breu temporada a l’escenari Joan Brossa aquesta tardor. També està programada en aquesta edició de Fira Tàrrega. Bertran admet que es va trobar enmig de l’escenari sense pretendre-ho: la conversa, la dramatúrgia ho exigia de forma natural. I la peça va anar prenent forma.

Una altra periodista cultural (que durant prop d’una dècada va seguir l’actualitat teatral), Gemma Ruiz, també ha provat sort amb la novel·la. Després d’Argelagues (Grup 62), ja és al forn el segon llibre que ja s’espera a les llibreries. El seu salt, més discret, ha estat de presentar cartellera a fer novel·la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.