Cultura

Crònica

Peralada

Llançar-s’hi

A ‘Cita a cegues’, Sol Picó i Marco Mezquida transiten de la seducció amorosa a la fogositat en un duet sensual i bonic

Primer s’hi va a cegues però les benes cauen de seguida. Així es comença en l’amor. Hi ha altres etapes en una relació, però, que la Cita a cegues entre la ballarina Sol Picó i el músic i compositor Marco Mezquida (artista resident del Festival Castell de Peralada ) relata. I ho fa amb imatges poderoses amb Sol Picó encamellada al piano, i amb moments de transició, silencis puntejats per Marco Mezquida directament a les cordes del piano, mentre Sol Picó es canvia els talons d’agulla a les puntes de ballarina vermelles. O es descalça.

L’amor en els temps del Tinder s’inicia però, com s’ha fet sempre, amb un flirteig, i que les noves tecnologies fan virtual. En una pantalla es pot llegir un xat, el contacte previ a la trobada. Pianista i ballarina se citen a l’escenari i hi arriben a les palpentes, entre el públic, amb benes als ulls. En els primers contactes, encara a cegues, s’hi percep delicadesa, tant en les melodies al piano com en els moviments; un tacte que busca intimitat. Sol Picó s’enlaira i s’encamella al pianista mentre les notes de Marco Mezquida guanyen en potència. De la seducció amorosa a la fogositat. Explica Sol Picó que aquesta envestida, un ball sobre el piano, és un homenatge íntim a Carles Santos, el primer pianista a qui es va llançar-se. Al llarg de l’espectacle, de poc més d’una hora, i fruit de la improvisació i la llibertat que es van donar Mezquida i Picó, el piano, que podria ser un límit, es converteix en aquest llit imaginari on els amants mantenen un estira-i-arronsa: La ballarina capitaneja la relació, aparentment, perquè el pianista no és només l’acompanyant musical, que respon als envits i convits físics de Sol Picó. Ella balla al ritme que imposa ell, però també ella marca el tempo amb canvi de sabates, de vestit. O allunyant-se d’amant i piano, amb un solo. És aquí quan Sol Picó, que fins llavors havia fet parlar cames, braços i cos, reflexiona sobre el desamor. “Ves-te’n”, dirà. I balla amb altres. Un espectador del públic li fa bona parella. Hi ha reconciliació. A ritme de jazz confortable. Tots dos ballaran un La vie en rose que pot semblar una concessió excessiva al clixé després d’haver assistit a una passió empordanesa. La piscina de l’hotel Spa Peralada, que havia acollit l’espectacle, temptava a un final per als que s’atreveixen en l’amor: tirar-se a la piscina . Va ser l’última nota del pianista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Rosalía regna a la cerimònia dels Grammy Llatins i s’endú cinc dels set premis als quals aspirava

barcelona
Mirador

Margarit, premi Cervantes

Margarit, premi Cervantes

barcelona
MAGÍ SUNYER
NARRADOR I FILÒLEG

“Hem de lluitar per retornar la raó dels febles contra la manipulació”

tarragona

Càntut en femení

Cassà de la Selva

La reialesa de la màfia

Barcelona
Crítica
cinema

En un bosc, de nit

Crítica
música

Arrencada de cavall

Beethoven s’instal·la a l’Ateneu de Banyoles

BANYOLES