Cultura

Apocalipsi amb cuiro i asfalt

El film australià ‘Mad Max’, estrenat també el 1979, ha tingut una gran influència en les distopies futuristes

La iconografia inconfusible de la pel·lícula ha marcat l’estètica més enllà del cinema

L’excel·lent collita cinematogràfica del 1979 inclou títols que han deixat un bon record (Manhattan o Kramer contra Kramer, la triomfadora dels Oscar d’aquell any) i d’altres que han influenciat el cinema posterior, com Alien o Apocalypse now. Mad Max, la distopia futurista dirigida per George Miller, que va donar a conèixer Mel Gibson, pertany clarament al segon grup.

Per commemorar el seu 40è aniversari, el Festival de Sitges d’enguany li dedica el cartell, un llibre i la retrospectiva Apocalypse domani, sobre títols de l’Exploitation italiana de ciència-ficció, influenciada sobretot per Mad Max.

Max Rockatansky, un policia venjatiu interpretat per Mel Gibson, dona títol a aquesta història ambientada en un futur postnuclear. Encarregat de la vigilància d’una autopista, Max s’enfronta a una violenta banda de motoristes, que sembren el pànic.

Barreja de western i ciència-ficció, Mad Max no ha exercit la seva influència tant per un argument força convencional com per una iconografia inconfusible, amb vestits de cuiro negre, vehicles singulars i uns territoris desèrtics, travessats per carreteres i autopistes polsegoses, amb una paleta cromàtica de taronges, ocres i grocs. El mateix George Miller va dirigir una seqüela fa quatre anys, Mad Max: Furia en la carretera, que va arrasar a la taquilla i va guanyar sis premis Oscar.

“La sèrie iniciada per Mad Max va crear un estil estètic popular (no allunyat de certs còmics neoexpressionistes) en un desplegament d’un futur ultraviolent, paorós i degradat, entre els detritus i la ferralla d’una civilització extingida”, escriu Romà Gubern a Historia del cine (Lumen). Un altre crític, Javier Aguilar, hi ha vist més aviat una estètica sadomasoquista. També s’hi poden trobar ecos d’una estètica punk que estendria la seva influència més enllà del cinema, en propostes com el circ Archaos o fins i tot La Fura dels Baus.

En qualsevol cas, Mad Max es va inscriure en majúscules i va marcar l’esdevenir d’una llarga tradició cinematogràfica, sovint d’inspiració literària, sobre futurs apocalíptics d’una humanitat autodestruïda a causa d’un holocaust nuclear o algun altre cataclisme: L’hora final (1959), El planeta dels simis (1968), El último hombre vivo (1971), 1997: Rescate en Nueva York (1981), Doce monos (1995), Hijos de los hombres (2006), La carretera (2009)...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.