Cultura

L’òpera entra al museu

CaixaForum traça en una mostra la història d’aquest gènere artístic amb un viatge per vuit ciutats que van viure grans estrenes mundials, Barcelona inclosa

Música, poesia, arts visuals, teatre i dansa: l’exposició és, com l’òpera, multimèdia

Endevina endevinalla: quin gènere artístic avui d’aurèola distingida i elitista va néixer en un context decadent per entretenir el poble? L’òpera, un invent italià que ràpidament es va expandir per tot el continent i en va sonoritzar durant quatre segles els sentiments, les emocions i els ideals humanístics, però també les pugnes polítiques, socials i econòmiques. Amb l’òpera, Europa es va posar davant del seu mirall. És la història de l’òpera la banda sonora de la història d’Europa? Respondre-ho és el repte de l’exposició Òpera. Passió, poder i política, que presenta CaixaForum Barcelona fins al 26 de gener amb un dels seus habituals segells de garantia: el projecte ha estat concebut pel Victoria and Albert Museum.

Com que això va d’òpera, la mostra integra totes les arts que hi conflueixen: música, poesia, arts visuals, teatre i dansa. Més de 300 objectes (instruments, escenografies, pintures...) s’adapten al seu esperit multimèdia. I a més amb un disseny espectacular. “Una experiència immersiva com mai hi ha hagut a CaixaForum”, exclama la directora adjunta de la Fundació Bancària La Caixa, Elisa Durán. I no exagera.

Perquè una cosa és entrar a La Scala de Milà o al Liceu de Barcelona i una altra, en un museu. Aquí s’ha de parlar per a tots els públics, no només per als entesos. L’exposició és autènticament didàctica i en absolut insubstancial. Tampoc pretén traçar una història completa de l’òpera. El que proposa és un viatge per vuit ciutats que en un moment d’aquests quatre segles van viure “punts d’inflexió fonamentals en la història de l’òpera”, subratlla la comissària Kate Bailey, conservadora del Victoria and Albert Museum. Vuit ciutats lligades a vuit compositors i a les vuit òperes que aquests hi van estrenar. Vuit llocs, vuit genis i vuit obres: això és l’exposició Òpera.

Aquest viatge no podia començar enlloc més que a la Venècia de mitjan segle XVII, una ciutat en declivi. La pesta havia liquidat un terç de la seva població. Però així i tot, o potser com a reacció a això, els venecians es van aferrar a la diversió. I és en aquest ambient que es va engendrar l’òpera. No a cap llotja de vips, sinó a la Venècia popular. L’incoronazione di Poppea, de Monteverdi, va debutar al carnaval de la ciutat dels canals el 1642.

Sense deixar el període barroc, anem a Londres a fer el tafaner en la presentació mundial de Rinaldo, de Händel, el 1711. No semblava fàcil per a un autor alemany amb llenguatge italià convèncer el públic anglès. I no ho va ser. “Va fer por que aquell art europeu continental pogués matar Shakespeare”, indica la comissària. De fet, els recels els va propagar sobretot la premsa. El que són els espectadors, volem dir els de ment oberta, van literalment al·lucinar amb aquell muntatge que enlluernava amb efectes escenogràfics mai vistos, amb l’ús de foc, aigua i aus reals.

Som a Viena. A la Viena il·lustrada que es va enamorar de Mozart quan hi va estrenar, el 1786, Le nozze di Figaro. Un any després, el compositor portaria la seva conquesta artística a Praga. A l’exposició s’imposa el piano que va tocar a la capital txeca, el mateix instrument on va parir les notes de Don Giovanni. Veure’l també emociona.

Fem escala a Milà. Aquí la cita la tenim amb Verdi. El seu Nabucco, del 1842, va tenir una transcendència artística enorme. Però també política. En la Itàlia de domini austríac, l’òpera no va servir només per satisfer el plaer del personal, sinó també per dotar-lo d’un himne per a la seva lluita nacionalista. A CaixaForum podem rastrejar la partitura original sense deixar d’escoltar el Va, pensiero, el cèlebre cor del tercer acte.

No gaires anys després, a París, la grandeur la va posar un compositor de profunda essència germànica: Wagner. Hi va portar Tannhäuser, el 1861. En va cuidar tots els detalls. Però d’èxit en va tenir més aviat poc. El treball va ser rebut “amb hostilitat”, diu la comissària. L’audiència francesa de l’òpera no la va digerir bé, però per contra aquella radicalitat sí que va tenir un poderós influx en els pintors que cercaven nous camins plàstics, entre ells Manet.

I ara una parada que no estava prevista al principi del viatge: Barcelona. No la van considerar els responsables del Victoria and Albert Museum quan van idear l’exposició per a la seva seu, però ara s’han avingut a incorporar-la en la seva gira per l’Estat espanyol, que ja ha passat per Madrid. Segons la comissària, n’estan encantats perquè “el cas Barcelona és diferent de tots els altres. Aquí l’òpera va ser promoguda per la burgesia industrial”. Aquí no hi havia, certament, cap monarquia ni cap estat. Ho sabem de sobres.

I quina obra representa el moment operístic barceloní? Pepita Jiménez, d’Isaac Albéniz, estrenada el 1896 al Liceu. “Hauríem pogut escollir moltíssimes altres obres i autors perquè a l’Estat espanyol tot es va estrenar aquí”, afirma Josep Pons, director musical del Liceu, que ha participat activament en l’aportació catalana del projecte. L’elegit: Albéniz, del qual també s’exposa el piano. I un deliciós retrat que li va fer Ramon Casas.

El museu londinenc no sap encara si Barcelona quedarà definitivament integrada en l’exposició quan faci la seva itinerància per Itàlia i per Rússia. No ho descarta. Serà interessant saber la decisió final.

Dresden és la penúltima ciutat que visitem per assistir a una altra fita: Salomé, de Richard Strauss, el 1905, que va ser rebutjada en diversos teatres per la seva modernitat. La sexualíssima Salomé no era precisament el model de dona que volien els que s’entestaven a preservar els vells valors de l’antic règim. Però Europa estava canviant. Les avantguardes artístiques empenyien els nous temps.

Mentrestant, s’estava incubant l’ou de la serp. El 1934 Stalin es va enfurismar amb l’òpera Lady Macbeth de Mtsensk (una altra dona alliberada que sortia de la norma), de Xostakòvitx, que va debutar a Leningrad, i la va cancel·lar.

El que havia de venir no seria millor. Ni per a la història d’Europa ni per a la història de la cultura. Fi del viatge.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.