Cultura

Crítica

teatre

Un teatre massa narratiu

Mercè Rodoreda és una veu indiscutible per descriure la Barcelona del franquisme i els seus jardins. Tot i que va provar puntualment el teatre, han acabat triomfant les versions teatrals de la novel·la La plaça del Diamant (que, de fet, abans va ser una grata sorpresa a la televisió). Paco Mir n’ha fet una versió massa narrativa: perd l’oportunitat d’entendre i empatitzar amb els altres protagonistes més enllà de la Natàlia/Colometa.

Mir respecta els personatges principals i il·lustra els espais (encara que amb una austeritat notable). És tot un atreviment fer una nova versió d’aquesta aclamada novel·la de Rodoreda després de la versió que es va fer a la Sala Gran del TNC (amb mitjans i espais a dojo), dirigida per Toni Casares (2006). La versió més celebrada d’aquest muntatge és la peça destil·lada per Joan Ollé que va estrenar al Borràs amb només tres Colometes (2008) i posteriorment encara ho va fer amb una sola actriu (Lolita Flores, al Goya).

Aquesta versió deixa la protagonista a l’escena mentre els seus companys d’escena es mouen contínuament, com si fossin una munió de coloms voltant pel terrat. L’amargor hi és en els moments del salfumant i de l’angoixant carrera cap a la casa on va viure amb el Quimet, puntualment. La Colometa madura demostra que hi pot haver sentiment a més de narració en l’escena. Però potser aquesta versió és massa benèvola amb la vida “de suro” de la Colometa que s’ha conformat a viure amb el que li ha deixat el destí. Només fins al final es veu com ella, ja arraconada als parcs, viu amb intensitat i celebra la seva memòria, tot i els unts de dolor que ha aconseguit esbandir.

La companyia Eòlia està formada per intèrprets vinculats a aquesta escola superior d’arts escèniques de Barcelona. En realitat, és com una rampa de sortida per donar a conèixer nous valors (no necessàriament únicament joves). Si, durant anys, el mateix Teatre Eòlia o, anteriorment, el Versus havien estat llocs de debut, ara s’han atrevit a presentar producció al Poliorama (el curs passat també van fer funcions puntuals d’aquest muntatge al Teatre Victòria). Persuadir és molt més complicat en una sala de gran aforament, perquè es perd la intimitat. I la Colometa (i els seus companys de novel·la) la necessita.

La plaça del Diamant
Director: Paco Mir
Intèrprets: Carla Pueyo, Uri Callau, Núria Bonet, Georgina Llauradó, Rai Borrell, Fran Lahera, Ariadna Camps
Dijous, 3 d’octubre (fins al 3 de novembre) al Teatre Poliorama


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Una fantasia molt real

girona

Ni ‘groupies’, ni fans, ni coristes

girona
la crònica

La ‘rasmia’ i el diàleg

Un tast de...
‘Vacances aragoneses’, de Teresa Pàmies Avançament editorial

La dèria per la muntanya

Cruïlla col·laborativa

Barcelona

Capvespres al Museu de la Mediterrània

torroella de montgrí

La guitarrista gironina Meritxell Pubill dedica el seu segon disc al barroc

girona

Núria Graham obre el 6è Barretina de Rupià

rupià

Villaronga, en el mar de Baricco

Barcelona