Cultura

LLUÍS-ANTON BAULENAS

ESCRIPTOR

“Aquesta és la història d’algú sense por a l’amor”

Paciència i disciplina, consells per escriure
Davant la gran quantitat d’autors i autores que tenen talent i ganes de poder publicar ficció en català, Lluís-Anton Baulenas recomana paciència, calma, no tenir pressa i ser conscients de les reduïdes i exigents dimensions del nostre mercat. “Cada novel·la té el seu ritme, el seu desenvolupament”, avisa. “La novel·la més ràpida que he fet és El fil de plata, en la qual vaig treballar divuit mesos. Quan comences una novel·la també és important saber que l’acabaràs. S’ha de tenir aquesta ambició i aquesta disciplina”.
La novel·la és un homenatge a les dones de la meva generació, que tenien setze o disset anys quan en Franco va morir
Algunes persones no trencaran mai la parella, però això serà així perquè seran hipòcrites i tindran amants
Amb cada obra m’exigeixo a mi mateix oferir una cosa nova als lectors que em segueixen

Guanyador del premi Carlemany, del Bertrana, del Llull, del Sant Jordi..., per això mateix Lluís-Anton Baulenas deu ser un dels escriptors més fàcils de presentar. Ell, però, s’afanya a matisar-ho, recordant que s’ha presentat a molts altres premis que no ha guanyat.

Els premis són una forma de reconeixement però també una font d’ingressos.
Sí, a mi se’m sol presentar com un dels pocs escriptors de ficció en llengua catalana que visc d’això. És cert, però hi visc a costa no de precaritzar la vida però sí de tenir els objectius clars. És clar que els premis ajuden, però en el fons fan una imatge falsa perquè el mercat és el que és. Sempre tenint en compte que s’ha de dividir l’import del premi pel temps que has invertit escrivint l’obra.
El sector editorial acusa una certa recuperació en les vendes. Vostè que té autoritat per fer el diagnòstic, creu que es recuperarà el nivell previ a la crisi?
Ho veig complicat. Per Sant Jordi, persones que abans compraven tres llibres ara en compren un. És evident que ens estem recuperant, però costarà molt arribar als nivells de venda d’abans.
Ara ha tornat a publicar a l’editorial Proa després d’alguns anys fent-ho en altres segells. Publicar en una editorial potent et dona una visibilitat que no et pot proporcionar una de petita, però has de compartir protagonisme amb altres autors...
Això és veritat, però portem uns anys en què tot s’està relativitzant. Les ànsies de publicació de les editorials, tant les grans com les petites, són extraordinàries, es publica molt. Jo tinc una sort immensa, que és tenir un coixí de lectors que m’ha permès arribar-hi, si tu vols, d’una manera humil però ferma. Per això amb cada novel·la puc decidir a on la publico. És una de les raons per les quals escric: perquè em dedico a una comunitat a la qual dono i de la qual rebo.
Fidelitzar els lectors li ha costat trenta anys de carrera.
No soc mediàtic, per tant no puc projectar-me més enllà d’aquestes persones que em permeten una certa independència a l’hora de triar editorial perquè l’editorial sap que amb mi com a mínim no hi perdrà diners.
Es publica molt, però les tirades són curtes i la vida de les obres, escassa.
És un problema greu, sobretot per als llibreters. Ja he dit que no soc mediàtic, estic acostumat a guanyar-me els lectors amb la feina estrictament literària. Tenim una distorsió que és el Sant Jordi. Magnífica, però distorsió. Una jornada que concentra molt de negoci, fins al punt que si plou es pot enfonsar una editorial. Molta gent que no compra llibres ho fa perquè és Sant Jordi. I no els compra per llegir, sinó per regalar. A mi em sembla molt bé que es regali un llibre en comptes de regalar un xoriç, però el que flota en l’ambient per Sant Jordi està molt mediatitzat en les jornades prèvies. I el que acaba passant és que tots els focus se’n van cap als mediàtics.
Vostè coneix molt bé com funciona el sector perquè és un escriptor de llarga trajectòria. Sempre amb personatges femenins molt potents. Anem a ‘Els camins de la Rut’ (Proa): ja al primer capítol descobrim una protagonista acostumada a deixar coses enrere, sobretot homes.
La Rut és una dona que deixa coses enrere perquè sempre mira endavant. La novel·la és un homenatge a les dones de la meva generació, que tenien setze o disset anys quan en Franco va morir, que van viure la situació que es vivia a Barcelona el 1975, molt difícil d’explicar avui en dia. Es palpava un buit de poder, tot l’aparell franquista estava vigent, però la policia i els governadors civils no sabien gaire bé com actuar. Això va propiciar molts exemples de dones disposades a trencar el motlle, reafirmant la seva voluntat i les seves contradiccions. Era una oportunitat d’obrir-se en tots els sentits.
Obrir-se en tots els sentis, certament. La Rut és una dona molt promíscua, tant, que ara segurament no encaixaria en el moviment #MeToo...
No la considero promíscua...
Gunter, Fede, Ramon, Paquito, Jeep..., la llista d’amants és llarga.
Potser és veritat que amb el canvi dels temps les paraules no volen dir exactament el mateix. De promiscuïtat n’hi havia, però quan parlaves d’amor lliure, sense barreres, sense enamorar-te ni buscar el compromís. La Rut, en canvi, és una enamorada de l’amor, i en aquest sentit la novel·la també és un homenatges als homes i les dones que sense haver tingut una relació sentimental estàndard no han perdut la fe en la parella i els fills.
Ens parla d’una època de molta experimentació, en l’amor, en les drogues... I, per contrast, es constata que ens hem tornat molt més conservadors.
Aleshores nois i noies provaven coses, però també és veritat que això portava grans destrosses. Pensem que era l’època de l’heroïna i que de seguida va venir la sida. La meva protagonista sobretot és fruit d’aquest any i mig que va de la mort de Franco a l’aprovació de la Constitució, un període en què tot semblava possible, fins i tot una revolució social en molts aspectes. La irrupció, per exemple, de l’anarquisme al carrer és una cosa que avui seria molt estranya, molt rara. No vull fer crònica de l’època. Soc mal lector de les novel·les que només són cròniques del moment, per a això ja hi ha el periodisme i els historiadors. M’agrada crear arguments i crear literatura, amb personatges forts, també els secundaris.
La Rut és una esponja, amb gran vitalitat, però quan veu que una història s’acaba en comença una altra. Sense perdre mai el bon humor.
Explico la història d’una persona, la seva peripècia sentimental, per això hi ha gravetat però també hi ha ironia. Penso que moltes dones s’hi poden sentir identificades, sobretot amb la filla que explica la vida de la seva mare.
La Rutona. Des del punt de vista de l’arquitectura narrativa, vostè combina les veus narratives. Quan parla de la Rut, fa servir la tercera persona; quan parla de la Rutona, fa servir la primera. Amb salts del present al passat, sense posar-ho massa fàcil al lector.
Es tracta de ser absolutament fidel als lectors que m’han acompanyat i m’han permès trampejar les vicissituds de les diferents èpoques i editorials. Amb cada novel·la jo m’exigeixo a mi mateix oferir una cosa nova als lectors que em segueixen. Els que em coneixen saben que els donaré una bona història, amb diversos nivells de lectura, amb personatges forts i, sobretot, que trobarà una lectura tan plaent com exigent.
“O m’agafes o em llences”, és una frase que es repeteix molt en ‘Els camins de la Rut’, una obra que no sé si vostè està d’acord a definir com una novel·la d’amor.
Sí, és una novel·la d’amors, d’algú que no té por d’enamorar-se. És una novel·la sentimental que explica la vida d’una persona a través de les seves relacions amoroses. Relacions que acaben sense que això suposi el fracàs de l’amor, perquè hi ha amors que acaben i amors que comencen.
Ella deixa els homes perquè els troba tous. És curiós, però quan en troba un de fort, d’home, és ell qui l’abandona.
Ella té por del final de les relacions, per això li costa dir als homes que els estima. No vol acabar havent de dir que no els estima. Aquesta característica psicològica del personatge pot ser compartida per milers de persones. El que passa és que alguns no trencaran mai la parella perquè seran hipòcrites i tindran amants i altres trencaran la parella perquè no volen ser hipòcrites ni tenir amants. Això és fruit de la inseguretat amb què hem crescut tots els d’aquesta generació que mai hem tingut manuals.
Avui en dia totes aquestes preocupacions i tots aquests dilemes continuen vigents. Igual que les sentències que es van repetint al llarg del relat. Per exemple: “T’estimo, per això et deixo.” “Si tinc una grua no em domesticaran.” I sobretot aquesta, a la qual vostè ara es referia: “No em diguis mai t’estimo perquè algun dia potser m’hauràs de dir no t’estimo, i no hi ha res pitjor que dir això.” O sigui, una manera de no aprofundir en l’amor per no haver d’arribar al desamor. Potser sí que és una mica de por a l’amor.
Sí, però és que la Rut no és perfecta. Aquesta imperfecció humanitza el personatge i, a més, aquest és el retrat que n’he volgut fer. Ella és força incoherent, però al llarg de la seva vida sentimental una certa coherència sí que la manté.
Hi ha una altra frase, en aquest cas pronunciada per la filla, la Rutona, quan diu: “Jo no seré mai com tu.” No es vol assemblar a la seva mare, però al final resulta que els fills s’acaben assemblant més del que voldrien als seus progenitors. La Rut porta una grua, un fet força excepcional als anys vuitanta (i també ara). La Rutona, tot i que vol marcar-hi distàncies, també n’acaba portant una, de grua.
La filla ha hagut de viure a remolc d’una mare que va amunt i avall de la geografia catalana amb una grua mirant de no ser domesticada. Aquí hi ha un reflex de rebel·lia més o menys normal en una adolescent, que arriba a la conclusió que no vol ser igual perquè implica massa sacrificis sentimentals. Ara bé, quan ella manifesta: “No vull ser així”, o sigui, tan forta de caràcter com la mare, no s’adona que en el fons no és tan diferent. Aquesta és la seguretat que la porta a decidir que només vol tenir una relació en la vida, amb algú a qui estimar per sempre, com a resposta al que ha estat la seva mare.
Vostè va dedicar molts anys a la docència. De fet va deixar el món de l’ensenyament per dedicar-se de ple a la literatura. La seva novel·la parla del franquisme, tan vigent avui en dia. Com a exdocent, quina reflexió faria del paper actiu que tenen els joves en les mobilitzacions contra la repressió?
Això és molt complex i els polítics veig que no ho entenen. Hi ha una generació, unes quantes, nascudes en democràcia. Joves que veuen el comportament polític i social des de la llibertat. Ho veuen d’una altra manera, sense les mordasses i brides mentals que hem tingut els de la meva generació. Si consideren que hi ha una injustícia, emparats pel fet que no estem en una dictadura, tenen la sinceritat de manifestar-ho. Això és extraordinari i és un canvi molt gran que fa que la classe política no acabi d’entendre-ho. És fàcil que vagi a més. Recordo molt quan vaig escriure Per un sac d’ossos, que va guanyar el premi Ramon Llull i que va ser precursora perquè parlava dels camps de concentració franquista, dels morts a les cunetes, etcètera. Una de les grans sorpreses que vaig tenir quan feia el procés de documentació del llibre va ser la gran quantitat de gent jove que vaig trobar interessada en el tema. En les associacions de víctimes creades per dinamitzar el tema, per exemple, hi havia molta gent implicada no pas per qüestions familiars sinó perquè trobava increïble que allò passés. Gent jove que no estava lligada a cap ideologia partidista, societat civil millorada.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Carme Riera, distingida amb el Premi Atlàntida 2019

Barcelona
CARLES SANTAMARIA
GUIONISTA DE L’ADAPTACIÓ AL CÒMIC DE LA NOVEL·LA DE SÀNCHEZ PIÑOL ‘VICTUS’

“El 1714, el conflicte era una successió, no la secessió, com ara”

Barcelona

Cobla, corda i... tossuderia

girona
Mirador

Romàntica, moderna i pop

Princeses i heroïnes

Barcelona

La Nit Més In, premi Impulsa Cultura

barcelona

El Bonmatí, per a Ribas

Girona

Posseïts per l’art

BARCELONA
Crítica
cinema

La vida a Montfermeil