Cultura

Antonio de la Torre

Actor

“M’allunyo de mi mateix per actuar”

El meu somni és que em diguin que no semblo un actor. És una paradoxa, m’encanta ser-ho

A més d’un dels actors més en forma del cinema espanyol recent, amb títols com La isla mínima, El reino o Tarde para la ira, Antonio de la Torre (Màlaga, 1968) és un home compromès amb els seus ideals progressistes, que no dubta a reclamar una solució política al conflicte català. Ho va tornar a dir en aquesta entrevista que es va fer al Festival de Sant Sebastià, abans de la sentència. Hi presentava La trinchera infinita, codirigida pels cineastes bascos Aitor Arregi, Jon Garaño i Jose Mari Goenaga (Handia i Loreak), que va ser distingida al certamen amb sis premis i s’acaba d’estrenar. Interpreta un dels talps que, en acabar la Guerra Civil, van viure amagats durant anys a casa per evitar les represàlies del franquisme.

El seu personatge és un ‘voyeur’, una mena de James Stewart a ‘La finestra indiscreta’, però amb reixes?
Sí, conceptualment és clar que té alguna cosa d’això, però jo no el vaig abordar des d’aquí. El que he intentat és fer-la el més versemblant i real possible, creure’m aquest Higinio, tractar de ficar-me en aquest imaginari impossible de saber què passa pel cap d’un home d’un poble de l’Espanya profunda dels anys 40, d’Andalusia, i després has de resar perquè t’ho creguis i ho vegis.
Els directors diuen que és un actor molt orgànic, que necessita saber-ho tot d’una escena?
O un actor molt dolent [riu]. Això no és com una màquina de refrescos, on tires un euro i surt la llauna. Algun director m’ha dit: “Ara vens aquí i t’emociones.” O no! Sempre s’ha de deixar oberta la porta de no saber què passarà.
S’identifica especialment amb algun mètode interpretatiu?
No, m’identifico amb una representació de la realitat: partint del fet que estàs en una ficció i hi ha la càmera allà, anem a intentar que sembli el més real possible, des d’un treball físic, l’accent... Aquí vam tenir un debat, sobre si se m’entendria. Però si a mi em deixes en un poble perdut de la Catalunya profunda, no entendré res, sabent català. Això s’ha de representar. Sempre poso l’exemple d’una pel·lícula que em fascina, Y tu mamá también. La primera mitja hora, com a espectador, no els entenc, però alhora els entenc. Hi ha una cultura dels mexicans que vull que m’ho expliquin com a espectador. Aquí volíem submergir l’espectador en un poble de l’Andalusia profunda.
Coneixia el tema o algun cas particular dels anomenats ‘talps’, que van viure amagats durant dècades de dictadura?
Havia sentit a parlar dels talps, i em consta que hi havia més projectes cinematogràfics que s’havien intentat aixecar sobre el tema, i també d’un llibre de l’hispanista Ronald Fraser, Escondido: El calvario de Manuel Cortés, sobre l’alcalde de Mijas que va estar amagat durant trenta anys. Es va fer un documental basat en aquest llibre, 30 años de oscuridad. Tot això ho coneixia. Després em va arribar el projecte d’aquesta gent i em va semblar una història increïble que s’havia d’explicar. Em vaig començar a documentar, em van passar el llibre Los topos, el de Chaves Nogales Crónicas de la Guerra Civil... És fascinant. A Los topos, per exemple, explica que s’engreixaven; és normal, si tanques un home durant trenta anys, amb una vida tan sedentària.
La Guerra Civil és un pou sense fons de grans històries?
Aquesta pregunta em porta a una màxima que dic cada dos per tres, perdona que sigui tan poc original: la realitat supera la ficció. La millor pel·lícula és en una crònica periodística. Com a actor, has de mamar de la realitat, ha de ser la teva font. Les millors floretes que m’han dit és que semblo un company. El meu somni, el millor que em podrien dir, és que no semblo un actor. Entenc que és una paradoxa, m’encanta que em cridin per fer pel·lícules, que em reconeguin pel meu treball, estar aquí en aquest festival, i m’encantaria que em donessin un premi. Però alhora, m’agradaria que no em conegués ni Déu. Un dels meus drames com a actor és que, a mesura que vagi fent papers meravellosos, acabi sent Antonio de la Torre fent d’Antonio de la Torre. Seria un moment de depressió profunda. Per això m’agrada treballar l’accent, un canvi físic... Per això busco allunyar-me de mi mateix per actuar.
Veu ‘La trinchera infinita’ com una pel·lícula sobre la por?
Sí, sobre la por que ens fa viure per sota de les nostres possibilitats. M’ha fet reflexionar molt sobre l’autocensura, és un mecanisme de supervivència. En parlava a La noche de 12 años, on interpretava José Mugica...
El vaig entrevistar per aquesta pel·lícula i li vaig preguntar sobre els presos polítics catalans.
Pregunta el que vulguis, llibertat d’informació! Per mi, els polítics presos haurien de sortir en llibertat immediatament, ho he dit moltes vegades. Els anomeno polítics presos perquè ells sabien que estaven desafiant un estat, amb unes raons molt legítimes que crec que s’han d’abordar, i d’una manera democràtica: com podem crear un marc de convivència entre mig Catalunya que vol marxar i mig que sembla que no vol quedar-se, aquest és l’escenari que tenim i cal abordar-lo, no podem mirar cap a una altra banda. Potser van pensar que si no feien el que van fer, aquí mai no passaria res. Però sabien que estaven desafiant un estat, un ordre legal. Aquest assumpte s’hauria de solucionar d’una manera política i no jurídica i penal.
Poca gent diu el que pensa com vostè. Té a veure amb allò que deia de l’autocensura?
Per expressar aquesta opinió m’he emportat garrotades de totes bandes. Vaig dir que una persona d’esquerres no és nacionalista, és internacionalista, i Antonio Baños es va enfadar i em va respondre. Són les contradiccions de la CUP, són d’esquerres, però s’ajunten amb els de dretes... Tot ésser humà té contradiccions. Com hi pot haver nacionalisme d’esquerres?
Les esquerres han de defensar totes les llibertats, també les dels pobles...
És que el meu concepte d’esquerres és la d’un món sense fronteres, on hi hagi pobles en sentit cultural, però no legal o jurídic. Per algú d’esquerres és difícil defensar que ho és, però del seu plat només en menja ell. Això és la contradicció que veig a l’independentisme d’esquerres.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
La trinchera infinita

«La trinchera infinita»

Gènere: Drama
Direcció: Aitor Arregi, Jon Garaño Arzallus, José María Goenaga.
Intèrprets: Antonio de la Torre, Belén Cuesta, Vicente Vergara, José Manuel Poga, Emilio Palacios.
Valoració crítica: [ep] [ep] [ep] [eb]

Publicat a

El cinema Truffaut reobrirà el 12 de juny, tres mesos després

Girona

Pau al museu

barcelona
LLONGUE
CANTANT. VA SER LÍDER DE LA MADAM I ARA PUBLICA EL SEU PRIMER AMB CANÇONS NOVES EN DEU ANYS

“Gravar un disc, ara, és molt fàcil. El repte és que algú se l’escolti”

Canes tria Ozon, Trueba i ‘Josep’

Barcelona

Un projecte cultural per a cada institut

BARCELONA
literatura

Actes virtuals pel 50è aniversari de la mort de Josep Carner

Accions ‘invisibles’ transformadores
L’APUNT

Accions ‘invisibles’ transformadores

Inund’Art s’ajorna fins al setembre i l’octubre

girona

Els museus de Girona seran gratuïts part del juny

girona