Cultura

L’art que sona

La Fundació Miró rastreja en una exposició els diàlegs de les arts plàstiques amb el so, des de les avantguardes fins a l’actualitat

El visitant activa el so de les obres “a través de les orelles, els ulls o la imaginació”

Beethoven va començar a quedar sord a partir dels 30 anys. Abans de ser-ne del tot, utilitzava una trompeta per poder escoltar les seves composicions. Quan va ser presoner del silenci més radical, va continuar creant desesperadament. Allà on ja no arribava la seva oïda hi arribava la seva imaginació. La immortal partitura de la Novena simfonia no va sortir d’enlloc més que de la seva ment.

La imaginació dels visitants és una obra més de l’exposició Art sonor?, que presenta la Fundació Miró fins al 23 de febrer. La sonoritat dels objectes artístics que s’han aplegat, una setantena, no sempre es manifesta d’una manera explícita, és a dir, audible. En moltes pintures, escultures i instal·lacions és dorment, secreta, inclús silent, i el visitant n’és l’activador. “Ens conviden a fer-les sonar a través de les orelles, els ulls o la imaginació”, exclama el comissari, Arnau Horta.

Art sonor? i no Art sonor. En l’art, les etiquetes no acostumen a ser encertades. La de l’art sonor va respondre a un boom d’exposicions que el percussionista i artista Max Neuhans va reconsiderar, per ambigua, en un text publicat el 2000. L’interrogant el va posar ell al títol del seu article, en el qual reivindicava el simple fet d’escoltar com a acte creatiu.

Els diàlegs de les arts plàstiques amb el so no són un fenomen contemporani, per molt que sí que ho sigui la seva conceptualització. A la Miró s’han rastrejat les obres seminals en les primeres avantguardes i els pioners de l’art abstracte. I a continuació s’han teixit els fils visibles i invisibles de sonoritats que han travessat l’art de tot el segle XX i del principi del XXI. Una banda sonora visual que abraça l’art de Sonia Delaunay, Marcel Duchamp, Joseph Beuys, John Cage, Pablo Palazuelo i Nam June Paik, entre molts d’altres.

I que no reclama només la oïda perquè sonin, hi insisteix el comissari. Algunes peces exigeixen directament la implicació “de tot el cos”. El so entra pels colzes en la peça Handphone table, de Laurie Anderson. El visitant s’ha d’asseure en aquesta taula i col·locar els braços en posició de llegir. Els treballs de Rolf Julius, presents en tota l’exposició, tampoc són d’audició ortodoxa: imploren ulls que escolten i proclamen que no hi ha cap acústica més experimental que la de la natura.

Miró no podia quedar al marge d’aquest desplegament d’imatges vibrants. “El silenci és un rebuig del soroll, però resulta que el més mínim soroll, en el silenci, esdevé enorme. Cerco el soroll ocult en el silenci”, sostenia l’artista, de qui en la mostra es pot veure la fantàstica pintura Silenci, propietat del centre Pompidou, “el silenci més violent de tots”, exclama el director de la seva fundació, Marko Daniel. Miró comparteix espai amb la peça d’un artista de la generació del moviment conceptual que va saber llegir bé el seu pensament, Paul Kos, que a El so del gel fonent-se apunta vuit micròfons sobre un gran glaçó que va cruixint de manera incessant.

I, al mig del recorregut, ens espera pacient la imponent Trompeta de Beethoven Opus 133, una escultura que va gestar John Baldessari, rendit a la genialitat d’un sord que ens va dotar de sons d’escolta eterna.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Carme Riera, distingida amb el Premi Atlàntida 2019

Barcelona
CARLES SANTAMARIA
GUIONISTA DE L’ADAPTACIÓ AL CÒMIC DE LA NOVEL·LA DE SÀNCHEZ PIÑOL ‘VICTUS’

“El 1714, el conflicte era una successió, no la secessió, com ara”

Barcelona

Cobla, corda i... tossuderia

girona
Mirador

Romàntica, moderna i pop

Princeses i heroïnes

Barcelona

La Nit Més In, premi Impulsa Cultura

barcelona

El Bonmatí, per a Ribas

Girona

Posseïts per l’art

BARCELONA
Crítica
cinema

La vida a Montfermeil