Cultura

A Contra Blues, últims mohicans

El quintet barceloní, guanyador de l’European Blues Challenge 2014, estrena disc en el marc de Curtcircuit

“Hem aguantat el pas de modes a Barcelona com l’‘indie’, la rumba o la cançó d’autor”

Mentre a Barcelona poca gent, més enllà dels seus fidels, havia sentit anomenar mai el nom de la banda, a Riga (Letònia) es proclamaven flamants guanyadors del prestigiós European Blues Challenge, en què competien bandes de 25 països. Era l’any 2014 i A Contra Blues, aleshores ja amb una dècada d’història a les espatlles, deixava constància que allò que diu que ningú és profeta a la seva terra no era aliè, tampoc, al món del blues. “Hi vam anar una mica a l’aventura i tot plegat va ser com una pel·lícula de Paco Martínez Soria”, recorda ara el guitarrista Héctor Martín. “Però ens va sortir un bon bolo i als programadors que hi havia al jurat, certament, els vam agradar molt”, hi afegeix.

A Contra Blues, d’aleshores ençà, ha participat en significatius festivals de blues de Noruega, Polònia o Luxemburg, tot i que, força més enllà del blues, la seva és una proposta que, amb set discos i prop de vuit-cents concerts, ha demostrat que abraça un ampli espectre de les músiques nord-americanes d’arrel. “Això del nom ens ho pregunten sovint...”, es resigna a dir Martín. “Però ens el vam posar sense pensar-hi gaire i amb zero pretensions. La història de la música és plena de noms de grups que poden donar peu a equívocs!”

No els provoca insomni el fet que a Barcelona aquesta música nord-americana d’arrels, com es fa cada vegada més evident en les programacions dels clubs, tingui menys tirada que en altres ciutats de l’Estat o d’Europa. “No ens capfica”, diu amb franquesa el guitarrista, que cita un rere l’altre Duane Allman, Santana, B.B. King, Chet Atkins, Albert Collins, Albert Lee, “i un llarg etcètera”, quan se li pregunta per les seves influències. “Nosaltres anem fent, som treballadors de la música. Mai no hem tingut ajuda de mecenes o discogràfiques i sabem sobreviure sense tenir factors de cara.” Han aguantat estoicament el pas de “modes que hi ha hagut a Barcelona com l’indie, la rumba o la cançó d’autor” i, tal com deixa entreveure Martín, formar part d’un grup que fa música com la que fan ha acabat sent un exercici de romanticisme. “Ara mateix, amb els nous corrents musicals, la guitarra elèctrica va cap enrere. Ja no se’n venen, però nosaltres ens reivindiquem d’alguna manera com els últims mohicans.”

Més enllà de les guitarres, la idiosincràsia de A Contra Blues es posa en relleu amb la precisió a la bateria de Núria Perich (“també ens ho pregunten molt, això de tenir una noia a la bateria, però evidentment no té cap mena d’importància –assenyala Martín–; el primer cop que va tocar amb nosaltres ens va convèncer de ple”), així com amb la veu –i actitud en escena– de Jonathan Herrero. “Tenim, crec, la millor veu d’aquest país, però més enllà d’això, hi ha la profunditat del personatge, la seva forma de fer i de comunicar-se amb la gent. És carismàtic”, destaca Martín.

A Contra Blues –completat amb Alberto Noel Calvillo a la guitarra i Joan Vigo al baix– estrenarà avui el seu nou treball, Jab, el més “directe” dels set que han realitzat, a l’Apolo (20.30 h), en el marc del cicle Curtcircuit i amb el trio gracienc de folk River Omelet compartint cartell. “L’experiència de tants bolos i discos es comença a notar –diu, amb orgull, el guitarrista–. Vam començar tocant al carrer, al Portal de l’Àngel o davant del Banc Central, i amb els diners que vam treure’n vam pagar-nos el primer disc i l’entrada de la furgoneta. Hem crescut junts i ens satisfà veure com finalment, a Barcelona, hem acabat tenint una base fidel de seguidors.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Carme Riera, distingida amb el Premi Atlàntida 2019

Barcelona
CARLES SANTAMARIA
GUIONISTA DE L’ADAPTACIÓ AL CÒMIC DE LA NOVEL·LA DE SÀNCHEZ PIÑOL ‘VICTUS’

“El 1714, el conflicte era una successió, no la secessió, com ara”

Barcelona

Cobla, corda i... tossuderia

girona
Mirador

Romàntica, moderna i pop

Princeses i heroïnes

Barcelona

La Nit Més In, premi Impulsa Cultura

barcelona

El Bonmatí, per a Ribas

Girona

Posseïts per l’art

BARCELONA
Crítica
cinema

La vida a Montfermeil