Cultura

Crítiques

teatre

L’abisme emocional entre pare i fill

Pau Miró és un autor sensible. Escriu teatre per formular-se preguntes i provar de respondre-les amb els diferents punts de vista dels personatges. Si potser tanca la trama, sempre deixa l’arrel del conflicte vagant ambigu per la sala. Perquè sigui l’espectador qui prengui una decisió militant, compromesa per corregir la mancança. Ho va fer, per exemple, amb Un tret al cap, però també amb altres títols, com ara aquella monumental Victòria. Ara hi torna. Aborda l’amenaça de l’extrema dreta, del pensament neoliberal i individualista. Ho fa des d’un camp que coneix bé; el de la creació. Si a Un tret al cap el que patinava més era la idealització del periodisme romàntic, aquí cal suposar que assenta les bases sobre uns referents molt ben delimitats. Perquè un escriptor és com un dramaturg o un actor que serveix la seva experiència per bastir el seu món de ficció, a vegades amb un punt impúdic.

El que mana en aquesta peça de silencis tan densos (tot i que el thriller manté l’atenció del públic des del primer instant) és la difícil relació entre un pare i el seu fill adolescent. La incoherència del pare opera en el cervell del fill, que maquina una venjança estranya, antisocial. Julio Manrique i Nil Cardoner són dos éssers que no saben estimar-se. Segurament perquè els falta la carícia de la dona i mare que els agermanava. Laura Conejero és l’editora lúcida que sempre sap endreçar l’escriptura i la vida. I que mira d’allunyar-se perquè se sent vampiritzada. Per últim, Mireia Aixalà signa una psicòloga social càlida, de les que miren als ulls (a diferència d’aquell metge d’Ada Vilaró de 360 grams o dels metges pragmàtics d’Una gossa en un descampat). Ella està disposada a ajudar però com a Només una vegada, de Marta Buchaca, els seus pacients proven de fugir-ne; se senten menystinguts per ser assistits per un servei que té cura dels més desfavorits, no pas ells... Si el final podria tenir un to massa esperançador, que toca l’ànima dels espectadors, Miró escriu un epíleg que reconeix l’artificiositat afectiva d’escriptor i que deixa en interrogant la relació de pare i fill. Construir una societat millor necessita una lluita constant de tota la comunitat en conjunt.

Una història real
Autor i director: Pau Miró
Dilluns, 28 d’octubre (fins al 29 de desembre,) a La Villarroel


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Cancel·lat el festival de cap d’any Biocap pel baix ritme de venda d’entrades

barcelona
KAROL GREEN
CANTANT

“Si tothom cantés en una coral, arreglaríem moltes coses al món”

girona

Rouret, la mà dreta de Companys

L’Escala

Teatre, cava i polvoró

BARCELONA

Una cançó il·lustrada d’Els Amics de les Arts

Girona
Alba Sarraute deforma ‘Otel·lo’ i Pepa Plana feminitza les entrades de ‘clown’
El petit format, el bombó per als més aventurers

Alba Sarraute deforma ‘Otel·lo’ i Pepa Plana feminitza les entrades de ‘clown’

‘Maremar’ manté l’embat amb l’entrada de ‘West side story’
Els musicals, aquell comodí amb garanties

‘Maremar’ manté l’embat amb l’entrada de ‘West side story’

Joel Joan,

L’altre procés de Catalunya

Banyoles