Cultura

JOAN-DANIEL BEZSONOFF

ESCRIPTOR

“Amb el procés s’ha vist clar que som catalans, al nord, malgrat la història”

Quatre en un: ‘Les set vides d’un gat rus’
Joan-Daniel Bezsonoff i Montalà (Perpinyà, 1963) és un dels autors nord-catalans més prolífics i coneguts. Aquest 2019 ha estat notícia per la publicació de Les set vides d’un gat rus (L’Avenç), on recull tres dels seus llibres memorialístics –Una educació francesa (2009), Les meues universitats (2012) i El fill del coronel (2014)–, més La javanesa, que no havia estat publicat fins ara. En els quatre llibres, Bezsonoff fa una mirada entre nostàlgica i irònica a un passat viscut entre la Catalunya del Nord dels seus avis i les diferents ciutats de França on va arribar seguint els destins militars del seu pare, metge a l’exèrcit francès. “Els meus amics em diuen que a la meva edat no s’escriuen memòries, però com més va, més em costa escriure novel·les”, assegura Bezsonoff, un apassionat dels anys cinquanta del segle passat.
Abans no hi pensava tant en el passat, present ara en els meus llibres. Ha estat a partir de la desaparició del català a casa meva
Hem d’assumir les nostres contradiccions i no mentir-nos a nosaltres mateixos sobre la realitat del català al nord

Què és ‘Les set vides d’un gat rus’?

Són quatre llibres en un. Un Bezsonoff de butxaca que permetrà resoldre els problemes d’espai a les cases [riu]. Són tres llibres meus de memòries publicats a L’Avenç, més un d’inèdit: La javanesa. No són exactament els mateixos textos, perquè els he polit per dotar-los de l’exigència que mereix la literatura memorialística. Així, he tret anècdotes que eren repetides i he millorat l’estil en general, que he intentat fer una mica més agradable.
I ‘La javanesa’ què és?
És també literatura memorialística. Hi explico una història d’amor real que em va passar fa trenta anys i que he decidit publicar-la ara perquè, després de tant de temps, ja no crec que puguem parlar de xafarderia. És un llibre que té un historial llarg i en el qual explico que em vaig enamorar d’una noia l’any 1989, al costat de Lió. La base del llibre és una mena de dietari que he anat retocant i del qual finalment he eliminat la meitat del relat. Coses que he pensat que no interessaven per res, com el color del vestit que duia tal dia la noia i altres de similars. També diàlegs que havia apuntat –ho apuntava tot en aquell moment!– i que ara he trobat que no tenen cap interès. Tot el que feia baixar el nivell literari ho he tret.
Per què es defineix com un gat rus?
Primer hi ha el meu cognom, Bezsonoff, evidentment. Dels quatre avis, en tinc tres de catalans i un de rus, que m’ha deixat el cognom. Evidentment, el nom fa la cosa. Jo soc tant empordanès com rus. El meu avi Montalat venia de l’Empordà. El meu pare era metge militar a l’exèrcit francès i, a França, per tal d’evitar un pronunciamiento –una paraula espanyola, per cert– miraven de trencar l’esperit de cos. Això volia dir que un oficial era traslladat cada quatre o cinc anys com a molt. Per això he tingut moltes vides i per això hi he posat un gat al títol, que aquí sé que tenen set vides, però que a França en poden tenir tant cinc com set, depenent de la raça. Set vides, doncs, i finalment, rus, que ho vaig afegir perquè quedava bé [riu]. De fet, es pot dir que soc un rus rossellonès.
Vostè mateix ho defineix en un dels llibres: “En el meu entrellat d’ànimes entortolligades, em senti àrtic entre els catalans, meridional amb els francesos i provençal amb els occitans.”
Quan vaig descobrir la meva pancatalanitat, que no la meva catalanitat perquè jo sempre m’he sentit català, vaig adonar-me que hi havia altres catalans al sud del Pirineu. Un canvi de xip que em va costar molt. Jo era un francès del Midi, del sud, com si fos un espanyol de Huelva. I de cop descobreixo que soc del nord! Un català del nord. Això és ben estrany.
Per què l’atrau tant el passat?
Abans no hi pensava tant en el passat. Ha estat a partir de la desaparició efectiva de la llengua catalana a casa meva i d’altres canvis que m’ha tocat viure. Fa només vint anys si venies al meu poble, a Nils, i volies entrevistar gent parlant en català, no hi havia cap problema. Ara, si vols trobar interlocutors en català quasi bé has d’agafar hora com per anar al metge. Hem passat d’un 90 per cent al 10 per cent de parlants en català. I això en una vida humana et marca. Hi ha gent que estudia català a París i em diuen que han vingut al Rosselló i han vist que ningú no hi parla català. Al principi t’enfades, però després veus que tenen raó.
Hi ha més coses, però, que el fan mirar enrere.
Un altre fet important és que penso que el millor de la cultura occidental són els anys cinquanta del segle passat. M’agrada la cançó francesa de l’època, el cinema tan extraordinari que es fa des del 1944 fins al 1963. Posem un exemple. Si l’any 1960 eres a París, en un dia qualsevol podies anar a sentir Georges Brassens, Jacques Brel, Gilbert Bécaud, Édith Piaf, Leo Ferré o Luis Mariano. Una qualitat i una varietat fabuloses. Ara la cançó francesa és lamentable. Tenim cantants que no saben cantar. En canvi a Itàlia, allà tothom té veu. Tampoc m’agrada el moment en què passa de la melodia al ritme. A partir dels Beatles, i ells encara, no ho puc suportar. Ni Jagger, ni Iron Maiden, ni Pink Floyd. És una cosa física, superior a mi.
D’on treu la capacitat de barrejar tantes coses en una mateixa frase? D’anar d’un costat a l’altre, això sí, tot ben lligat.
Perquè és el seny i la rauxa. És una qualitat literària i un defecte a la vida normal. És la meva manera de fer. A mi sempre m’ha agradat tot el que és entre parèntesis. Les desviacions, per dir-ho d’alguna manera. Quan condueixo sovint agafo alguna carretera secundària que em fa sortir de la meva ruta, però és la manera com he descobert sorpreses molt agradables.
Podem parlar d’un sentiment d’enyorança. Vostè, que va estudiar literatura espanyola, com explica al llibre, deu conèixer Jorge Manrique, allò de “«Cualquier tiempo pasado fue mejor»”, de ‘Las coblas a la muerte de mi padre’.
Sí, és això, el vaig estudiar fa molts anys Manrique. O també Espronceda: “Por qué volvéis a la memoria mía, tristes recuerdos del placer perdido, a aumentar la ansiedad de este desierto corazón.” Aquest és el meu costat dandi de parlar espanyol actualment! [Riu] El principal retret que faig als espanyols és que m’han allunyat de la seva llengua. A mi l’espanyol sempre m’ha encantat, és una llengua que l’he trobat sempre deliciosa, però ara quan sento segons quin castellà em deixa garratibat.
Això és fotut, no? És com si jo ara renunciés a la cultura francesa.
El que és més lleig és que hagin pogut crear odi. Com el que em passa amb un cos militar molt citat per García Lorca. Quan veig aquells uniformes em fan fàstic. Jo amb aquesta gent sempre hi parlo en francès o en rus, mai en català.
Qui és Joan-Daniel Bezsonoff?
He tingut la sort que els meus pares se separessin quan jo tenia sis anys i vaig anar a raure a casa dels avis, que vivien en un poble de la Catalunya del Nord on tothom parlava català. I és clar, jo era un petit francès perdut allà. El català m’encantava perquè era la llengua de les vacances, la llengua dels meus, que tot i així, només entenia a mitges al principi.
Els seus avis li parlaven en català?
No, en francès, però era un francès tan dolent! Passaven al català sense adonar-se’n. Tots dos. Per a mi el català era la llengua de la gent que estimava, la llengua de la tendresa. I el francès la llengua de la vida normal. Fins als vint anys em va costar entendre que hi havia catalans fills de puta també! Per a mi un català era una bona persona. És curiós, Mistral també ho explica això a les seves memòries. Diu als gendarmes: “Veieu, som provençals, som bona gent, perquè parlem provençal.” Tot plegat és culpa de la diglòssia que patim.
Com es pot fer entendre encara millor la Catalunya del Nord a la gent del sud?
El Rosselló és una cosa estranya. És França tot sent catalana, tot sent francesa. Històricament i culturalment és catalana, però també és francesa, no ens enganyem. Però per a un francès, fins i tot ara, quan arriben a Catalunya del Nord tenen la impressió que són a Espanya! No pots eliminar segles i segles de cop.
La població nord-catalana es va diluint cada cop més?
Sí, lingüísticament no integrem gaire, però hi ha molta gent que ve del nord que s’acaben sentint catalans. El sol, la tramuntana, la USAP, no vull fer regionalisme barat, però tot això compta.
Hi ha molta gent al Principat que continua sense tenir clar que Catalunya del Nord és el seu mateix país.
Un cop amb un amic érem enlairats en un globus prop de la ratlla dels Pirineus i ell només mirava l’Empordà. Li vaig fer veure que per què no mirava la plana del Rosselló, que també era el seu país. Ni hi havia pensat ell. Instintivament mirava cap al sud, de tant com ho tenia interioritzat que el nord no era casa seva.
En el català que parlem, a més de l’accent, també hi ha més diferències.
Compartim tot el vocabulari, que ja existia fins al segle XVII, però els neologismes apareguts des de llavors, en el català del sud tenen un origen espanyol, i en el del nord, un origen francès, en general. Això quan ho dius al nord, tothom ho accepta, però al sud molta gent s’enfada i prova de justificar tot el contrari, però al final l’evidència és molt clara. Hi ha frases que els meus avis no entendrien ara de cap manera. “El pressupost de l’Ajuntament de Perpinyà segueix incrementant-se” seria totalment incomprensible per a ells. O “vol que li arregli l’habitació?” No, “voleu que us adobi la cambra?”
A la Catalunya del Nord, en moltes famílies el francès ha estat la primera llengua, tot i ser totalment catalanes.
Hem d’assumir les nostres contradiccions i no mentir-nos a nosaltres mateixos. Conec catalans al nord, molt bones persones, que tenen un català esguerrat per la història et diuen, aquesta és la meva llengua i no és veritat. La teva llengua és el francès. Ara que el teu país sigui Catalunya, sí. Però no diguis mentides. No diguis collonades. Quan tens una malaltia has d’assumir el que tens. No ens podem inventar relats. Cada cop que vaig a la Provença sento una melangia immensa en veure que ningú no entén el provençal. Em fa molta pena. Jo estimo molt França, però el que han fet amb les llengües ha estat horrible.
Hi ha un moment que diu que el seu català és massa literari a Rigardà i massa dialectal a Barcelona.
Exacte. Tinc una cosina que té un català extraordinari. Quan va llegir el llibre em va dir que li havia costat perquè el meu parlar “espanyolejava un munt”. Tenia la seva lògica perquè al nord, quan diem una cosa moderna la diem en francès. I jo que, evidentment, tinc una fascinació per la llengua catalana faig servir les expressions genuïnes i llavors se m’escapen coses que al sud són normals però que al nord són considerades cultismes.
Com ha seguit el procés cap a la independència?
Al començament hi vaig creure molt. Pensava que anàvem pel bon camí, tot i que tenia por que el president Puigdemont acabés com Allende, que el matessin, perquè sempre he pensat que un dia o l’altre l’exèrcit espanyol intervindrà a Catalunya. És un tic que tenen. El seu ADN. Més tard he estat més pessimista i ara crec que el que passa és que Espanya s’està independitzant de Catalunya. Col·lecciona una errada darrere l’altra. Els catalans han pecat per ingenuïtat pensant que la UE ens acolliria amb roses, amb una certa admiració injustificada per Europa. Però hem de pensar que a Europa nosaltres fem nosa i som uns pesats. A Europa, no fa tant temps, tenien una visió romàntica d’Espanya, amb en Juan Carlos com a gran portador de la democràcia, el Cid que va matar el drac franquista. Espanya està col·leccionant les errades i els catalans tenim molts recursos. Qualsevol cosa que faci empipar Espanya servirà. A França hi havia un llibre que es deia La guide de l’emmerdeur, on es descrivien un munt de maneres de molestar l’Estat. Potser en podríem prendre exemple. Crec que la independència catalana es farà malgrat els polítics catalans. Ara bé, cal ser honest intel·lectualment. És molt fàcil de predicar si tu no corres cap perill. Jo estic protegit pel fet de ser francès.
A la Catalunya del Nord hi ha hagut, en general, un suport important al procés, primer amb les urnes i després de suport als presos, amb molts alcaldes, alguns dels quals gens catalanistes, per cert, al capdavant.
Som catalans, al nord. Això n’és la prova més evident. El català allà a dalt és com els mamuts que han trobat congelats amb tot el seu ADN. Nosaltres el tenim complet, l’ADN català, no l’hem perdut mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.