Cultura

Víctor García de Gomar

DIRECTOR ARTÍSTIC DEL LICEU

“A l’òpera, li cal una revolució”

No pot ser que Núria Rial, Marta Mathéu i Xavier Sabata no hagin tingut mai cap oportunitat al Liceu

Quatre mesos després de començar a exercir com a director artístic del Gran Teatre del Liceu, Víctor García de Gomar (Barcelona, 1975) exposa algunes de les línies mestres del seu projecte. Tot i haver estat ideada, principalment, per la seva predecessora, Christina Scheppelmann, García de Gomar presentarà el 8 de març una nova temporada que, segons afirma, s’ha acabat sentint “completament” seva.

Fa un any va ser nomenat nou director artístic del Liceu. Han canviat gaire les seves intencions, ara que ja ha aterrat al teatre de la Rambla?
No, però calia comprendre, un cop aquí, si aquell somni que aleshores plantejava era possible. Continuo creient, i els números també ho diuen, en aquella dosi disruptiva de risc i imprudència de la qual vaig parlar ara fa un any. L’òpera ha estat un gènere que, en els últims anys, s’ha presentat com a model decadent, i li cal una revolució. L’evolució del repertori, les estrenes marginals, un públic que no es regenera... Tot això em fa pensar en la necessitat que l’òpera sigui un art viu, i, això, mirarem d’aconseguir-ho a partir de la reflexió, el pensament i una actualització de la dramatúrgia. El Liceu ha de saber interpel·lar tot aquell públic que veu l’òpera com una cosa absolutament llunyana.
I com s’ho faran?
L’única oportunitat que tenim és la d’actualitzar les dramatúrgies. Cal que aquells títols inoblidables que formen part del cànon realment toquin assumptes com ara la violència de gènere, la crisi climàtica, les diferents maneres d’estimar, la depressió i la soledat... Són subjectes que l’òpera certament ja ha tractat, a vegades parcialment i en d’altres de manera més completa, i que han de poder-se amplificar. L’única manera de connectar amb els joves és amb espectacularitat, uns grans intèrprets i subjectes actualitzats.
El diàleg amb, per exemple, les arts plàstiques, que van centrar la seva etapa en la direcció adjunta del Palau de la Música, és una via per aconseguir-ho?
El Liceu no ha de ser només un teatre d’òpera, sinó una acadèmia de les emocions i les passions humanes. I, per aconseguir-ho, en efecte, tindrem veus autoritzades en diferents disciplines que ens ajudaran a amplificar l’experiència de l’òpera des d’un vessant poètic, científic, plàstic, filosòfic... Mirarem que, en aquesta línia, hi hagi almenys un títol per temporada. Tindrem, per exemple, el Wozzeck, d’Alban Berg, en una producció que ve de Salzburg amb Matthias Goerne de protagonista, que trencarà, en aquest sentit, els esquemes del que el Liceu ha proposat els últims anys. Cal, d’alguna manera, recuperar una mica l’impuls d’aquella òpera de principis del segle XVII a Florència amb Monteverdi, en què confluïen totes les arts i es debatien problemes de l’actualitat. Si l’òpera planteja problemàtiques del món d’avui i el públic és capaç de reconèixer-les, pot convertir-se en un manual de vida.
El públic del Liceu està preparat per a aquesta mena d’experiències?
No únicament està preparat, sinó que n’està desitjós. És una carta diferent que vol convidar el públic a passar del reconèixer al conèixer. Cal recuperar la curiositat dels temps en què el Liceu estrenava cada any una òpera que Verdi, Puccini o Wagner havien estrenat tot just l’any anterior o en feia dos. Aquesta capacitat del públic d’aleshores de creure en els creadors de la seva època es va anar perdent, i hem de mirar de reconnectar-hi buscant compositors que tinguin un llenguatge que pugui connectar amb el públic d’avui. Estem en un món en què els pintors de més èxit, per exemple, són aquells que són capaços de connectar la tradició amb la part més creativa i innovadora, i aquesta és una mica la recepta.
Al Liceu, s’hi pot veure ‘Aida’, actualment. Quin és el seu grau de dependència envers els grans títols ineludibles del repertori operístic?
En un menú de nou títols operístics, tres ballets i dos o tres concerts simfònics, necessitem que tres d’aquests títols siguin molt estimats pel public, que formin part dels 25 títols del repertori universal. Això ens permetrà fer després títols dels llocs 26 al 100, i que també són extraordinaris. Cal, com deia abans, que el públic abandoni la zona de confort i passi de reconèixer a conèixer. En aquest sentit cal tenir en compte nous creadors que estan entronitzant-se en altres teatres i que, al Liceu, no han tingut encara l’oportunitat de presentar-hi ni un sol títol: Kaija Saariaho,Thomas Adès, Olga Neuwirth...
I, quant a compositors i cantants catalans, quin ha de ser el seu paper al Liceu?
Volem tenir una idea de patrimoni a la francesa, que vol dir recuperació de títols llunyans al mateix temps que fomentar obres de nova creació. Mirarem de recuperar un títol clàssic de tradició catalana, sigui del barroc, el classicisme o el segle XIX, almenys cada dues temporades. Hem formalitzat ja una sèrie d’encàrrecs a cinc compositors per a les pròximes sis temporades. I, respecte als cantants, puc avançar que farem La flauta màgica dirigida per Gustavo Dudamel, amb Javier Camarena debutant en el rol de Tamino i [la catalana] Núria Rial fent de Pamina, en el que serà la seva presentació oficial al Liceu. No pot ser que ella, així com tampoc Marta Mathéu, Xavier Sabata i Joan Martín-Royo, no hagi tingut mai cap oportunitat al Liceu.
Quin és el primer cop que va quedar fascinat per una òpera, vostè?
El primer cop sempre ens marca molt i, en el meu cas, va ser un Così fan tutte l’any 1989 aquí al Liceu, coincidint amb el centenari de la seva estrena. Vaig dormir amb el pòster d’aquella funció, que vaig comprar aquella nit, durant molt temps. A l’escola, en lloc de tenir carpetes folrades amb poperos, hi tenia el Brendel, el Sokolov, el Pavarotti o la Kiri Te Kanawa. Els altres devien pensar que era una mena de freaky, però, per a mi, era d’allò més normal.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor Víctor Nubla

BARCELONA

Oques Grasses, Sense Sal i The Sey Sisters s’incorporen al cartell del Festival Bioritme

Vilanova de Sau

Els difícils obstacles per a la reactivació de l’audiovisual

Barcelona
El Conte
Melcior Comes

Teoria de la finestra

L’Arnau, poesia amb filosofia
Mirador

L’Arnau, poesia amb filosofia

Montgrí celebra el Record Store Day amb discos de Cala Vento i Lagartija Nick

Torroella de Montgrí / Figueres
Ajornen la publicació del llibre de Carles Puigdemont

Ajornen la publicació del llibre de Carles Puigdemont

Eva Baltasar
Novel·lista

“No em barallo amb les paraules, hi ballo”

Barcelona
la música

Bob Dylan, la cançó... de l’any?