Cultura

Eva Baltasar

Novel·lista

“No em barallo amb les paraules, hi ballo”

M’agrada observar la natura, la gent quan treballa o es relaciona; viatjo i em sento una observadora de la vida!
Escric la novel·la que vull escriure i em desentenc del resultat. Si agrada, bé. Si no, també

Eva Baltasar ha tornat, després de l’èxit de Permagel, amb Boulder. Just abans del confinament, va escalar fins al número 1 de les llistes en un temps rècord. Com en el cas anterior, l’ha publicat Club Editor.

Baltasar, que es guanya la vida com a psicopedagoga, va néixer a Barcelona el 1978. Entre el 2008 i el 2017 va publicar deu llibres de poemes abans de Permagel. Tots premiats. Ara presenta la segona novel·la de la trilogia que té prevista. La pròxima, Mamut.

Parlem de Boulder, però. Amb l’estil essencial de Baltasar, amb infinitat d’imatges potents, amb una llengua precisa i traient-se del damunt el jou del que és políticament correcte, ens explica la història d’una dona, sòlida dins el seu aïllament voluntari, que ha d’obrir-se a un món que d’entrada no entén, el de la maternitat, quan la seva parella decideix tenir un fill. La seva mirada perplexa de l’embaràs, el part i l’alletament de la companya són el tronc d’una obra de només 145 pàgines. Ara, quines pàgines.

Fa l’efecte que no comença a escriure amb un mapa ple de xinxetes entrellaçades amb fils vermells... Més aviat sembla que agafa una imatge, mira de crear un personatge i a veure on la porta tot plegat... És així?
Exacte, soc el que en Jaume Pons Alorda en diu una escriptora de brúixola, no de mapa. Tot i que, quan ho va dir, vaig pensar que ni de brúixola, que soc més aviat de seguir estrelles. En el cas de Boulder vaig demanar una inspiració i em va venir una imatge de fa molts anys, quan en tenia vint i anava de motxillera per Xile. Em trobava a l’illa de Chiloé, comprant un passatge per embarcar en un vaixell mercant una nit de temporal, amb la idea que ens portés al continent, a Puerto Montt. Va ser una nit de malson durant la qual vaig pensar que moriria. Però l’endemà al matí, amb el mar ja encalmat, vaig poder fer l’arribada a port des del pont, amb el capità, i va ser gloriosa, tant que vaig estar temptada de demanar de quedar-m’hi. No ho vaig fer, però en el moment que em va venir aquesta imatge al cap vaig decidir que amb Boulder viuria la vida que va quedar allà estroncada.
Després ve la feinada d’orfebreria literària que ja du en el seu bagatge com a poeta.
Sí, m’he format com a escriptora escrivint poesia i treballar el llenguatge és inherent a la meva manera d’escriure. És el que em porta més feina i el que gaudeixo més: cercar el ritme, les imatges, dir amb poques paraules el que podria explicar en pàgines senceres...
Vostè és mare, però això no li ha impedit fer un retrat càustic de l’embaràs, el part i la lactància. I sense fer una paròdia amable, sinó des de l’estupefacció de la protagonista.
No m’ha resultat difícil perquè he viscut aquestes dues maternitats extremes que apareixen al llibre. Crec que hi ha tantes maternitats com mares i que totes estan bé, però en el meu cas, tot i gaudir-ne molt, sovint em veia i encara em veig a mi mateixa amb els ulls de la Boulder. Vaig marxar escopetejada d’una classe de prepart, amb un sentiment d’incomoditat absoluta. He sentit el fet de no encaixar en una mena de construcció social sobre el que ha de ser la maternitat. I, en aquest sentit, ha estat fàcil mostrar a la novel·la aquesta doble mirada.
Mentre llegia, vaig aplaudir, i riure molt, amb el part...
He parit dues vegades, i et juro que bona part de mi era fora de mi, mirant-me amb els ulls de la Boulder.
Hi ha molts equilibris: pot parlar de sexe d’una manera descarnada però també poètica...
M’agrada jugar amb el llenguatge, buscar maneres de dir que no només manifestin una imatge, sinó la imatge viscuda a través de la ment i el sentiment de la protagonista. La Boulder és una dona directa que empra imatges directes que poden contenir elegància, sensualitat, subtilesa, duresa...
Hi ha molts autors que també miren de mantenir equilibris. Alguns ho aconsegueixen, però pocs assoleixen, a més a més, la potència que té ‘Boulder’. Com ho aconsegueix?
Escric perquè m’apassiona. Escric per a mi, sense pensar en el lector. Escric perquè crec que és el que he de fer en aquest món. I ho faig tan bé com puc i sé. I una altra cosa: no em barallo amb les paraules, miro de ballar-hi, que és molt més instructiu i em fa sentir millor.
Tot i la potència que esmento, el regust que deixa l’obra no és gens destructiu...
Crec que el regust que deixa no és destructiu perquè la Boulder troba el seu lloc; potser no és el lloc perfecte, però és un lloc de pau. Quan ella ha perdut la coherència fins a un punt horrible, la vida li ofereix una oportunitat i ella l’agafa.
Anem per l’estil. És una màquina de crear imatges! Com ho treballa? Ja són a l’inici?
Les imatges van sorgint a mesura que sorgeix el text. No podria posar-les a posteriori, quedarien com un pegat. El que sí que puc fer és polir i treballar les que en revisar el text crec que no han quedat prou fines.
A l’obra el mar és molt present, i és coherent que també hi hagi moltes imatges marineres...
Com que en escriure jo visc la vida de la Boulder, miro i penso com ella, sento des del seu cos... És inevitable que les imatges marineres sorgeixin soles.
També apareixen, i suposo que això és herència poètica per la càrrega simbòlica, moltes ‘pedres’, ‘roques’, ‘dits’ i ‘tactes’.
Les meves protagonistes són molt físiques, també. La comparació de Boulder amb pedres i roques és inevitable perquè ella és això, un boulder, una roca solitària exposada als elements en llocs aïllats. Però es comunica amb l’entorn a través de la pell, del tacte. Ho fa quan treballa i manipula aliments, ho fa quan folla amb la Samsa, ho fa quan té la nena als braços...
Em fa la sensació que vostè és molt bona observadora, que després reflexiona sobre el que vol explicar i tria la millor manera de fer-ho. Un exemple entre molts: “En Ragnar i jo som com gossos, sempre contents de veure’ns.” Amb ben poc mostra molt i de manera personal.
No sé si soc bona o mala observadora, però en qualsevol cas observo molt. M’agrada observar la natura, la gent quan treballa o es relaciona; viatjo i em sento una observadora de la vida! També observo el que altres escriptors escriuen als seus llibres. Em vaig criar llegint tancada en una habitació, com aquell qui diu, i això també em va convertir en una observadora de paraules.
Si no treballa amb una planificació rígida, com és que té prevista una trilogia?
No sabia que escriuria un tríptic fins que vaig haver acabat Permagel i m’ho havia passat tan bé que en volia més. Volia llevar-me cada dia enganxada a aquella droga que era la protagonista, l’escriptura. I vaig tenir trenta segons d’il·luminació durant els quals vaig veure clar que escriuria dues novel·les més, titulades Boulder i Mamut, que em semblaven dues metàfores perfectes per a dues dones molt diferents, però molt solitàries, també, com la de Permagel.
Sospito que no es deixa acoquinar per la pressió de l’èxit de ‘Permagel’. Ni per res. A ‘Boulder’, el sector de “mares com toca” segurament s’escandalitzaran...
Mira, com que escric per a mi, escric ben bé el que vull i no em preocupa el que passi després. Jo escric la novel·la que vull escriure i després em desentenc del resultat. Si agrada, bé. Si no agrada, també. M’estarà bé perquè estic en pau. I valoro la llibertat individual.
Llibertat per fer una certa apologia de l’alcohol i el tabac...
No diria que faig una apologia de fumar i beure, però fumar, beure, sense molestar ningú, com diria la Boulder, em sembla perfecte.
I és fumadora? O ho ha estat?
En la meva època universitària fumava força. Vaig deixar-ho en el primer embaràs, i no he fumat mai embarassada ni durant la lactància, ni en presència de les nenes. Per a mi, ara és un acte solitari que faig de tant en tant, sobretot quan escric. Pujo al terrat de casa i fumo un cigarret. Amb Boulder ho vaig fer bastant, això i beure ginebra... Tinc tendència a posar-me d’una manera molt física a la pell de les protagonistes. Tan bon punt vaig acabar la novel·la, vaig deixar de fer-ho.
Ha estat a Islàndia?
He estat a Chiloé però no a Islàndia. Ara bé, conec de prop gent que hi ha estat, he llegit sobre Islàndia, n’he vist documentals... No és que m’hagi documentat amb la intenció d’escriure la novel·la. És un lloc que m’atreu des de fa anys, pel seu paisatge, per la seva solitud, i segurament per això apareix a la novel·la.
Una última pregunta. Sembla que vivim dins d’una novel·la o d’una pel·lícula de ciència-ficció amb això del coronavirus... Quin final hi veu?
Bé, jo no li posaria un final. En tot cas entomo el que està passant com un possible començament, com una oportunitat enorme de prendre consciència de la nostra vulnerabilitat, i no em refereixo a la vulnerabilitat davant d’un virus, perquè no ho veig així, sinó a com en som de manipulables, com deixem que la por modeli el nostre pensament i la desinformació, les nostres vides. Com assistim confinats a les nostres cases al desmantellament d’un sistema econòmic i social que arribava al col·lapse i que serà substituït per un altre sense que ni ens n’adonem. No vivim dins d’una novel·la o una pel·lícula de ciència-ficció, vivim en el món que ens mereixem, i és aquest, en sintonia perfecta amb el nivell de consciència que tenim. De cadascú depèn elevar-lo una mica o seguir igual.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
ALTRES FESTIVALS

ALTRES FESTIVALS

Coratge i resiliència
MÚSICA

Coratge i resiliència

BARCELONA
Crítica
cinema

Chiara en plenitud

Incertesa  en temps de descompte

Incertesa en temps de descompte

BARCELONA
MUSEUS I GALERIES

Retrobament agraït i calmat amb l’art

barcelona

El Leopoldo Pomés més inèdit, a la Biennal Miserachs

Palafrugell
BIBLIOTEQUES

Les sales d’estudi, per fi obertes

barcelona
Un tast de...
‘Halley 2042’, d’Anna Carreras i Aubets Avançament editorial

El misteri del pis del costat

Van Morrison, Judit Neddermann, La Mala Rodríguez, Sopa de Cabra i Miki Nuñez actuaran aquests mesos arreu de la ciutat

Una oferta de 250 concerts en festivals de Barcelona

BARCELONA