Cultura

JORDI CERVERA

ESCRIPTOR

“La cuina demana molt temps, molta reflexió i una gran experiència”

El poeta i prosista de Reus Jordi Cervera publica ‘Aigua de mar’ (Cossetània), un recull de narracions que va guanyar el novè premi de narrativa marítima de Cambrils J.L. Savall

Vostè ha alternat la narrativa amb la poesia i el periodisme cultural. Com es complementen i suplementen aquestes activitats?
Es complementen força bé i, de fet, certifiquen que soc un amant dels esports de risc en grau extrem. Suposo que, veient tal com està el pati, avui seria millor optar per fer-se polític, té menys exigència, més beneficis i longevitat i sou garantit.
Els set contes d’‘Aigua de mar’ mantenen referències al mar, però també a la cuina, i fins i tot a la soledat dels personatges. Com els unificaria?
El lligam profund potser és més íntim i personal que altra cosa. Jo soc de Reus i una bona part de les vivències plaents de la meva infantesa i adolescència es lliguen a la costa. La part més lúdica de la vida es relacionava amb Salou...
De fet, surt el Reus Club de Mar.
Apareix en un relat anant a gaudir del mar i Cambrils per celebrar-hi àpats familiars sempre memorables. Aquesta seria la línia de fons, la menys evident, el record saborós del mar relacionat amb el joc i el menjar.
Alguns contes recorden Quim Monzó, sense oblidar Pere Calders. Són els seus referents?
Suposo que d’una manera indirecta, sí. Calders era el clàssic de la meva generació i Monzó el jove trencador. Els he llegit molt a tots dos i potser sí que alguna cosa d’aquesta mirada absurda i irònica deu quedar, encara que sense arribar mai al seu nivell de solidesa. Intento mirar-me la vida amb una mica de sornegueria i mirar de valorar tot el que té d’absurda. També hi ha algun deute amb Joan Perucho per la barreja entre realitat i ficció, personatges reals amb altres d’inventats mirant que sigui tot una sola cosa i que no perdi mai una certa versemblança.
Els protagonistes pateixen neurosi de diferents tipus. Per què ha buscat obsessius?
Trobo que són uns personatges molt agraïts a l’hora de fer-los “treballar”, ja que no ofereixen cap mena de resistència quan es tracta de portar les coses i les situacions molt al límit, encara que sigui d’una manera de vegades inconscient. De fet, aquesta obsessió fa que siguin absolutament fascinants, encantadors, plens de matisos i, paradoxalment, modelables i sinuosos.
Un dels personatges diu que “la cuina és una de les belles arts”. Ho creu de debò?
Sí, no crec que sigui massa exagerat dir-ho així. La cuina demana molt temps, molta reflexió i una gran experiència i acaba sent un plaer efímer i volàtil, però té una gran virtut, va directament a l’ànima de les persones i té molt a veure amb els records, amb les vivències, amb la història personal, amb les subtileses de l’esperit. Estic segur que hi ha molta gent que no podrà relacionar una part de la seva vida amb un quadre de Modigliani, amb una cançó de Lou Reed o amb una òpera de Wagner, però tothom té una sensació, bona o dolenta, lligada amb el menjar. Aquest poder d’evocació, de recuperació instantània de sensacions i de moments viscuts la converteix en art.
També surten moltes begudes alcohòliques. Els contes són un tast de moltes coses?
Probablement sí. Aniria lligat amb la idea de tastar, d’anar espigolant d’aquí i d’allà, un concepte mediterrani a l’hora d’asseure’s a taula, i també amb la relació infantil amb el mar, que acaba sent una acumulació de petites aventures, de sensacions menudes que basteixen una estructura amb capacitat d’imposar-se al pas del temps. Aquí seria el mateix, l’acumulació de detalls acaba donant forma a l’interior del conte.
Es manté actiu des dels anys vuitanta: ha fet de periodista i crític, va encetar blogs culturals i ha dirigit col·leccions editorials. Com veu el panorama de la literatura catalana?
Complicat si per panorama entenem una estructura que funcioni amb garanties de present i de futur. Les institucions, quan hi havia diners, s’abocaven a la política d’aparador, a fer coses de rendibilitat immediata i de fotografia lluïda, i mai han sabut ni han volgut fer una política global i pensada a mitjà o llarg termini...
Amb quin objectiu?
Per solidificar les bases d’una bona literatura i exportar-la a l’exterior amb avantatges. Hi ha excepcions, que són les que sempre s’utilitzen per justificar-ho tot, però una oreneta no fa estiu i la bombolla viu lluny de ser real i sòlida. I, potser és una qüestió de dimensions, però no ens hem deslliurat mai de les capelletes que controlen premis, mitjans, edicions, etc.
Ara hi ha canvis, però...
Van canviant al ritme de la moda, però sempre són capelletes i aquesta endogàmia massa bona no ho és. Se’n podria parlar més, que hi ha teca, però necessitaria ser tertulià amb plaça fixa per anar fent lliuraments diaris de les poques llums i les moltes ombres del sector.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.