Cultura

Peter Cattaneo

Director de cinema

“La música va directa al cor”

En el confinament, la primera cosa que va pensar la gent va ser que podia connectar a través d’una cançó

Vint-i-tres anys després de dirigir el fenomen Full Monty, Peter Cattaneo (Londres, 1964) estrena Que soni la música!, la història d’un cor de dones de militars britànics basada en fets reals. Protagonitzada per Kristin Scott Thomas i Sharon Horgan, la pel·lícula es va presentar el 27 de juny al BCN Film Fest i vam tenir ocasió d’entrevistar el director per videoconferència.

La música és un element important de moltes pel·lícules seves. Quin lloc ocupa en la seva vida?
És una part important de la meva vida: quan era un nen, d’adolescent... Sempre anava amb auriculars, escoltant cançons. I quan vaig descobrir un director que posava prou música a l’argument de les pel·lícules, vaig pensar que era com si dos i dos fessin cinc, era fantàstic. Vaig pensar que em resultaria fascinant fer una pel·lícula així, combinant la història amb la música, amb una cançó que pugui canviar les coses, que et pugui eriçar els pèls del clatell, que és la sensació que et pot provocar la música. I mai m’he avorrit, des de llavors, buscant aquesta combinació.
Hi ha algun grup o cantant que li agradi en especial, si no és cap secret?
Tinc uns gustos molt amplis. A la BBC es programa molta música i pots escollir des de música clàssica fins a Radiohead, grups punk... Els meus fills opten molt més per música urbana i grups més recents. No sé què escoltava exactament jo a la seva edat.
Per què la música ajuda a passar moments difícils, com els passa a les protagonistes de la pel·lícula ‘Que soni la música’?
La primera cosa que vaig veure durant el confinament, a Espanya, Itàlia i altres països europeus, va ser gent cantant als balcons, música compartida... Tothom estava aïllat i la primera cosa que van pensar que podien fer va ser connectar a través d’una cançó. És una necessitat molt primària, la música va directa al cor, a les emocions, més enllà de l’intel·lecte, i la gent hi troba quelcom que és increïblement commovedor i forma part de la vida. No sabia la importància que pot tenir cantar en un cor quan vaig entrar en el projecte de Que soni la música! Només el benestar fisiològic que un obté respirant junts, el nivell d’endorfines que alliberes, la concentració, el fet de fer-ho tots plegats... a la gent li encanta. Després de l’assaig se senten molt més contents. En el cas de la pel·lícula parlem de dones en una situació molt difícil, i ens centrem en aquest cor i en com les ajuda a sobreviure.
Deixar de banda els soldats i centrar-se en les dones ofereix una perspectiva diferent de l’habitual en el cinema.
Sí, ha estat interessant. La pel·lícula comença amb els homes preparant-se per anar a la guerra i els rituals pels quals passen les seves famílies. La idea era quedar-nos amb les dones, veure què passa, amb l’evolució d’aquest cor. No ho havia vist mai al cinema. Tampoc havia vist abans una base militar britànica. No és el lloc més bonic del món, però em va fascinar.
Els militars són una institució amb prestigi social a la Gran Bretanya?
Per a moltes persones és una identitat, permet aconseguir una feina, i n’hi ha que els agrada aquesta naturalesa de la disciplina, el fet de rebre ordres. És senzill i fàcil, i n’hi ha que els agrada la simplicitat de tot això. També hi ha un cert prestigi dels oficials, i ser militar dona un sentiment de pertinença, però realment crec que és difícil per a aquesta gent, no ho passen bé.
Quines diria que van ser les claus del fenomen de ‘Full Monty’, amb la perspectiva dels anys que han passat?
No sé si és pel moment que es va estrenar, potser era el moment adequat per parlar de la història d’una comunitat postindustrial. És una història ben feta, amb el ganxo de la tensió que se sosté fins al final, i em sembla que el final en si va tenir molt a veure amb l’èxit de la pel·lícula, és brillant. Ja fa 23 anys que la vam estrenar i que encara la segueixi recordant es pot considerar més un avantatge que un inconvenient per a la meva carrera. L’adoro, és una pel·lícula que està molt a prop del meu cor, i cada vegada que se m’acosta algú i m’explica com el va emocionar en veure-la per primer cop, jo també m’emociono molt.
Va depassar completament l’àmbit cinematogràfic. Molta gent va organitzar ‘stripteases’, que aquí fins i tot s’anomenaven ‘fullmontys’...
Ha format part d’una cultura internacional, s’ha vist en programes de televisió, anuncis, la gent escolta la cançó i balla... Forma part de la cultura popular. No teníem ni idea que passaria tot això amb la pel·lícula, va ser una veritable sorpresa. Al principi va ser difícil, però al cap de deu anys ja s’havia calmat i vam poder seguir amb la vida normal.
Quin lloc ocupa la música en la seva vida? Moltes pel·lícules seves en parlen.
La música és una part important de la meva vida. De nen i adolescent sempre anava amb auriculars escoltant cançons. Quan vaig veure un director que posava molta música afegida a l’argument d’una pel·lícula vaig pensar que això era com si 2 més 2 fessin 5. Vaig pensar que seria fascinant per a mi fer una pel·lícula així, amb música, amb una cançó que et fes eriçar els pèls del coll i et dones aquesta sensació que només et pot donar la música.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La Primera Por Mundial

barcelona

La lectura en clau positiva

barcelona

Un In-Edit al sofà

BARCELONA
MÚSICA

Rosalía, Magrané i Aitana, als Grammy Llatins

Liberisliber presentarà a Besalú un aparador de 65 editorials i autors en lluita

Besalú
Els premis Alícia es queden sense segona edició
MÚSICA

Els premis Alícia es queden sense segona edició

El festival Ohlalà! serà presencial i en línia

Barcelona
girona

Presenten el llibre sobre Comellas

GIRONA

Marquès dona una bandera republicana