Cultura

Valentia olímpica

‘Encara hi ha algú al bosc’ contraposa les violacions en la guerra de Bòsnia amb el cofoisme dels Jocs del 92

Cultura i Conflicte, des d’on s’ha liderat aquest projecte, ja planteja nous treballs

Barcelona, estiu del 1992. La ciutat es preparava per a la celebració dels Jocs Olímpics: passava a ser capital de l’esport mundial per uns dies. Catalunya va enamorar amb un equip de voluntaris que van fer la trobada esportiva en una festa social i cultural. A només dues hores d’avió d’aquest cofoisme, la guerra entre les repúbliques ex-iugoslaves no cedia. Es van sistematitzar les violacions per degradar les rereguardes dels diversos fronts. Ara fa uns mesos, gairebé 30 anys més tard, un equip d’artistes es va desplaçar a Bòsnia per entrevistar les dones (elles es defineixen com a supervivents, no volen sentir-se víctimes), els fills i altres testimonis d’aquell crim. Un fet habitual, comenta el director Joan Arqué, però és a partir d’aquella lluita que es considera crim de guerra. El muntatge Encara hi ha algú al bosc es podrà veure demà, divendres, al Teatre de Salt, dins el Temporada Alta. I farà temporada a la Sala Petita del TNC del 14 de gener al 7 de febrer. Mentre que fa gairebé 30 anys se celebrava un cofoisme olímpic, avui aquelles dones encara mostren la seva valentia, demanant als artistes que les van entrevistar que difonguin una ferida, encara mal tancada, personal i comunitària de la seva societat.

Encara hi ha algú al bosc, efectivament, planteja la pregunta de què estava fent cada espectador, i també Europa en general, mentre es permetia que hi hagués una guerra dins de les seves aparents fronteres democràtiques. Per això, els intèrprets puntualment es representen a si mateixos quan recorden el seu testimoni del 1992. Les actrius Ariadna Gil, Montse Esteve i Magda Puig encarnen també les dones violades: “Amb un gran respecte i posant-nos al seu servei”, comenta Gil. El repartiment actoral es completa amb Òscar Muñoz. Com ja va passar a Qui ets?, l’anterior muntatge escènic de Joan Arqué (en què van intervenir tant Muñoz com Judit Farrés), la música també juga un paper actiu en l’escena. Farrés va destacar ahir la capacitat del director “de mostrar, sense jutjar” mons íntims que queden tapats per una Europa que fixa l’atenció en punts antagònics. Anna Maria Ricart n’ha fet l’adaptació deixant que les actrius s’expliquin amb la manera de parlar de les supervivents d’aquell drama.

Tres formats, tres mirades

L’Associació Cultura i Conflicte, que ha nascut arran de congregar artistes i periodistes entorn aquest projecte però que ja parla de visualitzar altres treballs, planteja la situació en tres formats diferents. Hi ha l’obra de teatre, en què prenen més rellevància les dones; hi ha el documental (que emetrà TV3, pròximament), que se centra en els fills, i hi ha l’exposició (que es veurà a La Model de Barcelona del 4 de desembre al 17 de gener). Per a Arqué és bo que la recerca no es limiti a una disciplina i que permeti sensibilitzar públics diversos, tot convidant a conèixer la complementarietat en algun altre format. Tot i així, cada peça té entitat pròpia i explica la situació dramàtica.

LA XIFRA

90%
de les violacions
en la guerra de Bòsnia va ser a dones musulmanes. Però la pràctica era habitual en tots els fronts ahir i encara avui..


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.