Cultura

Objeccions als herois

La directora Lurdes Barba exposa amb el text ‘L’hèroe’, de Santiago Rusiñol, les conseqüències de la guerra i dels soldats desorientats quan tornen a casa

‘L’hèroe’ fa un retrat del fracàs militar fent mofa del poder i qüestionant la figura de l’heroi
L’actriu i directora debuta a la Sala Gran i s’afegeix al reduït gep de Portaceli, Munt i Subirós

L’hèroe és una peça tapada de Santiago Rusiñol, que la tradició sempre celebra per L’Auca del senyor Esteve (de fet, va ser el títol que va inaugurar oficialment el TNC l’11 de setembre del 1997). Aquesta posada en escena vol posar en relleu la gosadia política i social d’un autor que ja havia sembrat l’escàndol amb Els Jocs Florals de Can Prosa (1902) i amb Llibertat! (1901), tots dues representades al TNC. A L’hèroe, que s’estrena avui i que es podrà veure fins al 10 de gener a la Sala Gran del TNC, la directora Lurdes Barba mostra com els envelats per rebre un heroi de la guerra de les Filipines va relativitzant la seva valentia. Els soldats, amb malalties físiques o amb unes ínfules bel·licistes, ja no serveixen per a fer moure els telers ni per al tros. El seu esperat retorn a casa és quasi tan amarg com si hagués tornat un cadàver.

Aquesta és la primera producció que s’estrena a la Sala Gran aquesta temporada. Sens dubte, la seva tardança és conseqüència de la pandèmia. El director artístic Xavier Albertí, que enguany culmina la seva etapa al TNC, va optar per començar la temporada a la Sala Petita amb deu petits monòlegs d’encàrrec (Decameró), que facilitaria protocols per evitar contagis en els assaigs.

Sembla clara la voluntat de la direcció de Xavier Albertí de restar-li la pàtina folkloritzant de Rusiñol. Albertí destaca del pintor, escriptor, col·leccionista i dramaturg la seva absoluta llibertat i la capacitat d’atrevir-se a atacar a totes les forces polítiques, de dretes i d’esquerres, catalanistes i espanyolistes. I és que, abans de ser pintor de jardins i d’assumir una vida molt més decorosa arran d’una operació al ronyó, el 1899, (conseqüència dels excessos de la vida bohèmia), va traslladar el seu descontentament social en el teatre. A Llibertat! es denunciava el racisme latent, quan un esclau torna amb un indià triomfal a la seva casa pairal; a Els Jocs Florals de Can Prosa fa befa dels poders fàctics del poble, que presumeixen de lletraferits repartint-se les englantines i altres condecoracions en una mena de farsesca subhasta; Ara, a L’hèroe, fa un retrat del fracàs militar espanyol, a finals de segle XIX. En fa una mofa descarnada, ridiculitzant novament els poders fàctics, que encara reivindiquen l’Estat espanyol (sigui en català o en un castellà de caserna militar). Però alhora atacant contra la idea mítica dels herois: d’aquells que han estat capaços de fer grans proeses però que, vist i debatut, en una situació de pau serien tractats d’assassins sense atenuants per un tribunal de justícia.

Lurdes Barba ha estat una directora que ha sovintejat un teatre en què la veu de la dona ressona i es fa valdre. No és gaire el cas d’aquesta peça, amb tints èpics i alhora un dramatisme ben íntim (“els personatges son com són”, deia Georgina Latre, en la presentació del muntatge, fa alguns dies). Tot i això, la dramatúrgia d’Albert Arribas ha procurat donar-los major dignitat atribuint-los citacions d’altres personatges. I és que l’heroi, quan torna a casa, emborratxat de pólvora, no vol sentir parlar de responsabilitats familiars. S’ha acomodat a la vida fàcil i admesa pel poble, de joc, alcohol i dones a l’abast i converteix en tòxic tot allò que toca. Rosa Renom i Manuel Barceló són els pares d’aquest heroi (Javier Beltrán), que no ha trobat un moment per escriure’ls una carta en la guerra. I Mima Riera serà la xicota del germà petit que acabarà casant-se amb el protagonista: la festa acaba en vetlla.

Hegemòniques a la Sala Gran

Lurdes Barba, fins ara reservada a produccions de mitjà format com ara Pedra de tartera (2011) i Ocells i llops (2014), salta la Sala Gran, on només han pogut dirigir-hi les directores Carme Portaceli (L’Auca del senyor Esteve, 2010, i Frankenstein, 2018), Sílvia Munt (Una comèdia espanyola, 2009) i Carlota Subirós (La rosa tatuada, 2013). Albertí ha reservat el seu comiat perquè les direccions femenines a la Sala Gran siguin hegemòniques. També hi dirigirà Subirós (La nit de la iguana, repetint amb una adaptació de Tennesse Williams, al febrer).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.