Cultura

Pep Vila documenta més d’un miler de mots al ‘Paraulari de Cadaqués’

El filòleg ha rastrejat el parlar de la zona del Cap de Creus a través de fonts escrites

Ha dedicat quinze anys a completar el treball, que divulga en línia

Pep Vila és un filòleg pacient, però sobretot discret i disciplinadament tenaç. Només així un es pot passar quinze anys furgant als arxius i les hemeroteques per acabar recopilant més d’un miler de paraules i expressions d’un petit tros de país (però quin tros!) sabent que al final del camí no hi haurà cap editor frisant per imprimir el fruit de la seva recerca. No hi fa res: el Paraulari de Cadaqués ha trobat acolliment al bloc Vademècum, que l’ofereix en línia al web mariatoldra.com , on ja ha registrat prop de quatre-centes descàrregues. En el pròleg, el també filòleg Dani Vivern compara l’amenitat que Pep Vila regala en cada entrada –aquí una anècdota, allà un fet històric curiós, més enllà una hipòtesi que eixampla la imaginació– amb la desimboltura d’estil de Joan Coromines al seu Diccionari etimològic. Poca broma.

Si l’anomena paraulari en lloc de diccionari no és per modèstia, que de tota manera és una altra de les qualitats d’aquest home tranquil que anava per poeta fins que se li va desvetllar la passió per la lexicografia, sinó per distingir-lo de les recopilacions de vocabulari i toponímia que ja van abordar fa anys Firmo Ferrer i Ernesta Sala. Aquells eren, però, treballs de camp basats fonamentalment en la tradició oral, quan encara era possible parlar amb mariners, pagesos i emigrants de principis del segle XX; en canvi, el que proposa Vila, que ha publicat fa poc una biografia dels Kontos, és un “repertori auxiliar de veus, mots, expressions i conceptes” documentats en un 90% en fonts escrites, tant literàries com periodístiques i d’arxiu. Molts provenen de l’obra de Frederic i Víctor Rahola, d’Anna M. Dalí, dels goigs, dels balls i cançons i, sobretot, de la revista Sol Ixent (1923-1935), que Vila ha llegit sencera per rescatar paraules com escanyagats (peix menut), llembrusca (arreplec de coses), aixabuscat (pluja forta), o estar d’orga (de bon humor).

Si hagués d’assenyalar una particularitat del parlar cadaquesenc, compartit per bona part de l’Alt Empordà, seria la riquesa de la llengua, a través de la qual perviuen expressions del món de la vinya, tan pròspera a la zona abans que l’arrasés la fil·loxera, o dels mestres de la construcció de pedra seca, i del món de la pesca i la salaó, per descomptat, però també del contraban. “El dia que s’escrigui el gran llibre sobre Cadaqués, aquesta contribució meva pot ser molt útil per la informació amagada que conté”, assenyala Vila, que entén el llenguatge també com una “memòria dels parlants”, a través del qual aflora la vida diària, molt dura en el cas d’aquesta zona abrupta i mal comunicada. “Pensa que aquesta gent, molt soferta i valenta, tenien més contacte via marítima amb Gènova i Marsella que no pas amb Girona”, remarca l’autor, que recorda que la carretera de Roses no va existir fins als anys vint.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.