Cultura

El consol de la bogeria

Anna Soler Horta tradueix per a Extinció Edicions ‘Les trompetes de Jericó’, d’Unica Zürn, artista i escriptora de bellesa desoladora i afí al surrealisme

Hi ha artistes que desapareixen a l’ombra dels seus homes, i d’altres que ho fan saltant daltabaix de la finestra. Unica Zürn (Berlín, 1916-París, 1970) és una barreja de les dues sortides que ella mateixa va descriure com la possibilitat de “nedar en el blanc per percebre, finalment, la Imatge Blanca”. Del blanc del no-res al de la mort immaculada. No és gaire consoladora, no, aquesta Unica Zürn que ha acabat sent més coneguda per com va estrafer-li el cos el seu company, l’artista Hans Bellmer, convertint-la en una de les seves poupées, una nina, un maniquí desllorigat, amb la carn bonyeguda lligada amb cordills ben estrets, que no pas pels seus propis dibuixos, extraordinaris alliberaments psíquics que recorden molt el nostre Joan Ponç –si no fos que ella tenia més propensió als monstres–, ni pels seus contes i poemes, escrits la majoria durant els seus freqüents internaments psiquiàtrics. Ja la tenim aquí: la dona boja, bonica i finalment suïcida. El relat complet de l’artista maleïda que tan fascinava els surrealistes i que no van tardar a fer seu, acostant Unica Zürn als seus jocs de saló, mentre ella, potser no gaire discretament, se n’allunyava ranquejant.

Extinció Edicions, que ja va recuperar els contes de Leonora Carrington, una altra artista a l’ombra, en el seu cas de Max Ernst, a El setè cavall, i que publicarà també per primer cop en català Donald Barthelme, amb El pare mort, acaba d’editar Les trompetes de Jericó, una mostra captivadora de la prosa autobiogràfica, onírica i oracular d’Unica Zürn traduïda per Anna Soler Horta. “Ploro per tota la dissort del món”, escriu en el primer d’aquests contes, descripció terrible d’un avortament provocat amb una sobredosi de quinina durant el qual gemega “com la fusta podrida d’un arbre vell”, ressentida per l’existència dins seu d’un “bastard”, fill de “set pares pudents”, que li arrenca la confessió que ella mateixa va ser engendrada amb “una malenconia tenebrosa i una ràbia encesa contra la vida”.

Dictat en part per la pròpia experiència d’una violació durant la infància i un posterior avortament, el relat esdevé una mostra excepcional de la seva escriptura en forma de teranyina, com en diu la crítica Pilar Parcerisas, que adverteix la presència de la mort, la soledat, la falta d’amor i la por en aquest llibre que és alhora una posada en escena, com en un conte mig de fades, mig de terror, d’una subjectivitat traumàtica amb esclats de gran veritat i bellesa. Hi aflora un sentiment atroç de culpa, casada com va estar amb un dignatari del III Reich que, un cop separats, li negaria la guarda dels dos fills que havien tingut en comú, però també la victimització a què la va sotmetre Bellmer, a qui els daus del destí prostrarien al final en una cadira de rodes, a ell, que havia castigat tant el cos d’Unica Zürn equiparant-lo a un manyoc de carn, un ninot desfet. “Presonera del seu propi imaginari”, com diu Parcerisas, Unica Zürn (el seu nom hauria encantat a Borges) va deixar que el món li travessés el cos i s’hi allotgés com en una casa a través del llenguatge i els dibuixos. L’esquizofrènia que li havien diagnosticat va ser la seva perdició i alhora el seu consol (“m’aborden els dies bons de la bogeria, que frueixo com cap altra cosa al món”) per descabdellar, com ho expressa Pilar Parcerisas, una “imaginació que rodola per camins d’horror i fascinació”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.