Cultura

Amb una llum pròpia

El Museu de l’Empordà impulsa una investigació pionera sobre l’empremta de les dones artistes a la comarca des del segle XIX, a l’exposició ‘Pintar, crear, viure’

Cada ciutat té les seves artistes amagades, devaluades i, finalment, reivindicades. La prospecció feminista forma part de l’activisme historiogràfic dels últims anys, i a Catalunya n’hi ha unes quantes aproximacions de conjunt, com ara la recerca que va emprendre el 2008 Rosa Pous sobre l’art de Girona dels anys 1872 a 1960; la que va presentar el 2019 el Museu de Terrassa a Dona i artista, a partir de la revisió dels seus fons, o la que, abraçant un àmbit geogràfic més ampli, va abordar, el 2008, Núria Rius i Vernet a l’exposició Del fons a la superfície, que rescatava artistes catalanes anteriors al franquisme ocultes als magatzems dels museus. El treball de recuperació de les artistes de l’Alt Empordà segueix aquesta línia, acotant el camp a una sola comarca però amb una amplitud de mirada que permet teoritzar sobre les condicions de la creació i de la recepció de les dones al llarg d’un segle, entre el 1830 i el 1939, que van més enllà del costumisme local per posar-les al centre del debat dels estudis de gènere.

A Pintar, crear, viure, que el Museu de l’Empordà de Figueres, per fortuna, ha prorrogat fins al 21 de març, l’escriptora i documentalista Cristina Masanés ha defugit l’organització cronològica per privilegiar, amb el suport d’un muntatge excepcional de Pep Canaleta, una reflexió conceptual al voltant de certes imatges del feminisme: l’ús del pseudònim, en casos com el de Víctor Català, redescoberta aquí en la seva vesant de pintora i escultora no pas menor; el mite de la cambra pròpia, que la major part de les vegades no eren sinó les golfes, la cuina o el lavabo, com en l’autoretrat de Remei Martínez-Marí, el reflex de la qual al mirall de la pica és el testimoni d’una intimitat fugaç i gairebé sòrdida; la renúncia de moltes d’elles a tota personalitat pròpia un cop casades, o la seva desaparició rere les presències agegantades dels pares, els germans o els marits. Algunes hi són gràcies a aquestes ombres, com Carme Roget, recordada com l’amor adolescent de Salvador Dalí més que per la seva pintura, que de tota manera va abandonar. Moltes no van arribar a exposar mai, tot i tenir bones aptituds gràcies a una societat que valorava l’ensenyament del dibuix i la música entre les noies de certa posició, la majoria de les que van arribar a fer-se un nom.

N’hi ha d’acabades de descobrir, fastuosament, com la fotògrafa Mey Rahola. Amb Ángeles Santos (quin prodigi i quin misteri continua sent aquella joveneta!) i les avantguardistes sobrevingudes, com Gala, Rita Donagh, Parvine Curie i Mary Callery (se n’han recuperat dues peces magnífiques gràcies a la família Kontos), totes arrelades a l’asteroide marcià que és Cadaqués, Mey Rahola és l’emblema màxim de la modernitat en la proposta del Museu de l’Empordà, i també del seu destí dolorós d’exili i oblit. Fotografiar ja era per si sol un acte obscè, practicat per una dona. Hi ha la flexió, l’acostament, la intrepidesa, hi ha sobretot la gosadia de mirar: una càmera no està concebuda per abaixar els ulls, sinó per mirar de cara. L’altra troballa de l’exposició és un llibre d’oracions amb les primeres fotografies fetes per una dona a l’Estat espanyol, la monja i compositora Paulina Buxó. Però aquesta petita joia, amb tota la seva pedreria i les filigranes de pa d’or, és només una curiositat al costat de descobriments com el de la reusenca Magda Folch, una excel·lent retratista amb el tremp de Togores, o el de l’aplicada i precoç Carme Escursell, deixebla de Ramon Reig, o el de la fina caricaturista dels anys vint Rosa Soler, una mica de Torné Esquius sense malícia.

Hi ha dones que valen per un món, com Maria Xirau, a través del treball de la qual a l’estudi de fotografia Tort ressusciten les desenes d’empleades anònimes que feien d’alguna cosa més que de retocadores als gabinets que dirigien ells. I fins i tot les inesperades emprenedores industrials, com Carme Cervera, creadora de la nina Gisela, cobejada per totes les nenes de la postguerra, i Estrella Rivas, dissenyadora de modes que va arribar a treballar per a l’exèrcit americà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Empar Moliner, Premi Ramon Llull amb la novel·la ‘Benvolguda’

barcelona

Els impulsors de l’Hermitage a Barcelona abandonen el projecte i concentren els esforços en la via judicial

Barcelona

Investiguen una comunitat i l’arquitecte responsable de les obres que van malmetre un mural de Guinovart

barcelona
Crònica

Bofill, projecte endavant

S. Just Desvern

El ‘Belfast’ de Branagh

barcelona

Malson Atmosfèric inicia nova etapa amb ‘La ciutat’

girona
Paco Plaza
Director de cinema

“La por ens identifica com a éssers vius”

Barcelona

Els premis Enderrock, el 3 de març a Girona

girona

Elvis Mallorquí transita pels camins històrics

TOSSA DE MAR