Cultura

Costa-Gavras

Director de cinema

“El cinema essencialment està fet de personatges”

Yves Montand i Simone Signoret van ser per mi una escola de la vida, d’un món diferent, intel·lectual Theodorakis va saber tocar profundament l’ànima grega amb la música

Simone Signoret i Yves Montand van ser molt més per a Costa-Gavras (Loutra Iraias, Grècia, 1933) que els protagonistes de dues de les seves primeres pel·lícules, Compartiment letal (1965) i La confessió (1970). Van ser la seva “família”, diu en una entrevista a El Punt Avui. La Filmoteca de Catalunya dedica un cicle als dos grans actors francesos amb motiu del centenari del seu naixement, i el cineasta francogrec i president de la Cinémathèque el presentarà aquesta tarda a Barcelona (17 h), després de passar per Atenes a retre el darrer homenatge a Mikis Theodorakis, que va musicar diversos films seus i va morir dijous passat.

Ha dit que Simone Signoret i Yves Montand van ser molt importants en la seva carrera a França. Per què?
Van ser essencials. Jo era un assistent que treballava molt, però va ser l’atzar de la trobada amb Simone en un film de René Clément que es titula El dia i l’hora [1963] i vaig entrar dins la família. Ella estava molt interessada en la guerra civil de Grècia i el meu pare era d’esquerres i havia estat a la presó. Em van convidar a la seva casa al camp, s’hi trobaven amb molts actors i altra gent. Quan vaig escriure el meu primer guió, el vaig fer llegir a Simone perquè volia que la seva filla actués a la pel·lícula, i em va dir que la filla no podia, però que ella interpretaria la vella actriu. Gràcies a això, Compartiment letal [1965] va tirar endavant, perquè ja era una gran estrella. La pel·lícula va funcionar molt bé, i això va ser important també. Després vam fer altres pel·lícules importants, per a mi i per a ells, i vam esdevenir molt més que col·laboradors, vam ser amics i una família, també. Potser hauria fet la meva carrera, però ells són els que la van engegar, i vaig aprendre molt d’ells: de Montand, Signoret i d’altre gent del seu grup com Chris Marker.
Què va aprendre d’ells?
Amb ells vaig conèixer la vida parisenca, primer de tot, i després, d’ells vaig aprendre la seva manera de relacionar-se amb la ideologia. Has de d’esdevenir un esclau de la teva ideologia o, com feien ells, abordar-la de manera crítica, i acceptar-la o rebutjar-la? Jo vaig aprendre això d’aquest grup. Discutien moltes coses sobre la societat i la vida. A part de l’escola del cinema, ells van ser per mi una escola de la vida, d’un món diferent, intel·lectual. Al París d’aquella època hi havia personatges excepcionals: Foucault, Sartre... Era el centre d’una reflexió més profunda.
Què el va atraure de la novel·la de Sébastien Japrisot que va adaptar al seu primer film?
Inicialment vaig començar a escriure el guió com un exercici, no tenia els drets. Hi havia personatges que m’interessaven molt, m’interessen molt en una pel·lícula. El cinema essencialment està fet de personatges, i n’hi havia molts d’interessants.
I ‘La confessió’ (‘L’aveu’), que també es veu al cicle de la Filmoteca, com va néixer?
Al camp, a casa de Montand i Signoret, es parlava molt de política, i aquesta novel·la parlava d’un tema que m’interessava molt. Havia vist films anticomunistes i els trobava terribles perquè no reflectien cap realitat. Una amiga em va parlar meravelles del llibre d’Arthur London, el vaig llegir i era molt difícil d’adaptar, té 600 pàgines. Però hi havia una cosa que m’interessava: el mecanisme a través del qual mostra el que un règim comunista és capaç de fer. Vaig parlar amb Yves Montand i va dir que ho provaríem de fer.
Era difícil criticar l’estalinisme el 1970?
Era molt difícil. El llibre no va ser ben rebut pel Partit Comunista. Els que creien en el comunisme veien malament que es critiqués la Unió Soviètica, ho consideraven inacceptable, de dretes. A nosaltres se’ns considerava d’esquerres i ho veien com una traïció. La lectura ja tenia força, però en veure-ho, dir-ho i repetir-ho davant la càmera esdevenia una veritat enorme, i érem conscients que no agradaria a tothom. Però el vam defensar perquè crèiem profundament que calia fer-lo.
Jorge Semprún, Yves Montand, Simone Signoret i vostè van fer aquesta pel·lícula i eren persones compromeses amb els seus ideals. Hi ha menys cinema combatiu avui dia?
No estic d’acord amb aquesta expressió, el cinema no és un combat, s’expliquen personatges: la seva resistència, la seva lluita. Montand coneixia bé aquests tipus de personatges, i ell mateix va patir atacs de tota mena. El meu pare va estar compromès amb la Resistència d’esquerres a Grècia, i vam voler tractar d’un tema que ens preocupava molt, sobre el qual discutíem molt a la seva casa de camp.
Quina importància va tenir el cinema per a Yves Montand?
Era una personalitat del món de l’espectacle, a França i arreu. Era d’esquerres, proper al Partit Comunista, però se’n va allunyar a poc a poc, i el cinema li va permetre explicar el que passava. En certa manera es va alliberar, en els films que va fer va tractar temes que el concernien profundament.
Mikis Theodorakis, amb qui va col·laborar sovint, va morir la setmana passada. Què destacaria del seu llegat?
Mikis era un personatge que va fer coses extraordinàries, va canviar profundament la música grega. Va tenir un paper fonamental durant la dictadura dels Coronels [1967-1974]. En el pla polític, no vam estar sempre d’acord, discutíem. Però, al meu parer, va saber tocar profundament l’ànima grega amb la seva música. Tota la resta està oblidada, el que compta és la música que va fer, i en política, el seu paper a l’època dels coronels. Tota la resta queda esborrat pel seu talent i per la seva música.
Com a president de la Cinémathèque francesa, està preocupat pels efectes de la pandèmia en l’exhibició del cinema? Tenen algun projecte per ajudar a recuperar-lo?
Les filmoteques tenen com a tasca important buscar pel·lícules, reunir-les, restaurar-les i, sobretot, mostrar-les. No ha de ser un santuari com abans. La seva funció és mostrar totes les pel·lícules. Vivim un moment complicat, amb la multiplicació de televisions, de grans estudis, de plataformes que ofereixen pel·lícules. Que el cinema no es vegi en sales és tràgic, és aquest el plaer, veure’l en sales amb altres persones. És un plaer que no és nou, va començar amb el teatre: la gent anava a veure obres que parlaven d’ells mateixos, de la vida. El perill molt gran que hi ha, sobretot a Europa, és que els estats no donin prou suport al cinema. A França, honestament, tenim molta sort, perquè hi han donat suport des de l’època de De Gaulle, i els governs de tots els colors, de dretes, esquerres... han continuat amb aquesta política. Cal que tots els governs li donin suport i creguin en les sales. Esperem que després de la Covid, recuperem la situació d’abans.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Sopa de Cabra tancarà el 26 de novembre de 2022 al Palau Sant Jordi la gira del 30è aniversari de ‘Ben endins’

girona

Sopa de Cabra tornarà al Palau Sant Jordi el 2022

girona

De 25 en 25... de moment

Barcelona

Mor Almudena Grandes

Barcelona

Última nota de Sondheim

BARCELONA

El Pot Petit publica el conte ‘El drac Rac’

GIRONA
PUBLICACIONS

La ‘Revista de Girona’ viatja als centres escolars

publicacions

‘Les Garrotxes’ entra a les fleques i pastisseries

ART

Primera gran retrospectiva de Dalí a Corea