Cultura

Crítica

teatre

Llum petita sobre allò

La memòria històrica sembla una de les temàtiques més recorregudes dels darrers temps, creadors de tota mena i premis literaris omplen els estants culturals sota la seva pell sensible, part sentimental que sembla eximir-la de qualsevol crítica externa. Ho diré diferent, la mescla d'injustícia i dolor soferta, en molts casos personal, fa d'aquest leitmotiv una excusa generadora de productes que ha acabat en moda, el resultat de la qual és prou desequilibrant com per pensar-hi. En tot cas el tema és prou seriós per no frivolitzar-lo. Aquesta, potser, és la part que més m'agrada de La veu secreta dels ocells, juntament amb la seva veritat.

Partim d'una escenografia de mínims, d'un espai buit i reblert d'obscuritat que sembla suggerir, de bon principi, dos nivells de consciència: la interior mental i l'exterior física. Parlem de presons. De vides femenines tancades, de memòria i d'insomni. Damunt el terra ennegrit hi ha retallats, amb cinta blanca, una desena de quadrats, cinc en primer terme, al davant, i cinc més en segon terme, al darrere. Són d'una geometria perfecte, i esbossen el límit reduït de les cel·les carceràries. Una cadira bolcada de costat queda aïllada dins una de les cavitats emmarcades. Som a la presó de dones de les Corts de Barcelona, 1939. Una veu en off, la de Cristina Castrillo, enceta la memòria col·lectiva. Una carta. És la veu escrita i emotiva d'una i totes les recloses, de la pèrdua de llibertat i dels paisatges interiors: heroisme, dolor, coratge, traïcions, afecte... és la veu secreta dels ocells.

Femescena, veus femenines fent escena, declaren obrir un espai de recerca escènica amb la clara voluntat de cercar nous llenguatges a partir del treball físic i vocal dels seus membres, però si jutgem pel resultat d'aquest projecte primer, val a dir que l'originalitat en l'expressivitat destil·la tanta novetat com el propi tema. El que sí hi ha, i ben treballat, és una mescla de llenguatges físics, narratius, musicals i coreogràfics plens de simbolisme i metàfora. I aquí, on tot és suggerit més que explicitat, hi manca l'element vital, l'emoció que toca el públic que, en cap o pocs moments, no travessa la barrera escènica de la distància i la fredor. Per tant el tema no resolt aquí és precisament el com, i no el què s'hi diu. L'espectacle és ple d'honestedat i excel·lents intencions, però el resultat és a bastament fred i ensopit. Ni la música –de Pau Casals a Mikel Laboa–, ni la veu, ni les estampes congelades del dolor, ni les minses històries entretallades que s'expliquen, ni la bellesa puntual no generen un veritable contacte. Un gest d'honorabilitat, una petita llum.

La veu secreta dels ocells
Autora i directora: Cristina Castrillo.
Intèrprets: Sílvia Albert, Virginia Ruth Cerqua, Karmen L. Franco, Chechu García, Montserrat Iranzo, Imma Manresa, Esther Pallejà Lozano, Lucila Teste i Carolina Torres.
Sala La Planeta, 26 de novembre del 2010.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La Generalitat recorrerà la sentència per l’art de la Franja

Lleida

El Petit Romea acosta la figura de Maria Aurèlia Capmany

Barcelona

Mor Anna Manel·la

olot

Un jutge de Barbastre ordena la devolució de les 111 obres d’art de la Franja a les parròquies aragoneses

Lleida

Apujant el llistó

barcelona

Veu valenta fins a la cançó final

BARCELONA
Àlex Susanna
ESCRIPTOR, CRÍTIC D'ART I GESTOR CULTURAL. NOU DIRECTOR ARTÍSTIC DE LA FUNDACIÓ VILA CASAS.

“No tenim una visió sectària de l’art català”

barcelona

‘Bonart’ celebra els seus vint anys d’art

barcelona

Desacomplexats

palafrugell