Cultura

Crítica

música

Del pop al rock industrial illenc

Antònia Font és un dels pocs grups dels Països Catalans que poden oferir un ventall estilístic tan ampli sense haver-se de justificar en cap moment: la banda mallorquina es mou amb naturalitat entre el pop i la versió illenca del rock industrial, i al seu públic li sembla absolutament normal, potser perquè ja està acostumat a esperar-ho absolutament tot d'un grup que canta als robots innocents, les carreteres que no van enlloc, les coses modernes i Clint Eastwood.

Dissabte, feia goig veure tan plena la sala simfònica de l'Auditori de Girona al complet –no va haver-hi “format reduït”, com s'havia anunciat– i amb un públic tan entusiasta que coneixia al detall gairebé totes les cançons i no només els temes més coneguts de Lamparetes i dels discos anteriors, tot i que himnes com ara Alegria i Wah yeah! continuen provocant l'eufòria col·lectiva i són moments clau del concert.

L'escenografia de les Lamparetes penjades del sostre va funcionar molt bé a l'escenari gran de l'Auditori, però el so del quintet era en alguns moments excessiu per a un espai tancat i amb el públic assegut –amb nens i nenes petits en les primeres files–, en una aposta per la contundència que va anar en detriment dels matisos i de la intel·ligibilitat d'algunes lletres. Això sí, tot plegat va acabar com una gran festa, amb la gent tan entregada que Pau Debon va quedar bocabadat i va dir: “Que guai! Esteu superanimats!” Perquè vagin dient que el públic gironí és fred.

Antònia Font
Auditori de Girona, 8 d'octubre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.