Cultura

Quadern de teatre

Ramon Gomis reapareix amb força dues dècades després del seu pas pel Teatre Lliure amb un captivador ‘L'espiadimonis'

Els rostres de la por

Divendres es va estrenar al Teatre Bartrina de Reus l'última obra de Ramon Gomis, L'espiadimonis, que la setmana vinent desembarcarà al Lliure de Gràcia, el mateix espai on el 1990 va estrenar Capvespre al jardí que, amb escenografia de Fabià Puigserver, direcció de Lluís Pasqual i un repartiment d'upa (Homar, Bosch, Lizaran) va ser una fita en la trajectòria de l'autor. Al Reus natal, Gomis havia fundat amb Pasqual el grup La Tartana i a començament dels setanta havia escrit ja una primera trilogia de peces breus i intenses. A principi dels noranta, rere l'embranzida de Capvespre... i en homenatge a Fabià, va escriure Al fil de la mar, publicat el 1994 però que no es va estrenar fins al 2006 al Versus Teatre dins del cicle L'alternativa dels 70. I, encara, El mercat de les delícies, un encàrrec del CDGC representat al Romea el 1993.

La dramatúrgia de Gomis, malgrat el recorregut ple de parèntesis, manté un estil propi molt marcat: són textos despullats, sense galindaines, que presenten una història d'aparença senzilla amb un desenvolupament sintètic i uns diàlegs escarits, però amb un rerefons que emergeix entre línies, que espunta pels racons d'una conversa sense estridències i que acaba provocant una flamarada enlluernadora que es consumeix amb la mateixa celeritat que s'ha encès.

Si en les peces dels setanta Gomis, fill del seu temps, plantejava qüestions més socials en implicacions més col·lectives, en les dels noranta i l'època actual se centra en les relacions més privades, en què els personatges són abocats a transitar el laberint de l'existència en la seva individualitat limitada, dependent, acoquinada. A L'espiadimonis Gomis sap copsar la crua realitat a què ens aboca el govern dels ineptes, tosques titelles entre els dits criminals del capital. Ho fa a través d'un doble triangle amorós amb base comuna. La protagonista, Ela de Bàthory, cognom que remet a una sagnant comtessa d'Hongria, és una jove i ambiciosa científica que arriba a Barcelona seguint la seva parella Verònika, una escriptora a qui el seu editor i amant ha muntat pis. Ela es presenta al doctor Pere Jové, professor emèrit i reputat investigador, per treballar al seu costat, sota la malfiada mirada d'Àngels, l'assistent i examant del científic que vigila gelosa el seu territori. El temps de l'acció és comprimit i passa volant, de l'estiu a l'hivern, mentre es cabdellen les relacions entre els personatges, espeteguen els estímuls, grinyola el frec i s'obren camí les incerteses. Se cita Txèkhov, es toca Bartók i es discuteix de ciència: la complexitat dels sistemes biològics i la tria dels rodadits com a model del caos. El vol aleatori de la libèl·lula (l'espiadimonis) esdevé metàfora de la complexitat del món i imatge de la jove generació que encarna el personatge d'Ela.

L'ajustada direcció d'Iban Beltran aconsegueix fer emergir de l'aparent simplicitat del drama, el dens pòsit de vivència que s'hi amaga. Alba Pujol ofereix una interpretació vívida i neta d'Ela: sap presentar-la amb la desimboltura i l'impuls de la joventut que s'ha de menjar el món, per després anar desvetllant el ram de dependències i els racons més profunds de les pors que l'assetgen, arrossegada per les forces emotives que l'estiregassen, abocada al dubte, col·lapsada d'inseguretats i, tanmateix, decidida a no mirar enrere. L'actriu matisa i il·lumina els perfils del personatge amb sorprenent naturalitat i expressiva emoció. Al seu costat Elena Fortuny dibuixa una Verónika que recorda la Petra von Kant de Fassbinder: sembla forta, decidida, segura del que vol, per recobrir una personalitat vulnerable. Muntsa Alcañiz sap conferir a l'Àngels la discreció pròpia d'una secretària eficaç, colrada per l'experiència, que esdevé la gran manipuladora de tots els fils: tot està en mans de la labor silenciosa dels subalterns. Joan Anguera no acaba de fer justícia amb el professor que sembla a mercè de les dones que l'envolten. La seva interpretació és freda i distant, i una mica ja ho és així el personatge, però és un home de talent que conserva el caliu del seductor que va ser. A Reus ha quedat distant i un pèl destrempat, però segur que el rodatge el posarà a lloc. Una molt bona ocasió per retrobar la penetrant dramatúrgia de Ramon Gomis.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.