Cultura

Crítica

teatre

Sense talent

Una comèdia musical sobre el delinqüent més barrut del país, Millet, oferia unes sucoses expectatives que, lamentablement, queden diluïdes en la inanitat. Una cosa és fer un bon gag al Polònia de la mà de Queco Novell, i una altra sostenir amb cert interès un espectacle de gairebé dues hores, per molt expressiu que sigui Marc Pujol que incorpora el penques i per molt dinàmic que resulti l'acompanyament al piano de Xavier Bonfill, autor de les músiques amb què es refilen diverses cançons al·lusives al cas i que salpebren el muntatge. Aquesta mena de sarsuela bufa i de cambra presenta l'expresident del Palau tancat en una gàbia escènica on s'hi estarà sis dies fins que canti totes i cadascuna de les seves malifetes comeses en nom de la música. Una acusadora veu en off du a terme un interrogatori desemmascarador, però el camaleònic protagonista, amb veritable natura d'anguila, s'escapoleix com pot i menteix compulsivament fins que és acorralat. Llavors relata la seva peculiar i estrambòtica versió dels fets i pretén diversificar la culpa, com aquells governants que privatitzen els beneficis i socialitzen les pèrdues. En l'entremig confessa patir la malaltia de no poder evitar de viure bé, i ser víctima del síndrome del “sóc millor que vosaltres”. Un símptoma que defineix la caterva de psicòpates sense escrúpols que han portat occident a la fallida, sempre sentint-se superiors a la resta. Ho explica en un programa de TV-Res, Lo Morató, paròdia de la capta mediàtica per investigar malalties de difícil curació com la cleptomania que pateix el pillastre. Tot amb tot, Millet és xaró, baladrer i poca cosa, com a la vida mateixa.

Millet
De Xavi Morató, Jordi Pérez Solé i Helena Moliné
Almeria Teatre, 27 d'abril


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.