Cultura

Crítica

teatre

Refugiar-se en el res per sobreviure

Pau Miró presenta la seva segona part de la trilogia sobre els desheretats. Si a Els jugadors parlava dels homes que es veuen exclosos de la feina, quan ells es consideren encara aptes, a Un refugi indie fa un retrat dels joves amb capacitat que no tenen, aparentment, futur a casa. Hi ha elements que ressonen en les dues peces (com l'aparició i desaparició d'una bossa plena de diners) però en aquest retrat generacional hi ha molt més nihilisme que cinisme. No hi ha res, l'abisme. Sense alternativa, sembla una generació convidada a servir cafès a Londres, o bé al suïcidi col·lectiu. Però (sorprenent el mateix autor quan conviu amb els joves actors) el cert és que ells saben viure de la misèria i construir-se un espai íntim, de satisfacció ràpida, després de veure que no hi ha opció a ser com els de la tele.

Sobta que en aquest retrat no hi hagi ni una referència a la tecnologia. Ni un telèfon mòbil. La factura és, més aviat, artesanal, de cant en directe (en anglès i italià) a les fosques. De convertir el robatori al súper en un joc tan vàlid com prendre pastilles, menjar polles (!) per relaxar-se i relaxar l'altri o passejar gossos i admirar els edificis antics. Hi ha un romanticisme baixat de graduació. Un desig d'explicar històries, certes o no (els apassiona més sorprendre que ser verídics). Tot és immediat. La joventut s'acaba. Miró es decanta per l'acció nua i es perd la seva potència dramàtica. Honest, serveix a la història, no enganya.

Un refugi indie
Autor i director: Pau Miró
19 de desembre (fins al 6 de gener) a la Sala Beckett


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.